Catalunya Triomfant 2026: el metall torna a conquerir la Diada

La Diada Nacional de Catalunya també es pot celebrar amb guitarres distorsionades, bateries desbocades i veus extremes. El passat 11 de setembre, la sala Paral·lel 62 de Barcelona va acollir la segona edició del Catalunya Triomfant, una jornada dedicada al metall fet i cantat en català que va reunir sis propostes molt diferents de l’escena extrema del país: Thanatopraxy, Amargor, Falç de Fetillera, Angoixa, Foscor i Vrademargk.

Des de primera hora de la tarda i durant més de cinc hores de música, el festival va tornar a posar sobre la taula una realitat que cada vegada costa menys de discutir: el català és també una llengua plenament vàlida per a les expressions més contundents, fosques i radicals del metall.

Organitzat novament per Blood Fire Death i Hello Cleveland, el Catalunya Triomfant arribava a aquesta segona edició després de l’èxit de la primera convocatòria de 2025. Si aquella primera Diada havia servit per demostrar la força d’una escena amb grups com Vidres a la Sang, Ósserp, Siroll!, Bocc, Assot i Udol, aquesta segona edició apostava per renovar completament el cartell i mostrar altres cares del metall extrem català.

La tarda va començar amb Thanatopraxy, el power-trio del Berguedà, que va adaptar especialment el seu repertori per a l’ocasió, deixant de banda els temes en anglès. El seu grindcore, directe i sense concessions, va obrir una jornada que no donaria gaire marge al descans.

Després va arribar Amargor, projecte unipersonal de Manel-Song Ollé Chin, instal·lat en el black metal més cru i fosc. Amb una proposta allunyada de les convencions d’un concert de banda tradicional, Amargor va aportar una dosi d’atmosfera i foscor que contrastava amb la contundència més física de l’inici de la jornada.

Un dels canvis més radicals de la tarda el va protagonitzar Falç de Fetillera. La seva combinació de doom folk, música tradicional, dansa i elements rituals va convertir l’escenari en un espai diferent, demostrant que l’extremitat dins del metall no depèn únicament de la velocitat o la distorsió. Marta Moreno i Ivan Ruiz, acompanyats per la dimensió performativa d’Anna de Mas, van aportar un dels moments més singulars i visuals del festival.

Amb Angoixa va tornar la contundència del death metal. La formació, que defensa el català des dels seus inicis, arribava al Paral·lel 62 amb Vida i mort, el seu treball més recent, i va recuperar aquella combinació de contundència, agressivitat i influències del death metal suec que defineix la seva proposta.

Però un dels grans reclams de la nit era, sens dubte, Foscor. La banda barcelonina tornava als escenaris després d’un període allunyada del directe i ho feia coincidint amb els seus 25 anys de trajectòria. Per a l’ocasió havia preparat un repertori especial íntegrament en català, recuperant cançons dels primers discos i temes que feia molts anys que no interpretava en directe.

El concert de Foscor va permetre, així, mirar enrere sense convertir l’actuació en un simple exercici de nostàlgia. El recorregut per diferents etapes de la banda va posar de manifest l’evolució d’una formació essencial per entendre el metall extrem català dels darrers vint-i-cinc anys.

La nit va acabar amb Vrademargk, encarregats de posar el punt final a una jornada que havia començat a mitja tarda. Els egarencs van portar al Paral·lel 62 el seu death metal, amb protagonisme per al seu univers més recent i també per Arrelats, un treball especialment important dins de la seva trajectòria.

Més enllà de cadascuna de les actuacions, però, el principal valor del Catalunya Triomfant és precisament haver aconseguit reunir sota un mateix sostre sis maneres molt diferents d’entendre el metall. Grindcore, black metal, doom, folk, death metal i propostes més atmosfèriques conviuen en una escena que comparteix una mateixa llengua però que està molt lluny de ser homogènia.

I aquest és probablement el principal missatge que deixa aquesta segona edició. El metall en català no és un estil, sinó una escena diversa. Una escena que pot ser brutal, fosca, ritual, tècnica, agressiva o experimental i que no necessita renunciar a cap d’aquestes característiques pel fet d’expressar-se en català.

El Catalunya Triomfant va tornar a convertir el Paral·lel 62 en un punt de trobada per a aquesta escena i va consolidar una iniciativa que, més que reivindicar que el metall també pot cantar en català, està demostrant que el català ja forma part, amb tota naturalitat, del llenguatge del metall extrem.

Parlant breument amb Jordi Meya, un dels organitzador, ens comentava que l’organització estava satisfeta amb les més de 600 entrades venudes i sobretot ens deia que l’any que ve si no passa res excepcional, hi haurà una nova visió. Llarga vida al metall català doncs. Fins l’any que bé. Per si li serveix a algú la meva opinió, m’ho he passat molt bé aquest any.

