Nuestro sitio web utiliza cookies para mejorar y personalizar su experiencia y para mostrar anuncios (si los hubiera). Nuestro sitio web también puede incluir cookies de terceros como Google Adsense, Google Analytics, Youtube. Al utilizar el sitio web, usted acepta el uso de cookies.

Castellhell, tenacidad al poder

Bandas: Kraanium, Indar, Game Over, Vidres a la Sang, Avulsed, Suicidal Angels, Master, God’s Funeral…
Lugar: Pista Poliesportiva – Catellvell del Camp (Tarragona) 17/18 de septiembre de 2025
Promotor: Associació Cultural Hell Reborns
Fotos: Albert Perera

Català

Una any més la bona gent de l’Associació Cultural Hell Reborns s’ha posat a la feina i ens ha brindat una cita notable amb propostes, que sempre dins de l’escena extrema, pot satisfer un ampli ventall de gustos. M’agradaria recalcar el mèrit que té organitzar aquest tipus de festivals on tenen cabuda tant bandes emergents, i la necessitat de suport que tenen per anar donant passos, com altres propostes més consolidades i/o prou conegudes internacionalment però que no és pas tant fàcil que visitin aquestes terres. Des d’aquí el reconeixement a la feinada.

Si l’any passat ja vam tenir una excel·lent edició amb la presència com a banda més destacada dels Angelus Apatrida aquesta edició no va pas desmerèixer amb els grecs Suicidal Angels apostant de nou per posar el thrash a la posició més alta i destacada. La resta de bandes donava per on escollir, des de veterans com Master o Avulsed passant per bandes emergents com Indar. La localització i infraestructura es repetia consolidant el que ja en sabíem ampliant l’oferta de food tracks a l’interior de la pista poliesportiva. Si les coses funcionen… per què tocar-les? Ara, potser cal plantejar-se que la majoria de bandes no puguin tocar ni 45 minuts. Temps molt limitat que a la mínima, com va succeir, en els canvis hi hagués algun problema tècnic encara restava més temps.

L’únic que va saber greu a nivell personal és no haver pogut assistir a la jornada de divendres per diversos imperatius on teníem a bandes com Kraanium, Hideous Divinity, Iniquitous Savagery, Machete Law, Devorate the Universe i Neguit confirmant tot el que comentàvem.

Malgrat tot, el comentari general era que en aquesta primera jornada de divendres no va assistir massa públic. És d’agrair que les dates quan es celebra el CastellHell siguin fora de les habituals d’estiu on tot s’acumula però potser també és una raó perquè molts no puguin esgarrapar una jornada de festa tot just acabat l’estiu. Fins i tot m’atreviria a dir que tot i la bona assistència de dissabte va minvar respecte el 2024. En tot cas l’organització ens ho podria confirmar. Sigui com sigui la jornada de dissabte va donar per molt. Som-hi!!!

God’s Funeral van obrir la jornada de dissabte. Algú pot pensar que doom a primera hora de la tarda no és el més adient però sent tant d’hora no començar a tot drap quasi que s’agraeix. Els de Tarragona van saber aprofitar el seu temps per presentar aquestes cadències lentes i pesades reflectides en el seu darrer EP El despertar dels morts. Tot just va sortir aquest passat agost amb temes cantats íntegrament en català que van sonar com «Itaca» o «La processor de les ombres». En la seva trajectòria també acrediten temes en castellà però sigui quina sigui la llengua utilitzada doom que et pot recordar bandes com My Dying Bride. Si t’agrada l’estil no pots deixar de donar-los una oportunitat.

Cal que estem atents a Indar. La banda de barcelona proposa una barreja de mètal alternatiu amb tocs de death i black, fins i tot amb cert toc progressiu, resultant tot plegat força personal. Fa poques dates vam tenir oportunitat de veure el grup al Mollerussa Metal Fest i van deixar molt bon regust. Calia veure que no fos flor d’un dia. Van començar amb retard i certs problemes amb els In-Ears que els va restar temps. Per aquesta causa es va fer breu, massa breu. Van oferir peces del seu darrer Anlage com «Thalassophia», «Oxyde» o el que segurament ja és el seu tema més popular «Udol», l’única peça en català que acrediten i que esperem no sigui la darrera. Amb ella van acabar. La vocalista Sara acapara les mirades. Provocadora, sensual i alhora imprimint força als temes. La banda acompanya perfectament i es noten conjuntats i compactes. Al igual que va passar a Mollerussa molts que no en tenien referències es van emportar una sorpresa i van gaudir de l’actuació. Atents que el potencial és enorme.

