Inspira Festival 2026: el valor de fer lloc a tothom

Bandes: Sopa de Cabra i La Ludwig Band
Lloc: La Devesa del Pla, Ripoll – 26 de septiembre de 2026
Text: Òscar Saro
Fotos: Isabel Satrústegui

Català

Així com una gran part dels festivals basen el seu èxit, any rere any, en el creixement del nombre d’entrades venudes i de les xifres d’assistència, l’Inspira Festival sembla enfocat a fer un altre tipus de números: que ningú es quedi fora. Perquè en aquest destacat festival organitzat cada mes de setembre a Ripoll, la inclusió no és un complement ni una etiqueta amable per lluir al cartell, sinó gairebé la raó de ser de tot plegat. Abans de preguntar-se quant pot créixer el festival, la seva organitzadora, la Fundació MAP, sembla preguntar-se qui podria quedar-ne fora i què cal fer perquè això no passi.

Potser per això l’Inspira té alguna cosa que costa trobar en altres festivals: la sensació que la música i totes les activitats organitzades no són el producte final, sinó eines valuoses. Una excusa magnífica per reunir persones diferents en un mateix espai i demostrar que un festival pot aspirar a ser sostenible sense convertir la rendibilitat econòmica en la seva única mesura de l’èxit.

Per tot plegat, per a Metal Hammer ha sigut un plaer enorme i, alhora, una gran responsabilitat poder assistir a la setena edició de l’Inspira Festival, la d’aquest 2026, i redactar una crònica com aquesta, que esperem que estigui a l’altura.


Set anys d’inspiració

Començarem explicant que això de l’Inspira Festival ja porta un camí de set anys d’inspiració, a partir d’una idea que va néixer el 2018, coincidint amb el 50è aniversari de la Fundació MAP, amb la voluntat de convertir la cultura en una eina d’inclusió i amb la idea inicial de comptar amb Txarango, una banda estretament vinculada al Ripollès. Des d’aquella primera edició, el festival s’ha celebrat sempre al mateix lloc, la Devesa del Pla de Ripoll, i al llarg dels anys hi han passat noms com els mateixos Txarango, Els Catarres, Blaumut, Buhos, Els Amics de les Arts, Mishima…, consolidant així una cita que ha crescut sense perdre l’esperit amb què va començar: reunir públics molt diversos en un acte familiar i festiu.


I més de mig segle d’inclusió

És difícil viure al Ripollès i no conèixer la Fundació MAP, perquè estan per tot arreu. Els pots saludar si vas a fer l’aperitiu a Can Guetes o si dines a l’Hotel Restaurant de l’Abbatissa, pots comprar els seus formatges MUUU BEE en molts punts de la comarca, trobar-los treballant en serveis, tallers o projectes repartits pel territori i coincidir amb alguna de les moltes activitats que impulsen al llarg de l’any. Van néixer l’any 1968 de la mà d’un grup de famílies que buscaven respostes per als seus fills i filles amb discapacitat en una època en què els recursos eren gairebé inexistents. Més de mig segle després, l’entitat s’ha convertit en una peça clau del territori, treballant en àmbits com la inserció laboral, l’habitatge, la formació, el lleure o la vida independent, però mantenint intacta una idea de fons: que la inclusió no consisteix només a prestar serveis, sinó a garantir que tothom pugui participar de la comunitat en igualtat de condicions. L’Inspira Festival és un exemple visible d’aquesta filosofia, però només una petita part de la gran feina que fan. Val la pena entrar a la seva web i conèixer en detall tot el que fan.

Coneix la Fundació MAP


A tocar d’on el Freser s’ajunta amb el Ter

Val la pena aturar-se un moment en la ubicació del festival i destacar que la Devesa del Pla de Ripoll ha estat el bressol de l’esdeveniment durant aquests set anys. Un espai singular situat en una antiga zona industrial, remodelada i adaptada per a usos recreatius. Un indret molt proper a aquell punt especial que sempre significa el junyent de dos rius com el Ter i el Freser, on es pot passejar per un bonic parc d’esplanades verdes i bosquets ideats amb encert i on pots aixecar el cap per veure la senyera del Monestir, l’antiga estació de tren, el barri de Vista Alegre o els miradors de Sant Bartomeu o Sant Antoni.

Cal destacar l’espai central del parc, pensat per acollir espectacles i dissenyat com una mena d’amfiteatre de gespa natural en què el públic pot distribuir-se amb comoditat i bona visibilitat, incloses unes vessants de gespa inclinades que conviden a plantar-hi pareos per seure i tenir una visió relaxada de cada actuació. És la zona que l’Inspira bateja com a Espai Valors i on precisament s’hi planta l’escenari principal.


