Bandas: Whitedeamon, Saüc, Siroll, Indar, Bellako
Lugar: Teatre l’Amistat – Mollerussa (Lleida) – 27 de septiembre de 2025
Promotor: Andreu Trullols
Fotos: Iván Parra Pons
Català
Són ja multitud les iniciatives arreu del territori català que tenen per objectiu organitzar esdeveniments on la música mètal en directe sigui la protagonista. Hi ha cites quasi històriques com el Ripollet, Can Mercader o Castellhell, només per citar-ne algunes de les més conegudes… però altres han sorgit més recentment i busquen fer-se un racó i, de pas, descentralitzar fora de les grans urbs oferint en diferents contrades possibilitats de gaudir de l’estil i deixar de fer, encara que sigui per un dia, camí a les grans aglomeracions.
Aquest podria ser el cas del Mollerussa MetalFest. La beneïda iniciativa i tossuderia d’un dels membres de la banda Purin, amb la idea de tenir una cita anual de l’estil a la capital del Pla d’Urgell, ha fet que ja siguin dues les edicions celebrades.

El denostat teatre l’Amistat de la capital de Mollerussa era l’indret escollit en una configuració poc habitual. No s’utilitzaria el recinte habitual del teatre, ni la sala annexa… res d’això. Tot tindria lloc al mateix escenari. Un cop passat el vestíbul, i com si fossis un dels músics o actors que arriba, calia anar cap a l’entrada a la caixa escènica i un cop dins comprovaves com el rectangle que forma la part més exterior de la mateixa s’havia tancat formant una sala rectangular amb capacitat per més o menys unes 300 persones. Adient i suficient pel tipus de cita i públic assistent. El dubte era si l’alçada de la caixa no aniria en detriment del so. No va ser així ja que, tot i els acoblaments de microfonia entre els temes de cada banda, va ser bo en general sabent sortejar les dificultats presents del local.
Aquesta segona edició va comptar amb un paquet de bandes catalanes prou interessant i variat: Whitedeamon, Indar, Saüc, Siroll i Bellako. Tot plegat per confirmar la bona salut que gaudeix el mètal fet a casa nostra, bona part en català, i que sembla voler mostrar més que mai la seva força amb cites que estan tenint el favor del públic.
Però el Mollerussa MetalFest va voler anar un pas més enllà i no tan sols centrar-se en la música. Aprofitant la publicació fa uns mesos del llibre Història i poder del mètal català de Eduard Cremades, Dani Farrús i Dani Morell editat per Enderrock llibres, (vam parlar-ne al nostre canal de Youtube) abans d’iniciar la cita musical es va fer una presentació del llibre amb la presència de Dani Morell. Tot plegat per donar a conèixer les motivacions que van portar a escriure aquest treball, conèixer els autors i el seu contingut. Un bon preludi.
Whitedeamon, seductor dramatisme

Certamen l’oferta que presentava la nit quedava més orientada a vessants extremes i va quedar ben demostrat amb la banda que va obrir les actuacions, Whitedeamon. Ells mateixos es defineixen com groove metal atmosfèric i certament l’eclecticisme estilístic el porten ben endins. Tot i tenir les arrels a les comarques barcelonines un dels seus membres, el bateria Marc García, és de la mateix Mollerussa cosa que donava un punt d’interès per tots aquells que sabem de les seves aventures musicals.
Des del primer moment van saber transmetre i defensar perfectament el que ofereixen. Solidesa en la base rítmica i entrega i expressivitat de la vocalista Alba Blanco cridaven l’atenció en primer terme. Van saber despertar el personal que en gran mesura segurament desconeixien el grup. Era evident que farien un repàs al seu EP Fairytale, i van caure “Doppelgänger”, “Hekate” o “Lucifer”. Totes basades en criatures mitològiques sent aquesta darrera plena d’atmosferes evocants. No es van estar de mirar d’animar al personal intentant provocar un wall of death o durant “Hekate” fent ajupir a tothom per saltar de cop. “Fairytale”, fent honor a la seva temàtica ofereix algunes parts orientals tot i que amb la seva primera composició com a banda, “Whitedeamon”, queda clar que la influència del heavy clàssic era present. Ho van rematar amb una versió dels Rage Against the Machine, l’arxiconegut “Killing in the name of…” que ho va posar tot de cap per avall. No se m’acudeix millor manera de començar el festival.
Saüc, solidesa nostrada
Va ser una constant que entre banda i banda pràcticament la totalitat del públic anés a l’exterior per fumar, xerrar o tant sols per canviar d’aires. Sobtava fins i tot veure el lloc quasi desert. Així cada banda quasi començava a tocar en família i en un o dos temes tot es restablia. Per moments semblava que primaven més les relacions socials que no pas estar al cas de l’inici de la següent actuació. Saüc ho van comprovar.