El canvi va ser notable amb Peace After Pain. Dels sons més eclèctics, reflexius i dramàtics a l’energia thrash i Crossover: ràpida, punyent i plena de ràbia. El seu primer disc el van editar el 2024 The Deadly Rave i encara l’estant presentant. Riffs contundents i molt moviment que ja va publicar que de l’escolta més atenta de les bandes anteriors es passés als primers pogos i indicis evidents que el personal estava viu. Des del primer tema, «The Face of Death», van quedar clares les intencions i tal com van anar caient «Break your will», «Out of the grave», «No way to back down», la declaració d’intencions «Fck rap» o «Consume and Die» la cosa només va fer que animar-se.

La primera banda internacional de la jornada eren els italians Game Over. Thrash metal de tota la vida i venint amb un nou disc sota el braç editat aquest mateix 2025, Face The End, i presentant canvis en la formació ja que es presentaven en format quintet amb la incorporació de Danny a la veu i Leo al baix. No són nouvinguts, acrediten cinc treballs havent girat àmpliament per Europa, els EUA, Japó i la Xina, compartint escenaris amb llegendes com Megadeth, Exodus, Testament, Overkill, Nuclear Assault, Destruction, Sodom i Tankard. Mai els havia vist en directe i només val a dir que les noves incorporacions segur que han donat nova empenta. No van parar ni un segon, especialment el vocalista Danny que des de la primera «Lost for Blood» no va parar ni un segon. Per moments ens va semblar estar veient els millors anys de Sebastian Bach en versió thrash, per aparença física i actitud. Musicalment van oferir un bon repàs al darrer treball amb el tema d’obertura i peces com «Veil of Insanity», «Grip of Time» o «Weaving Fate» deixant la representació de la resta de trajectòria a «The Cult» o «Neon Maniacs» per exemple. La gent s’ho va passar d’allò més bé.

La gent tenia ganes de veure Vidres a la Sang. Amb els anys han esdevingut tot un referent pel que fa a metall extrem cantat en català. Tot i la seva llarga trajectòria estan ben integrats en l’actual onada de bandes de caire més extrem que han optat per cantar en català íntegrament o en part dels seus temes. El que podem dir del seu pas pel Catellhell és que van donar mostra un cop més d’una elegant sobrietat que amb aquesta música tant personal fan que si t’enganxen o facin de manera notable… però costa que ho facin. Aquest és el punt a favor i en contra alhora. No són fàcils d’entrar. El darrer Virtuts del Desencís podríem dir va ser l’eix del seu concert ja d’inici amb «Màrtirs» a més de «L’elegia dels innocents» o «Records a l’oblit». No es van oblidar de la seva llarga ja trajectòria amb «Terra i tú», «Salveu-me els ulls», «Amb tota rancúnia», «Som» o «Vents bufen a favor». És curiós com tot i la contundència musical el personal resta més passiu i contemplatiu amb bandes com aquesta. S’ho valen.

Fa molt temps que no presenciava un concert dels madrilenys Avulsed. De fet, han canviat tota la seva formació a excepció del principal garant i ànima, Dave Rotten. Això sí, la proposta continua sent exactament la mateixa, death metal clàssic a tot drap i sense fissures. Tècnicament no se’ls pot tirar en cara absolutament res, els músics actuals estan més que capacitats per executar aquestes peces tan ràpides. Fins i tot van anar descansats ja que Rotten va preferir fer una mica el pallasso conversant amb el públic, fent bromes (cosa que no critico interactuar amb el personal) i mirant de presentar el grup en una mena de ritual amb una calavera/got que contenia «sang». Amb el vermell líquid va anar embrutant el rostre de cada membre quan el presentava i també algun dels assistents que es va deixar «seduir» per la proposta. Van tenir temps de tocar peces com «Lacerate to Dominate», amb la que van obrir, «Breaking Hymens», «Blessed by Gore», «Gorespattered Suicide» o clàssics com «Stabound Orgasm». Si no fos per les pallassades n’haguessin pogut tocar més.