5000 persones en l’edició del 2026

L’edició d’aquest any es va celebrar el dissabte 26 de setembre. Per poder entrar vam recollir les acreditacions de premsa de mans de la Laura i la Pat, encarregades de la comunicació i el màrqueting de la Fundació MAP, que ens van compartir informació interessant: Igual que en l’edició anterior, les entrades estaven exhaurides. Aquest any se n’havien venut 4.800 que, juntament amb unes 200 voluntaries, sumaven la xifra rodona de 5.000 assistents al festival. L’Inspira no dona diners a la Fundació; més aviat al contrari. Malgrat l’èxit en la venda d’entrades, no tots els anys es pot cobrir la despesa que significa organitzar el festival. Fent balanç a curt termini, aquest any no ha sigut econòmicament positiu, però es pot compensar amb els 3.000 € de benefici de l’edició del 2025. Però, per sobre de tot, la Laura i la Pat ens van destacar que amb l’Inspira la Fundació MAP pretén teixir relacions de complicitat per avançar cap a un territori inclusiu i resilient.

Dins la programació d’aquesta edició, el cartell musical tenia com a principals reclams Sopa de Cabra, The Tyets, La Ludwig Band i Xiula, amb DJ Zartzeta tancant la jornada i la Ho Peta Street Band animant diferents espais del recinte durant el dia. Però la programació d’aquesta edició va tenir molts altres protagonistes igual d’importants.

La jornada començava amb una cercavila dels Gegants de Ripoll, els Grallers de Campdevànol i els Diables de Ripoll, que nosaltres vam poder tot just saludar quan s’enretiraven per la carretera de Barcelona. Mentre recollíem les acreditacions, no vam poder viure l’espectacle familiar El Botó Màgic, de la Fundació Aspasim. Però sí que vam arribar a temps de gaudir del singular muntatge Passejant amb Esquirols, en què la companyia I ara Què?, de la mateixa Fundació MAP, compartia escenari amb una seixantena de cantaires de la Capella de Santa Maria de Ripoll i la Coral Violeta de Centelles per recuperar les cançons d’Esquirols. Una interessant barreja entre cant coral, músics en directe i performance.

També ens va semblar molt interessant l’espectacle participatiu Monòlegs a la Plaça, de NUS, al voltant de les violències masclistes i LGBTI-fòbiques, que vam estar veient en directe una estona a l’Espai Talent. Allà vam poder seguir l’escenificació d’una situació imaginària d’assetjament en què, amb un plantejament participatiu centrat en aturar i reactivar la trama, s’anava incloent el públic en l’anàlisi de la història, tant grans com petits. I, a la nit, destaquem l’activitat inclusiva a càrrec de la companyia Danza Mobile, que presentava l’espectacle En Vano.

Tot plegat es va completar amb activitats pensades per als més menuts i per a tothom, distribuïdes per l’Espai Somni, pel lateral esquerre de l’Espai Felicitat i una mica per tot arreu. Tallers, jocs inclusius, contacontes, inflables, activitats familiars i propostes de sensibilització variades van omplir de vida totes les hores del festival. La felicitat no seria completa sense menjar i beure, que es podia obtenir al flanc dret de l’Espai Felicitat, on una barra de bar seguida d’una filera de furgoteques complien la missió encomanada a canvi d’uns diners amagats dins les polseres.

Per últim, cal explicar que l’Inspira entén l’accessibilitat amb una mirada de 360 graus: visual, auditiva, cognitiva, sensorial, física i fins i tot alimentària. Llengua de signes, subtítols, bucle magnètic, motxilles vibratòries, pictogrames, lectura fàcil, espais de calma, zones preferents, lavabos adaptats o préstec de cadires de rodes són només alguns exemples. Més que afegir mesures concretes, el festival sembla plantejar-se cada decisió des d’una pregunta molt simple: què necessita cadascú per poder ser-hi i gaudir-ne en igualtat de condicions?

Després de tot aquest resum, com que això és Metal Hammer, resulta inevitable que posem el focus en algunes de les actuacions musicals. A continuació activem la nostra mirada rockera per compartir el nostre resum dels concerts de La Ludwig Band al migdia i Sopa de Cabra al vespre.


La Ludwig Band: històries quotidianes, aquesta vegada també en llengua de signes

La Ludwig Band va sortir a l’escenari de l’Espai Talent a l’hora del vermut, davant d’una audiència molt familiar, una gran part asseguda sota la carpa, amb unes primeres files de nens i nenes, i dempeus fora de la carpa tota la resta del públic. La interpretació en llengua de signes que els va acompanyar durant tot el concert va reforçar l’esperit inclusiu que travessava tota la jornada i ens va fer viure les cançons des d’una perspectiva diferent. Cal destacar la versatilitat instrumental d’una banda en què tots els components van acabar tocant més d’un instrument, en un intercanvi constant dut a terme amb una naturalitat absoluta.

Arrencant amb la festiva “El teu amor”, vam veure a n’Andreu Galofré agafar la guitarra, en Pau Esteve el baix i a en Lluc Valverde assegut al teclat. Tots tres van recuperar el seu instrument més habitual: baix, teclat i saxo respectivament, malgrat que al llarg del concert els vam tornar a veure experimentar. “Si fa o no fa, Rapunzel” junt amb “Contraban” “Judes”, “On t’has ficat aquesta nit” i “Creure” van teixir el primer tram en el que la banda entrava en calor, el públic s’anava connectant i nosaltres aprofitàvem per fer les fotografies de rigor.