Catalunya Triomfant 2026: el metal vuelve a conquistar la Diada

La Diada Nacional de Catalunya también se puede celebrar con guitarras distorsionadas, baterías desbocadas y voces extremas. El pasado 11 de septiembre, la sala Paral·lel 62 de Barcelona acogió la segunda edición del Catalunya Triomfant, una jornada dedicada al metal hecho y cantado en catalán que reunió seis propuestas muy diferentes de la escena extrema del país: Thanatopraxy, Amargor, Falç de Fetillera, Angoixa, Foscor y Vrademargk.

Desde primera hora de la tarde y durante más de cinco horas de música, el festival volvió a poner sobre la mesa una realidad que cada vez cuesta menos discutir: el catalán es también una lengua plenamente válida para las expresiones más contundentes, oscuras y radicales del metal.

Organizado nuevamente por Blood Fire Death y Hello Cleveland, el Catalunya Triomfant llegaba a esta segunda edición después del éxito de la primera convocatoria de 2025. Si aquella primera Diada había servido para demostrar la fuerza de una escena con grupos como Vidres a la Sang, Ósserp, Siroll!, Bocc, Assot y Udol, esta segunda edición apostaba por renovar completamente el cartel y mostrar otras caras del metal extremo catalán.

La tarde comenzó con Thanatopraxy, el power-trio del Berguedà, que adaptó especialmente su repertorio para la ocasión, dejando de lado los temas en inglés. Su grindcore, directo y sin concesiones, abrió una jornada que no daría demasiado margen para el descanso.

Después llegó Amargor, proyecto unipersonal de Manel-Song Ollé Chin, instalado en el black metal más crudo y oscuro. Con una propuesta alejada de las convenciones de un concierto de banda tradicional, Amargor aportó una dosis de atmósfera y oscuridad que contrastaba con la contundencia más física del inicio de la jornada.

Uno de los cambios más radicales de la tarde lo protagonizó Falç de Fetillera. Su combinación de doom folk, música tradicional, danza y elementos rituales convirtió el escenario en un espacio diferente, demostrando que la extremidad dentro del metal no depende únicamente de la velocidad o la distorsión. Marta Moreno e Ivan Ruiz, acompañados por la dimensión performativa de Anna de Mas, aportaron uno de los momentos más singulares y visuales del festival.

Con Angoixa regresó la contundencia del death metal. La formación, que defiende el catalán desde sus inicios, llegaba al Paral·lel 62 con Vida i mort, su trabajo más reciente, y recuperó aquella combinación de contundencia, agresividad e influencias del death metal sueco que define su propuesta.

Pero uno de los grandes reclamos de la noche era, sin duda, Foscor. La banda barcelonesa regresaba a los escenarios después de un periodo alejada del directo y lo hacía coincidiendo con sus 25 años de trayectoria. Para la ocasión había preparado un repertorio especial íntegramente en catalán, recuperando canciones de los primeros discos y temas que hacía muchos años que no interpretaba en directo.

El concierto de Foscor permitió, así, mirar atrás sin convertir la actuación en un simple ejercicio de nostalgia. El recorrido por diferentes etapas de la banda puso de manifiesto la evolución de una formación esencial para entender el metal extremo catalán de los últimos veinticinco años.

La noche terminó con Vrademargk, encargados de poner el punto final a una jornada que había comenzado a media tarde. Los egarenses llevaron al Paral·lel 62 su death metal, con protagonismo para su universo más reciente y también para Arrelats, un trabajo especialmente importante dentro de su trayectoria.

Más allá de cada una de las actuaciones, sin embargo, el principal valor del Catalunya Triomfant es precisamente haber conseguido reunir bajo un mismo techo seis maneras muy diferentes de entender el metal. Grindcore, black metal, doom, folk, death metal y propuestas más atmosféricas conviven en una escena que comparte una misma lengua pero que está muy lejos de ser homogénea.

Y este es probablemente el principal mensaje que deja esta segunda edición. El metal en catalán no es un estilo, sino una escena diversa. Una escena que puede ser brutal, oscura, ritual, técnica, agresiva o experimental y que no necesita renunciar a ninguna de estas características por el hecho de expresarse en catalán.

El Catalunya Triomfant volvió a convertir el Paral·lel 62 en un punto de encuentro para esta escena y consolidó una iniciativa que, más que reivindicar que el metal también puede cantarse en catalán, está demostrando que el catalán ya forma parte, con toda naturalidad, del lenguaje del metal extremo.

Hablando brevemente con Jordi Meya, uno de los organizadores, nos comentaba que la organización estaba satisfecha con las más de 600 entradas vendidas y, sobre todo, nos decía que el año que viene, si no ocurre nada excepcional, habrá una nueva edición. Larga vida al metal catalán, pues. Hasta el año que viene. Por si a alguien le sirve mi opinión, me lo he pasado muy bien este año.