Si alguna banda podem considerar com històrica del cartell d’enguany és Master. Fundada l’any 1983 a Chicago, Illinois, la banda és reconeguda com una de les pioneres del death metal, ajudant a definir-ne el so i l’actitud abans fins i tot que tingués nom. Actualment establerts a Uherské Hradiště, a la República Txeca, continuen la seva marxa imparable amb una formació poderosa encapçalada pel mític Paul Speckmann, acompanyat per Ruston Grosse i Pat Shea. La data del Castellhell va ser el seu únic show a Espanya el 2025, celebrant 40 anys de Death Metal. Segurament fou la banda que més temes va tocar i més representatius de tota una trajectòria com «Subdue the politician», «Judgement of will», «Terrorizer», «Destruction in June», «Inner strength of the demon», «Saints Dispelled» o «Slaves to Society». La veritat que van sonar com uns Motörhead accelerats i quasi més bruts si és possible. El format de trio encara accentuava més aquesta sensació. No va semblar que el personal els fes massa cas, ells també van anar al gra sense massa més…

Suicidal Angels van oferir al Castellhell el seu únic show a Catalunya el 2025, presentant el seu últim àlbum Profane Prayer. Porten des del 2001 descarregant thrash metal arrelat en el clàssic so de la Bay Area dels anys 80. Liderats pel guitarrista, vocalista i compositor Nick Melissourgos en més de dues dècades han publicat una sèrie d’àlbums aclamats, amb fites com Bloodbath (2012) o Years of Aggression (2019) girant per festivals com Wacken Open Air, Metalcamp, Sonisphere o Brutal Assault. I la veritat… saben molt bé el que fan. Va acabar de faltar la reacció del personal però la banda va donar el que sap, que no és poc. Segurament molts no eren coneixedors a fons del grup i tampoc ajudaven les hores ja acumulades de concerts. Sigui com sigui un bon colofó a una jornada que estarem al cas del que ens pot oferir en properes edicions.

Castellano

Una año más la buena gente de la Asociación Cultural Hell Reborns se ha puesto a la faena y nos ha brindado una cita notable con propuestas, que siempre dentro de la escena extrema, puede satisfacer un amplio abanico de gustos. Me gustaría recalcar el mérito que tiene organizar este tipo de festivales donde tienen cabida tanto bandas emergentes, y la necesidad de apoyo que tienen para dar pasos adelante, como otras propuestas más consolidadas y/o suficientemente conocidas internacionalmente pero que no es tan fácil que visiten estas tierras. Desde aquí el reconocimiento al trabajo.

Si el año pasado ya tuvimos una excelente edición con la presencia como banda más destacada de Angelus Apatrida, esta edición no desmereció con los griegos Suicidal Angels apostando de nuevo por poner el thrash en la posición más alta y destacada. El resto de bandas daba para elegir, desde veteranos como Master o Avulsed pasando por bandas emergentes como Indar. La localización e infraestructura se repetía consolidando lo que ya sabíamos ampliando la oferta de food tracks en el interior de la pista polideportiva. Si las cosas funcionan… ¿por qué tocarlas? Ahora, puede que haya que plantearse que la mayoría de bandas no puedan tocar ni 45 minutos. Tiempo muy limitado que a la mínima, como sucedió, en los cambios hubiera algún problema técnico aún les restaba más tiempo.

Lo único que me supo mal a nivel personal es no haber podido asistir a la jornada del viernes por varios imperativos donde teníamos a bandas como Kraanium, Hideous Divinity, Iniquitous Savagery, Machete Law, Devorate the Universe y Neguit confirmando todo lo que comentábamos.