Amb “Dos fills del destí”, el concert va començar a trencar definitivament la frontera amb el públic. En Quim Carandell va baixar fins a les primeres files i va fer cantar els més menuts, mentre els braços s’aixecaven per tot el recinte. En Lluc va encapçalar amb el seu saxo el final instrumental de la cançó.

El moment més íntim potser va ser quan en Quim i en Gabriel Bosch, a la guitarra, es van quedar sols, asseguts, i van explicar que aquell era un dels tres concerts que havien d’afrontar en només trenta hores. “Tots estem una mica tocats”, venien a admetre abans d’arrencar “Avui hem quedat a les quatre”. Quan la resta s’hi va afegir, vam veure en Roger Cassola tocar un moment el teclat abans de tornar al seu hàbitat natural darrere la bateria.

La banda no es va oblidar d’agrair la invitació ni l’horari poc habitual i el públic, lluny de necessitar que fos de nit per entrar-hi, ja estava completament dins del concert. “El meu amor se n’ha anat de vacances” va ser una de les més cantades, mentre que “S’ha mort l’home més gran del poble” va servir per a l’habitual imitació amb veu gruixuda de l’alcalde d’Espolla i per preguntar si havia vingut l’alcaldessa de Ripoll.

Per començar “Manela, no vull currar per vostè”, ens van mostrar un moment de sincronia instrumental entre en Roger, en Quim i en Pau, tocant entrellaçats l’ukelele i la guitarra acústica, fins a donar pas a la cançó i deixar que fos el públic qui assumís la tornada. Fins i tot hi va haver temps per colar-hi un petit fragment de “Cruz de navajas”, de Mecano, abans de continuar el viatge.

“Enganyar-te” va entrar empesa per una línia de baix de l’Andreu que, almenys a mi, em va fer seure al moll de la badia, creant el clima tranquil que necessita aquesta peça, mentre que “Que bonic!” va tornar a convertir l’Espai Talent en una coral improvisada. El saxo es va sumar al final i en Quim va deixar anar un senzill “sou molt bonics!” abans de tancar la cançó.

A “Millor amb ell” encara hi havia més joc escènic: en Lluc repicava els bongos i en Quim l’ajudava durant els primers compassos, abans d’arrencar aquella lletra de dicció accelerada. “Avui farem tres”, van anunciar per tornar a activar el joc amb l’audiència, fent-nos ajupir compassadament en tres zones diferenciades.

Entre bromes amb la Gemma i la Mireia, les dues intèrprets de llengua de signes, sobre com s’interpretava la lletra de “Xavier, el tècnic de so”, van arrencar la cançó més esperada del seu repertori, que a l’Inspira va tenir un format inesperadament diferent gràcies a l’enfocament inclusiu del festival i a l’intent d’en Quim de fer-nos cantar les estrofes més conegudes també amb llengua de signes.

Un final diferent i per recordar que La Ludwig Band està en estat de gràcia, fent palès que bona part del seu encant neix precisament de l’espontaneïtat que respiren a l’hora d’interpretar la seva música en directe. A l’Inspira, a plena llum del dia i malgrat l’acumulació de concerts, van trobar un entorn perfecte per compartir amb tothom les seves lletres tan narratives i el seu bonic exercici de naturalitat.


Sopa de Cabra: quaranta anys i encara alguna cosa a dir

Mentre l’escenari es vestia amb la gran pancarta de la cabra que acompanya Sopa de Cabra en aquesta gira de celebració dels seus 40 anys d’història, l’esplanada de l’Espai Valors s’anava omplint a poc a poc. També aquí, fidel a l’esperit de l’Inspira, el concert arribava interpretat en llengua de signes i, en aquest cas, també subtitulat a la pantalla lateral. Cantar els clàssics dels gironins va passar a ser una experiència compartida per tothom.

“Si et quedes amb mi” va servir per començar a activar la memòria col·lectiva. Gerard Quintana recordava que és imprescindible i radical estimar i convidava el públic a agafar-se els uns als altres. Poc després, amb “El boig de la ciutat”, en Josep Thió agafava l’acústica i la Devesa es convertia en una sola veu. Al costat, en Josep Bosch deixava per un moment d’estar amagat darrere la bateria i, pandereta en mà, seguia el ritme dret i somrient. Quintana va tirar de memòria per recordar aquell primer concert a “l’Enciam” de l’Estartit.

Però l’actuació no es va limitar a mirar enrere. Elisabeth Rodergas, més coneguda com Beth, que en aquesta gira ha sumat la seva veu i la seva presència lluminosa, va deixar la seva posició de corista per situar-se al davant de l’escenari i cantar “Temps de sega”, amb la guitarra slide aportant-hi textura.

