El legado de Sangtraït sigue siendo un referente

Si cap banda en l’escena del rock dur a Catalunya ha tingut repercussió i encara avui són un referent són Sangtraït. Amb l’empenta d’aquell moviment produït a primers dels 90 sota l’etiqueta de “rock català” van tenir la sort de ser en el moment just en el lloc adient. El temps ha ajudat a que tot allò hagi anat arrelant en tots aquells que ho van viure i la nostàlgia ha fet la resta.

És per tot el comentat que l’aventura que ha emprès en els darrers temps el vocalista i “frontman” de tota la vida del grup, Quim Mandado, des del primer moment ha gaudit de l’aprovació i suport per part de tothom. La seva anterior proposta amb Los Guardians del Pont, amb el també ex-Sangtraït Martín Rodríguez, es va veure sobtadament interrompuda pel traspàs d’aquest. Era d’esperar que per qualsevol altra aventura musical continués formant tàndem amb el veterà Joan Cardoner, i la sorpresa ha estat la resta de membres que no són altres que els seus propis fills, Ferran i Guillem. De moment sembla haver poques pretensions, tocar en directe temes de tota la trajectòria d’en Quim de forma especial amb els de Sangtraït, i amb això ja ho tenen tot guanyat.

Ho demostra el fet que s’esgotessin les entrades en la data del Cafè del Teatre de Lleida i em consta que allà on toquen hi ha afluència. El que dèiem, la nostàlgia… Sense teloners ni res més que pogués despistar puntualment sobre les deu de la nit pugen a escena en una sala plena i amb una calor infernal. Obren amb “Buscant una dona”, carta guanyadora d’entrada apel·lant  a la discografia de Sangtraït. En la salutació inicial va voler en Quim destacar el temps que feia que no venien a la ciutat, no així per aquestes contrades ja que el passat estiu van tocar a la terra ferma en un dels primers concerts que van donar. Per cert, deixant una pobra impressió.

El personal va buscant els temes de la banda de la Jonquera però Quim deixa clar que també cauran temes de LGP o el seu disc en solitari tot i que de moment millor seguir caldejant la cosa amb “Inquimissió”. El personal la canta i coreja sent de moment el públic qui anima a la banda i no a l’inrevés, mostrant-se amb certa passivitat. Cert és que els dos “cadells” es mostren tímids i atents als seus instruments per sobre de tot. “L’enigma de l’estel” culmina un trio de temes molt ben rebuts. Entra dins del normal que Quim vulgui reivindicar d’alguna manera el seu disc en solitari, Eclosió, del 2003 però també ha de tenir clar que baixa la intensitat del concert. Així va succeir amb “Éxode” que sense ser mal material, més suau amb tocs fins i tot pop, no té el rerefons i no va arribar tant a la gent. I això que va voler dedicar-li un temps de presentació comentant què explica la lletra però la gran majoria no coneix el disc i té clar què ve a buscar.

Cau la primera de LGP, “Traïdors”, del material més metàl·lic i ràpid que mai va cantar. Segueixen atacant “Fortadora d’Ànimes” sense presentació però és igual, tothom se la sap al igual que “La Maledicció”. Els temes de LGP no desentonen amb els clàssics i així “Santa Sanctorum” fa de pont entre el que tots esperen que va seguir amb “El Pirat Avell”. El primer moment de calma ve amb una de les grans balades que tenia  el grup, “Somnis entre Boires” que ningú deixa de cantar. Després d’això no tinc clar si la millor idea es tornar al disc en solitari amb “Trencant cadenes”…

Sort que “Almogàvers” ho va remuntar i amb “Alè de mil-cent” ens van recordar potser la vessant més assequible que va tenir el grup tot i que no va ajudar el joc dels… solos? de Joan Cardoner de l’inici emulant a Deep Purple. “Presoner dels errors” sona embarullada, al contrari que “Freddie Memorium”. La traca final no deixa indiferent a ningú amb “15 de juliol”, “El guerrer”, “Les creus Vermelles” i “Lliures com l’alè”.

Van haver de tornar ja que un concert que apel·li al nom de Sangtraït sense “El senyor de les Pedres” i “El vol de l’home ocell” és com si no hagués passat. En aquesta darrera la melodia de l’harmònica l’executa Cardoner a la guitarra i la veritat que no és el mateix però a tothom li és igual.

Respecte a una mediocre actuació que els vam poder veure l’estiu del 2023 la cosa ha millorat. Es veuen més i millor conjuntats però el que salva el concert és la presència, veterania i carisma de Quim Mandado. Segueix impecable vocalment i veurem si hi ha ganes de treure nou material o tot això només serà un exercici de nostàlgia.