Sin embargo, el comentario general era que en esta primera jornada del viernes no asistió demasiado público. Es de agradecer que las fechas cuando se celebra el CastellHell estén fuera de las habituales de verano donde todo se acumula pero quizás también es una razón para que muchos no puedan arañar una jornada de fiesta nada más terminar el verano. Incluso me atrevería a decir que a pesar de la buena asistencia del sábado ésta mermó respecto a 2024. En todo caso la organización nos lo podría confirmar. Sea como fuere la jornada del sábado dio para mucho.

God’s Funeral abrieron la jornada del sábado. Alguien puede pensar que doom a primera hora de la tarde no es lo más adecuado pero siendo tan temprano no empezar a todo trapo casi que se agradece. Los de Tarragona supieron aprovechar su tiempo para presentar esas cadencias lentas y pesadas reflejadas en su último EP El despertar dels morts. Salió este pasado agosto con temas cantados íntegramente en catalán que sonaron como «Itaca» o «La processor de les ombres». En su trayectoria también acreditan temas en castellano pero sea cual sea la lengua utilizada doom que puede recordarte bandas como My Dying Bride. Si te gusta el estilo no puedes dejar de darles una oportunidad.

Os recomiendo atentos a Indar. La banda de barcelona propone una mezcla de metal alternativo con toques de death y black, incluso con cierto toque progresivo, resultando todo ello bastante personal. Hace pocas fechas tuvimos oportunidad de ver al grupo en el Mollerussa Metal Fest y dejaron muy buen regusto. Había que ver que no fuera flor de un día. Empezaron con retraso y ciertos problemas con los In-Ears que les retó tiempo. Por esa causa se hizo breve, demasiado breve. Ofrecieron piezas de su último Anlage como «Thalassophia», «Oxyde» o lo que seguramente ya es su tema más popular «Udol», la única pieza en catalán que acreditan y que esperamos no sea la última. Con ella terminaron. La vocalista Sara acapara las miradas. Provocadora, sensual y al mismo tiempo imprimiendo fuerza a los temas. La banda acompaña perfectamente y se notan conjuntados y compactos. Al igual que ocurrió en Mollerussa muchos que no tenían referencias se llevaron una sorpresa y disfrutaron de la actuación. Atentos que el potencial es enorme.

El cambio fue notable con Peace After Pain. De los sonidos más eclécticos, reflexivos y dramáticos a la energía thrash y Crossover: rápida, desgarradora y llena de rabia. Su primer disco lo editaron en el 2024 The Deadly Rave que todavía están presentando. Riffs contundentes y mucho movimiento que caló entre el publico que de la escucha más atenta de las bandas anteriores se pasó a los primeros pogos e indicios evidentes de que el personal estaba vivo. Desde el primer tema, «The Face of Death», quedaron claras las intenciones y tal y como fueron cayendo «Break your will», «Out of the grave», «No way to back down», la declaración de intenciones «Fck rap» o «Consume and Die» la cosa sólo hizo que animarse.

La primera banda internacional de la jornada eran los italianos Game Over. Thrash metal de toda la vida con un nuevo disco bajo el brazo editado este mismo 2025, Face The End, y con cambios en la formación ya que se presentaban en formato quinteto con la incorporación de Danny a la voz y Leo al bajo. No son recién llegados, acreditan cinco trabajos habiendo girado ampliamente por Europa, EE.UU., Japón y China, compartiendo escenarios con leyendas como Megadeth, Exodus, Testament, Overkill, Nuclear Assault, Destruction, Sodom y Tankard. Nunca los había visto en directo y sólo cabe decir que las nuevas incorporaciones seguro que han dado nuevo empujón. No pararon ni un segundo, especialmente el vocalista Danny que desde la primera «Lost for Blood» no paró ni un segundo. Por momentos nos pareció estar viendo los mejores años de Sebastian Bach en versión thrash, por apariencia física y actitud. Musicalmente ofrecieron un buen repaso al último trabajo con el tema de apertura y piezas como «Veil of Insanity», «Grip of Time» o «Weaving Fate» dejando la representación del resto de trayectoria en «The Cult» o «Neon Maniacs» por ejemplo. La gente se lo pasó en grande.