Per aquesta gira dels 40 anys hem vist com Sopa de Cabra s’ha ampliat fins ser una banda de deu persones: acompanyant als tres membres antics, en Gerard i els Joseps, estaven la pròpia Bet als cors, en Miki Santamaria, substituint al baix a en Francesc “Cuco” Lisicic que no ha pogut ser-hi, junts amb en Jaume «Peck» Soler a la guitarra i l’harmònica, n’Oest de Franc a la guitarra,en Ricard Sohn als teclats i en Valen Nieto a les guitarres, sintetitzadors, percussions i direcció musical.

Especialment significativa va ser “Sense treva”, dedicada a totes aquelles persones que “lluiten cada dia”. Quintana va posar com a exemple la realitat dels desnonaments abans d’introduir “Per no dir res” i “Instants del temps”, cançons que, segons ell mateix explicava, parlaven del futur malgrat haver estat escrites dècades enrere. “Sents” completava aquell tram abans que arribés una bona notícia des de l’escenari: els havien concedit vint minuts més de concert.

Amb temps afegit, Sopa de Cabra podia permetre’s encara més recorregut per la seva història. “Plou i fa sol”, definida com una cançó d’estiu i d’hivern, va precedir una salutació a la lluna plena que començava a imposar-se sobre Ripoll. Després arribaria un dels discursos més explícits de Quintana. A partir de “Guerra”, versió de “War” de Bob Marley, va parlar de les guerres que continuen sacsejant nombrosos països i de la necessitat de desenvolupar una “consciència d’espècie”, perquè, segons defensava, els grans reptes del nostre temps ja no són només individuals o nacionals, sinó comuns. Musicalment, aquell seria també un dels moments més elèctrics del concert.

“Els Teus Somnis” va mantenir la intensitat abans que “El sol se’n va” canviés el registre cap a terrenys més funky. Encara hi havia espai per a alguna sorpresa menys habitual: “Flors de fum”, una peça que parlava del passat i que la banda reconeixia haver tocat molt poc en directe, va deixar aflorar una vessant més stoniana.

Amb “Cercles” arribava una nova invitació a estimar-se molt, abans que “Quan es faci fosc” abaixés lleugerament les pulsacions. També hi va haver espai per a les absències. Quintana recordava que feia dues dècades que havien fet aquella cançó dedicada al desaparegut Joan “Ninyin” Cardona i aprofitava per enviar també una abraçada a Francesc “Cuco” Lisicic, que s’està recuperant a casa. Thió, amb l’acústica, mentre una harmònica dibuixava el fons, va deixar un dels passatges més emotius, rematat per una llarga ovació del públic.

Abans de “Mai Trobaràs”, Quintana preguntava irònicament si hi havia algun monàrquic entre els assistents. “Sota una estrella” va tornar a activar la cantada general abans que el vocalista preguntés: “Teniu pressa?”. La resposta de la banda era evident: ells tampoc. “No Tinguis Pressa” arribava amb un solo de guitarra que permetia assaborir aquell tram final sense necessitat de mirar el rellotge.

Després de presentar un per un els músics, quedaven encara alguns dels moments que tothom esperava. “L’Empordà” va esclatar com el gran himne inevitable, convertint la Devesa en una sola veu. A continuació, l’emotiva “El Far del Sud”, amb acústica i un Gerard Quintana especialment proper, baixava de nou la distància entre escenari i públic. I, per completar el cercle, Beth tornava a fer una passa endavant per cantar amb en Gerard “Podré Tornar Enrere”.

I, per acabar, una emocionant “Camins” que la banda va utilitzar com a final perfecte, tot recordant-nos allò que deuen dir allà on van, però que a tothom agrada molt: “Tots els camins porten a Ripoll”.

Quaranta anys després, el directe dels Sopa de Cabra va deixar molt clar que moltes de les seves cançons ja pertanyen més al públic que a ells mateixos. Però el més interessant és comprovar com continuen buscant-hi significat, relacionant-les amb el present i fent-les servir per parlar d’amor, de guerra, de lluita o simplement del pas del temps. A l’Inspira, davant d’una esplanada plena i sota una lluna que també va acabar formant part de l’espectacle, aquestes cançons van tornar a demostrar que envellir bé també consisteix a continuar tenint alguna cosa a dir.


Per molts anys d’Inspira Festival

Queda clar que l’Inspira Festival és molt més que la suma d’un bon cartell, activitats familiars i una jornada festiva. És un festival que entén la inclusió no com una concessió ni com un reclam, sinó com una manera de veure la vida. Potser aquesta és la seva gran singularitat: aquí ningú ha de demanar permís per formar part de la festa. I, en temps en què massa esdeveniments mesuren l’èxit només en xifres, l’Inspira recorda que la cultura també es pot viure i mesurar d’una altra manera. És per aquesta raó que li desitgem una llarga vida, però no mesurada tan sols en anys, sinó també en encerts.