Si alguna banda en la escena del rock duro en Catalunya ha tenido repercusión y aún hoy es un referente son Sangtraït. Al amparo de aquel movimiento que se produjo a primeros de los 90 bajo la etiqueta de “rock català” tuvieron la suerte de estar en el momento justo en el lugar adecuado. El tiempo ha ayudado a que aquello haya encontrado mayor calado en todos aquellos que lo vivieron y la nostalgia ha hecho el resto.

Es por todo lo comentado que la aventura que ha emprendido en los últimos tiempos el vocalista y frontman de toda la vida del grupo, Quim Mandado, desde el primer momento ha gozado de la aprobación y soporte por parte de todos. Su anterior andadura musical con Los Guardians del Pont, con el también ex-Sangtraït Martín Rodríguez, se truncó repentinamente tras el fallecimiento de éste. Era de esperar que siguiera formando tàndem con el veterano Joan Cardoner y la sorpresa ha sido que el resto de miembros de la formación fueran sus propios hijos, Ferran y Guillem. De momento parece haber pocas pretensiones, tocar en directo temas de toda la andadura de Quim con especial hincapié en Sangtraït, y con eso ya lo tienen todo ganado.

Lo demuestra el hecho del cartel de no hay entradas en la fecha del Cafè del Teatre de Lleida y me consta que allí donde tocan hay afluencia. Lo dicho, la nostalgia… Sin teloneros ni nada más que pudiera despistar puntualmente sobre las diez de la noche toman las tablas en una sala llena y con un calor infernal. Abren con “Buscant una dona”, carta ganadora de entrada apelando a la discografía de Sangtraït. En el saludo inicial quiso Quim destacar el tiempo que hacía que no venían a la ciudad, no así  por estos lares ya que el pasado verano tocaron por aquí uno de los primeros conciertos que dieron. Por cierto, dejando una pobre impresión.

El personal va buscando los temas de la banda de la Jonquera pero Quim deja claro que también van a caer temas de LGP o su disco en solitario aunque de momento mejor seguir caldeando la cosa con “Inquimissió”. El personal la canta y corea siendo de momento el público quién anima a la banda y no al revés, mostrándose con cierta pasividad. Cierto es que los dos retoños se muestran tímidos y atentos a sus instrumentos por encima de todo. “L’enigma de l’estel” culmina un trío de temas muy bien recibidos. Entra dentro de lo normal que Quim quiera reivindicar de alguna manera su disco en solitario, Eclosió, del 2003 pero también debe tener claro que baja la intensidad del concierto. Así sucedió con “Éxode” que sin ser mal material, más suave con toques incluso pop, no tiene el calado y no llegó tanto a la gente. Y eso que quiso dedicarle un tiempo de presentación sobre qué explica la letra pero la mayoría de gente no conoce el disco y tiene claro lo que va buscando.

Cae la primera de LGP, “Traïdors”, del material más metalero y rápido que nunca cantó. Siguen atacando “Fortadora d’Ànimes” sin presentación pero da igual, todo el mundo se la sabe al igual que “La Maledicció”. Los temas de LGP no desentonan con los clásicos y así “Santa Sanctorum” hace de puente entre lo que todos esperan que siguió con “El Pirat Avell”. El primer momento de calma viene con una de las grandes baladas que tenía  el grupo, “Somnis entre Boires” que nadie deja de cantar. Después de esto no tengo claro si la mejor idea es volver con el disco en solitario con “Trencant cadenes”…

Suerte que “Almogàvers” lo remontó y con “Alè de mil-cent” nos recuerdan la faceta quizá más asequible que tuvo el grupo aunque no ayudó al tema los devaneos de Joan Cardoner del inicio emulando a Deep Purple y sus juegos con la guitarra. “Presoner dels errors” suena embarullada, al contrario que “Freddie Memorium”. La traca final no deja indiferente a nadie con “15 de juliol”, “El guerrer”, “Les creus Vermelles” y “Lliures com l’alè”.

Tuvieron que volver ya que un concierto que apele al nombre de Sangtraït sin “El senyor de les Pedres” y “El vol de l’home ocell” es como si no hubiera sucedido. En esta última la melodía de la armónica la ejecuta Cardoner a la guitarra y la verdad que no es lo mismo pero no le importa a nadie.

Respecto a una mediocre actuación que les vimos el verano de 2023 la cosa ha mejorado. Se ven más y mejor conjuntados pero lo que salva el concierto es la presencia, veteranía y carisma de Quim Mandado. Sigue impecable vocalmente y veremos si hay ganas de sacar nuevo material o todo esto solo será apelar a la nostalgia.