La gente tenía ganas de ver Vidres a la Sang. Con los años se han convertido en todo un referente en cuanto a metal extremo cantado en catalán. Pese a su larga trayectoria están bien integrados en la actual ola de bandas de cariz más extremo que han optado por cantar en catalán íntegramente o en parte de sus temas. Lo que podemos decir de su paso por el Castellhell es que dieron muestra una vez más de una elegante sobriedad que con esta música tan personal si te enganchan lo hacen de verdad… pero cuesta que lo hagan. Éste es el punto a favor y en contra a la vez. No son fáciles de entrar. El último Virtuts del Desencís podríamos decir fue el eje de su set, ya de inicio con «Màrtirs» además de «L’elegia dels innocents» o «Records a l’oblit». No se olvidaron de su larga ya trayectoria con «Terra i tú», «Salveu-me els ulls», «Amb tota rancúnia», «Som» o «Vents bufen a favor». Es curioso como pese a la contundencia musical el personal queda más pasivo y contemplativo con bandas como ésta. Lo valen.

Hace mucho tiempo que no presenciaba un concierto de los madrileños Avulsed. De hecho, han cambiado toda su formación a excepción del principal garante y alma, Dave Rotten. Eso sí, la propuesta sigue siendo exactamente la misma, death metal clásico a todo trapo y sin fisuras. Técnicamente no se les puede echar en cara absolutamente nada, los músicos actuales están más que capacitados para ejecutar estas piezas tan rápidas. Incluso estuvieron relajados ​​ya que Rotten prefirió hacer un poco el payaso conversando con el público, haciendo bromas (no critico interactuar con el personal para nada) y tratando de presentar al grupo en una especie de ritual con una calavera/vaso que contenía «sangre». Con el rojo líquido fue ensuciando el rostro de cada miembro cuando lo presentaba y también alguno de los asistentes que se dejó «seducir» por la propuesta. Tuvieron tiempo de tocar piezas como «Lacerate te lo Dominate», con la que abrieron, «Breaking Hymens», «Blessed by Gore», «Gorespattered Suicide» o clásicos como «Stabound Orgasm». Si no fuera por las payasadas hubiesen podido tocar más.

Si alguna banda podemos considerar como histórica del cartel de este año es Master. Fundada en 1983 en Chicago, Illinois, la banda es reconocida como una de las pioneras del death metal, ayudando a definir su sonido y su actitud antes incluso de que tuviera nombre. Actualmente afincados en Uherské Hradiště, en la República Checa, continúan su marcha imparable con una formación encabezada por el mítico Paul Speckmann, acompañado por Ruston Grosse y Pat Shea. La fecha del Castellhell fue su único show en España en el 2025, celebrando 40 años de Death Metal. Seguramente fue la banda que más temas tocó y más representativos de toda una trayectoria como «Subdue the politician», «Jugement of will», «Terrorizer», «Destruction in June», «Inner strength of the demon», «Saints Dispelled» o «Slaves to Society». La verdad que sonaron como unos Motörhead acelerados y casi más sucios si cabe. El formato de trío aún acentuaba más esa sensación. No pareció que el personal les hiciera demasiado caso, ellos también fueron al grano sin más…

Suicidal Angels ofrecieron en Castellhell su único show en Catalunya en 2025, presentando su último álbum Profane Prayer. Llevan desde el 2001 descargando thrash metal arraigado en el clásico sonido de la Bay Area de los años 80. Liderados por el guitarrista, vocalista y compositor Nick Melissourgos en más de dos décadas han publicado una serie de álbumes aclamados, con hitos como Bloodbath (2012) o Years of Aggression (2019) girando por festivales como Wacken Open Air, Metalcamp, Sonisphere o Brutal Assault. Y la verdad… saben muy bien lo que hacen. Acabó de faltar la reacción del personal, pero la banda dio lo que sabe, que no es poco. Seguramente muchos no eran conocedores a fondo del grupo y tampoco ayudaban las horas ya acumuladas de conciertos. Sea como sea un buen colofón a una jornada que hace que estemos atentos a los próximos movimientos del festival.

By Albert Perera

Live After Death tuvo la culpa de todo y tantos años después aquí seguimos. Si hay algo que me gusta más que escuchar música es hablar sobre ella y difundirla… y en ello estamos durante un cuarto de siglo.

Artículos relacionados