Castellano

Inspira Festival 2026: el valor de hacer sitio para todos

Siete años después de su nacimiento, el Inspira Festival vuelve a demostrar en Ripoll que un evento puede crecer sin perder de vista la inclusión, la accesibilidad y el territorio, reuniendo a 5.000 personas alrededor de una programación donde conviven música, cultura, sensibilización y comunidad.

Así como una gran parte de los festivales basan su éxito en el crecimiento, año tras año, del número de entradas vendidas y de las cifras de asistencia, el Inspira Festival parece enfocado a hacer otro tipo de números: que nadie se quede fuera. Porque en este destacado festival organizado cada mes de septiembre en Ripoll, la inclusión no es un complemento ni una etiqueta amable para lucir en el cartel, sino casi la razón de ser de todo. Antes de preguntarse cuánto puede crecer el festival, su organizadora, la Fundació MAP, parece preguntarse quién podría quedarse fuera y qué hay que hacer para que eso no ocurra.

Quizás por eso el Inspira tiene algo que cuesta encontrar en otros festivales: la sensación de que la música y todas las actividades organizadas no son el producto final, sino herramientas valiosas. Una magnífica excusa para reunir a personas diferentes en un mismo espacio y demostrar que un festival puede aspirar a ser sostenible sin convertir la rentabilidad económica en su única medida del éxito.

Por todo ello, para Metal Hammer ha sido un enorme placer y, al mismo tiempo, una gran responsabilidad poder asistir a la séptima edición del Inspira Festival, la de este 2026, y redactar una crónica como esta, que esperamos esté a la altura.


Siete años de inspiración

Empezaremos explicando que ya son siete años de inspiración a partir de una idea que nació en 2018, coincidiendo con el 50 aniversario de la Fundació MAP, con la voluntad de convertir la cultura en una herramienta de inclusión y con la idea inicial de contar con Txarango, una banda estrechamente vinculada al Ripollès. Desde aquella primera edición, el festival se ha celebrado siempre en el mismo lugar, la Devesa del Pla de Ripoll, y a lo largo de los años han pasado por allí nombres como los propios Txarango, Els Catarres, Blaumut, Buhos, Els Amics de les Arts, Mishima…, consolidando así una cita que ha crecido sin perder el espíritu con el que empezó: reunir a públicos muy diversos en un acto familiar y festivo.


Y más de medio siglo de inclusión

Es difícil vivir en el Ripollès y no conocer la Fundació MAP, porque están por todas partes. Puedes saludarlos si vas a tomar el aperitivo a Can Guetes o si comes en l’Hotel Restaurant de l’Abbatissa, puedes comprar sus quesos MUUU BEE en muchos puntos de la comarca, encontrarlos trabajando en servicios, talleres o proyectos repartidos por el territorio y coincidir con alguna de las muchas actividades que impulsan a lo largo del año. Nacieron en 1968 de la mano de un grupo de familias que buscaban respuestas para sus hijos e hijas con discapacidad en una época en la que los recursos eran prácticamente inexistentes. Más de medio siglo después, la entidad se ha convertido en una pieza clave del territorio, trabajando en ámbitos como la inserción laboral, la vivienda, la formación, el ocio o la vida independiente, pero manteniendo intacta una idea de fondo: que la inclusión no consiste únicamente en prestar servicios, sino en garantizar que todo el mundo pueda participar en la comunidad en igualdad de condiciones. El Inspira Festival es un ejemplo visible de esta filosofía, pero solo una pequeña parte del enorme trabajo que realizan. Vale la pena entrar en su web y conocer en detalle todo lo que hacen.

Conoce la Fundació MAP


A un paso de donde el Freser se une con el Ter

Vale la pena detenerse un momento en la ubicación del festival y destacar que la Devesa del Pla de Ripoll ha sido la cuna del evento durante estos siete años. Un espacio singular situado en una antigua zona industrial, remodelada y adaptada para usos recreativos. Un lugar muy próximo a ese punto especial que siempre supone la confluencia de dos ríos como el Ter y el Freser, donde se puede pasear por un bonito parque de explanadas verdes y pequeños bosques concebidos con acierto y donde puedes levantar la vista para contemplar la señera del Monasterio, la antigua estación de tren, el barrio de Vista Alegre o los miradores de Sant Bartomeu o Sant Antoni.

Cabe destacar el espacio central del parque, pensado para acoger espectáculos y diseñado como una especie de anfiteatro de césped natural en el que el público puede distribuirse con comodidad y buena visibilidad, incluidas unas laderas de césped inclinadas que invitan a extender pareos para sentarse y disfrutar de una visión relajada de cada actuación. Es la zona que el Inspira bautiza como Espai Valors y donde precisamente se instala el escenario principal.


5000 personas en la edición del 2026

La edición de este año se celebró el sábado 26 de septiembre. Para poder entrar recogimos las acreditaciones de prensa de manos de Laura y Pat, encargadas de la comunicación y el marketing de la Fundació MAP, que compartieron con nosotros información interesante: al igual que en la edición anterior, las entradas estaban agotadas. Este año se habían vendido 4.800 que, junto a unos 200 voluntarios, completaban la cifra redonda de 5.000 asistentes al festival.

El Inspira no da dinero a la Fundación; más bien al contrario. A pesar del éxito en la venta de entradas, no todos los años se consigue cubrir el importe que supone organizar el festival. Haciendo balance a corto plazo, este año no ha sido económicamente positivo, pero puede compensarse con los 3.000 € de beneficio de la edición de 2025. Pero, por encima de todo, nos destacaron que con el Inspira pretendían tejer relaciones de complicidad para avanzar hacia un territorio inclusivo y resiliente.

Dentro de la programación de esta edición, el cartel musical tenía como principales reclamos a Sopa de Cabra, The Tyets, La Ludwig Band y Xiula, con DJ Zartzeta cerrando la jornada y la Ho Peta Street Band animando diferentes espacios del recinto durante el día. Pero la programación de esta edición tuvo muchos otros protagonistas igual de importantes.

La jornada empezaba con un pasacalles de los Gegants de Ripoll, los Grallers de Campdevànol y los Diables de Ripoll, a quienes nosotros apenas pudimos saludar cuando se retiraban por la carretera de Barcelona. Mientras recogíamos las acreditaciones, no pudimos vivir el espectáculo familiar El Botó Màgic, de la Fundació Aspasim. Pero sí llegamos a tiempo de disfrutar del singular montaje Passejant amb Esquirols, en el que la compañía I ara Què?, de la propia Fundació MAP, compartía escenario con una sesentena de cantantes de la Capella de Santa Maria de Ripoll y la Coral Violeta de Centelles para recuperar las canciones de Esquirols. Una interesante mezcla entre canto coral, músicos en directo y performance.

También nos pareció muy interesante el espectáculo participativo Monòlegs a la Plaça, de NUS, alrededor de las violencias machistas y LGBTI-fóbicas, que estuvimos viendo en directo durante un rato en el Espai Talent. Allí pudimos seguir la escenificación de una situación imaginaria de acoso en la que, con un planteamiento participativo basado en detener y reactivar la trama, se iba incluyendo al público en el análisis de la historia, tanto a mayores como a pequeños. Y, por la noche, destacamos la actividad inclusiva a cargo de la compañía Danza Mobile, que presentaba el espectáculo En Vano.

Todo ello se completó con actividades pensadas para los más pequeños y para todo el mundo, distribuidas por el Espai Somni, por el lateral izquierdo del Espai Felicitat y un poco por todas partes. Talleres, juegos inclusivos, cuentacuentos, hinchables, actividades familiares y variadas propuestas de sensibilización llenaron de vida todas las horas del festival. La felicidad no sería completa sin comida y bebida, que se podían conseguir en el flanco derecho del Espai Felicitat, donde una barra de bar seguida de una hilera de food trucks cumplían la misión encomendada a cambio de unos euros escondidos dentro de las pulseras.

Por último, cabe explicar que el Inspira entiende la accesibilidad con una mirada de 360 grados: visual, auditiva, cognitiva, sensorial, física e incluso alimentaria. Lengua de signos, subtítulos, bucle magnético, mochilas vibratorias, pictogramas, lectura fácil, espacios de calma, zonas preferentes, lavabos adaptados o préstamo de sillas de ruedas son solo algunos ejemplos. Más que añadir medidas concretas, el festival parece plantearse cada decisión desde una pregunta muy simple: ¿qué necesita cada persona para poder estar allí y disfrutarlo en igualdad de condiciones?

Después de todo este resumen, como esto es Metal Hammer, resulta inevitable que pongamos el foco en algunas de las actuaciones musicales. A continuación activamos nuestra mirada rockera para compartir nuestro resumen de los conciertos de La Ludwig Band al mediodía y Sopa de Cabra al atardecer.


La Ludwig Band: historias cotidianas, esta vez también en lengua de signos

La Ludwig Band salió al escenario del Espai Talent a la hora del vermut, ante una audiencia muy familiar, gran parte sentada bajo la carpa, con unas primeras filas de niños y niñas, y de pie fuera de la carpa el resto del público. La interpretación en lengua de signos que los acompañó durante todo el concierto reforzó el espíritu inclusivo que atravesaba toda la jornada y nos hizo vivir las canciones desde una perspectiva diferente. Cabe destacar la versatilidad instrumental de una banda en la que todos sus componentes acabaron tocando más de un instrumento, en un intercambio constante llevado a cabo con absoluta naturalidad.

Arrancando con la festiva “El teu amor”, vimos a Andreu Galofré coger la guitarra, a Pau Esteve el bajo y a Lluc Valverde sentado al teclado. Los tres recuperaron después sus instrumentos habituales: bajo, teclado y saxo, respectivamente, aunque a lo largo del concierto volvimos a verlos experimentar. “Si fa o no fa, Rapunzel”, junto con “Contraban”, “Judes”, “On t’has ficat aquesta nit” y “Creure”, tejieron el primer tramo en el que la banda entraba en calor, el público iba conectando y nosotros aprovechábamos para hacer las fotografías de rigor.

Con “Dos fills del destí”, el concierto empezó a romper definitivamente la frontera con el público. Quim Carandell bajó hasta las primeras filas e hizo cantar a los más pequeños, mientras los brazos se levantaban por todo el recinto. Lluc encabezó con su saxo el final instrumental de la canción.

El momento más íntimo quizás fue cuando Quim y Gabriel Bosch, a la guitarra, se quedaron solos, sentados, y explicaron que aquel era uno de los tres conciertos que debían afrontar en apenas treinta horas. “Todos estamos un poco tocados”, venían a admitir antes de arrancar “Avui hem quedat a les quatre”. Cuando el resto se sumó, vimos a Roger Cassola tocar un momento el teclado antes de regresar a su hábitat natural detrás de la batería.

La banda no se olvidó de agradecer la invitación ni el horario poco habitual y el público, lejos de necesitar que fuera de noche para entrar en ambiente, ya estaba completamente dentro del concierto. “El meu amor se n’ha anat de vacances” fue una de las más coreadas, mientras que “S’ha mort l’home més gran del poble” sirvió para la habitual imitación con voz grave del alcalde de Espolla y para preguntar si había venido la alcaldesa.

Para empezar “Manela, no vull currar per vostè”, nos mostraron un momento de sincronía instrumental entre Roger, Quim y Pau, tocando entrelazados el ukelele y la guitarra acústica, hasta dar paso a la canción y dejar que fuera el público quien asumiera el estribillo. Incluso hubo tiempo para colar un pequeño fragmento de “Cruz de navajas”, de Mecano, antes de continuar el viaje.

“Enganyar-te” entró impulsada por una línea de bajo de Andreu que, al menos a mí, me hizo sentarme en el muelle de la bahía, creando el clima tranquilo que necesita esta pieza, mientras que “Que bonic!” volvió a convertir el Espai Talent en un coro improvisado. El saxo se sumó al final y Quim soltó un sencillo “¡sois muy bonitos!” antes de cerrar la canción.

En “Millor amb ell” todavía hubo más juego escénico: Lluc golpeaba los bongos y Quim le ayudaba durante los primeros compases, antes de arrancar esa letra de dicción acelerada. “Hoy haremos tres”, anunciaron para volver a activar el juego con la audiencia, haciéndonos agachar acompasadamente en tres zonas diferenciadas.

Entre bromas con Gemma y Mireia, las dos intérpretes de lengua de signos, sobre cómo se interpretaba la letra de “Xavier, el tècnic de so”, arrancaron la canción más esperada de su repertorio, que en el Inspira tuvo un formato inesperadamente distinto gracias al enfoque inclusivo del festival y al intento de Quim de hacernos cantar las estrofas más conocidas también con lengua de signos.

Un final diferente y para recordar que La Ludwig Band está en estado de gracia, dejando patente que buena parte de su encanto nace precisamente de la espontaneidad que respiran a la hora de interpretar su música en directo. En el Inspira, a plena luz del día y pese a la acumulación de conciertos, encontraron un entorno perfecto para compartir con todo el mundo sus letras tan narrativas y su hermoso ejercicio de naturalidad.


Sopa de Cabra: cuarenta años y todavía algo que decir

Mientras el escenario se vestía con la gran pancarta de la cabra que acompaña a Sopa de Cabra en esta gira de celebración de sus 40 años de historia, la explanada del Espai Valors se iba llenando poco a poco. También aquí, fiel al espíritu del Inspira, el concierto llegaba interpretado en lengua de signos y, en este caso, también subtitulado en la pantalla lateral. Cantar los clásicos de los gerundenses pasó a ser una experiencia compartida por todo el mundo.

“Si et quedes amb mi” sirvió para empezar a activar la memoria colectiva. Gerard Quintana recordaba que es imprescindible y radical amar e invitaba al público a agarrarse unos a otros. Poco después, con “El boig de la ciutat”, Josep Thió cogía la acústica y la Devesa se convertía en una sola voz. A su lado, Josep Bosch dejaba por un momento de estar escondido detrás de la batería y, pandereta en mano, seguía el ritmo de pie y sonriendo. Quintana tiró de memoria para recordar aquel primer concierto en “l’Enciam” de l’Estartit.

Pero la actuación no se limitó a mirar hacia atrás. Elisabeth Rodergas, más conocida como Beth, que en esta gira ha sumado su voz y su luminosa presencia, dejó su posición de corista para situarse delante del escenario y cantar “Temps de sega”, con la guitarra slide aportando textura.

Para esta gira del 40 aniversario hemos visto cómo Sopa de Cabra se ha ampliado hasta convertirse en una banda de diez personas: acompañando a los tres miembros históricos, Gerard y los dos Joseps, estaban la propia Beth en los coros, Miki Santamaria, sustituyendo al bajo a Francesc “Cuco” Lisicic, que no ha podido estar presente, junto a Jaume “Peck” Soler a la guitarra y la armónica, Oest de Franc a la guitarra, Ricard Sohn a los teclados y Valen Nieto a las guitarras, sintetizadores, percusiones y dirección musical.

Especialmente significativa fue “Sense treva”, dedicada a todas aquellas personas que “luchan cada día”. Quintana puso como ejemplo la realidad de los desahucios antes de introducir “Per no dir res” e “Instants del temps”, canciones que, según él mismo explicaba, hablaban del futuro a pesar de haber sido escritas décadas atrás. “Sents” completaba aquel tramo antes de que llegara una buena noticia desde el escenario: les habían concedido veinte minutos más de concierto.

Con tiempo añadido, Sopa de Cabra podía permitirse todavía más recorrido por su historia. “Plou i fa sol”, definida como una canción “de verano y de invierno”, precedió a un saludo a la luna llena que empezaba a imponerse sobre Ripoll. Después llegaría uno de los discursos más explícitos de Quintana. A partir de “Guerra”, versión de “War” de Bob Marley, habló de las guerras que siguen sacudiendo numerosos países y de la necesidad de desarrollar una “conciencia de especie”, porque, según defendía, los grandes retos de nuestro tiempo ya no son únicamente individuales o nacionales, sino comunes. Musicalmente, aquel sería también uno de los momentos más eléctricos del concierto.

“Somnis” mantuvo la intensidad antes de que “El sol se’n va” cambiara el registro hacia terrenos más funky. Todavía había espacio para alguna sorpresa menos habitual: “Flors de fum”, una pieza que hablaba del pasado y que la banda reconocía haber tocado muy poco en directo, dejó aflorar una vertiente más stoniana.

Con “Cercles” llegaba una nueva invitación a quererse mucho, antes de que “Quan es faci fosc” rebajara ligeramente las pulsaciones. También hubo espacio para las ausencias. Quintana recordaba que hacía dos décadas que habían hecho aquella canción dedicada al desaparecido Joan “Ninyin” Cardona y aprovechaba para enviar también un abrazo a Francesc “Cuco” Lisicic, que se está recuperando en casa. Thió, con la acústica, mientras una armónica dibujaba el fondo, dejó uno de los pasajes más emotivos, rematado por una larga ovación del público.

Antes de “Mai trobaràs”, Quintana preguntaba irónicamente si había algún monárquico entre los asistentes. “Sota una estrella” volvió a activar el canto general antes de que el vocalista preguntara: “¿Tenéis prisa?”. La respuesta de la banda era evidente: ellos tampoco. “No tinguis pressa” llegaba con un solo de guitarra que permitía saborear aquel tramo final sin necesidad de mirar el reloj.

Después de presentar uno por uno a los músicos, todavía quedaban algunos de los momentos que todo el mundo esperaba. “L’Empordà” estalló como el gran himno inevitable, convirtiendo la Devesa en una sola voz. A continuación, la emotiva “El far del sud”, con acústica y un Gerard Quintana especialmente cercano, reducía de nuevo la distancia entre escenario y público. Y, para completar el círculo, Beth volvía a dar un paso al frente para cantar junto a Gerard “Podré tornar enrere”.

Y, para terminar, una emocionante “Camins” que la banda utilizó como final perfecto, recordándonos aquello que seguramente dicen allá donde van, pero que a todo el mundo le gusta mucho: “Todos los caminos llevan a Ripoll”.

Cuarenta años después, el directo de Sopa de Cabra dejó muy claro que muchas de sus canciones ya pertenecen más al público que a ellos mismos. Pero lo más interesante es comprobar cómo siguen buscando significado en ellas, relacionándolas con el presente y utilizándolas para hablar de amor, de guerra, de lucha o simplemente del paso del tiempo. En el Inspira, ante una explanada llena y bajo una luna que también acabó formando parte del espectáculo, estas canciones volvieron a demostrar que envejecer bien también consiste en seguir teniendo algo que decir.


Por muchos años de Inspira Festival

Queda claro que el Inspira Festival es mucho más que la suma de un buen cartel, actividades familiares y una jornada festiva. Es un festival que entiende la inclusión no como una concesión ni como un reclamo, sino como una manera de ver la vida. Quizás esa sea su gran singularidad: aquí nadie tiene que pedir permiso para formar parte de la fiesta. Y, en tiempos en los que demasiados eventos miden el éxito únicamente en cifras, el Inspira recuerda que la cultura también puede vivirse y medirse de otra manera. Es por esta razón que le deseamos una larga vida, pero no medida únicamente en años, sino también en aciertos.

By Oscar Saro

Me falta tiempo para hacer todo lo gue me gusta. Adicto al rock en directo, metalhead, enamorado de la montaña, apasionado de la ciencia ficción y con cerebro de programador desde que un Spectrum entró en casa. Fundador de Sudando Rock (@sudandorockcom)

Artículos relacionados