El grup lleidatà ha estat reclòs en els darrers temps treballant i enregistrant un nou disc. És moment de tornar a donar senyals de vida i van demostrar la solidesa habitual. Llàstima que, almenys des de la meva posició van gaudir del so menys clar de la nit. Costava de distingir els instruments de corda i només la veu destacava per damunt de tot.
Va caure un bon repàs als temes habituals del grup com “Morfina”, “Harpia” o “Doctrina Mundial” a més de ja la clàssica versió de Sangtraït “El Guerrer”. A més, ja vam poder tenir un tast del nou treball, anomenat Catarsi, amb dues peces com “Bèstia” i “Nèmesi”.
Peces perfectament reconeixibles en l’estil del grup tot i que si el seu anteriorEterna fluctuava entre tocs de thrash i heavy tradicional, per aquesta segona proposta discogràfica han adquirit un matís més actual al apropar-se al metall alternatiu amb tocs progressius. La banda de Balaguer sigueix apostant pel català en les seves lletres, però en aquesta ocasió han pres una direcció, en les seves pròpies paraules, “més introspectiva i crítica”. No van perdre oportunitat d’acabar amb “Serem Revolta” i que Gou del Siroll els acompanyés a l’escenari com al seu treball Eterna.
Siroll, no hi ha treva
No sé què podem dir de Siroll ja en aquestes alçades. La solidesa del grup en directe és indiscutible i segueixen tenint aquest punt provocador i de mala llet que els fa tenir un lleuger avantatge amb bandes coetànies. Ho demostra detalls com canviar l’habitual intro amb el “These boots are made for walking” pel “Mollerussa mon amour” de La Trinca. L’inici és el de sempre, “Tú mateix” i “Pobre” obren foc seguides de “Al gra” i “Acció”.

Mai és mal moment per recordar les “Hòsties” rebudes i recordar el pes i humiliació de tenir corona, una més de les reivindicacions que sempre deixa anar la banda. Porten el concert tant mesurat i treballat que quasi no hi ha lloc per res que no estigui al guió. Mateixes presentacions i discursos. Potser per aquí caldria buscar aquesta frescor… per posar algun però.
“Mitjans de manipulació” continua aixecant el personal i res com desfogar-se i cridar amb el puny ben alt “Venjança”!!. En aquestes contrades convé recordar que “Plou poc, però pel poc que plou, plou prou” però mai és “Prou” com certament més en volia el personal. “Següent” i “Cobord” ja provoquen moviment a quasi tota la sala.
La traca final és plena de temes clàssics del grup. Temes que el constant increment de seguidors que arrosseguen reclamen i coregen. Des de “Fatxes de proximitat” a “L’aguait” passant per “La Cosa” o dos de les seves peces més volgudes, “Més Llenya al foc” i el gran “Odi a l’amor”. Sempre necessària la intensitat del grup i el seu missatge. Grans.
Bellako, que ningú es mogui!
El temps entre Siroll i Bellako va ser més llarg del que havíem vist fins al moment. El grup no va poder provar so com seria l’adient i posar-ho tot a punt va costar més de l’esperat. Es van presentar amb un canvi temporal de formació ja que Aitor i Xavi no ocupaven els llocs habituals.

Si alguna cosa saben Bellako es posar damunt davall al personal. T’agradarà o no l’estil que ofereixen però tot i la primera impressió més passiva de tothom poc a poc més i més es van afegir als pogos responent a les “provocacions” del grup. Cert que algun que altre incondicional motivat en les primeres files va ajudar força…
Tot i el temps limitat de totes les bandes en les seves actuacions Bellako va saber exprimir-lo per fer bon repàs d’una ja extensa trajectòria obrint amb “No Volverá”, “Éxtasis del infierno” i “Pollos radiactivos” fent així un trio inicial d’allò més provocador. No van tardar a baixar al públic i mentre sonaven “Trepanación”, “El nieto” o “Planta madre” quedava clar que semblava impossible que el grupo toqués amb dos membres temporals.
La part final amb “Al infierno”, “Házte otro” o “A Fallo” no va fer més que confirmar que, tot i la retirada matinera d’alguns la resta va suar tota la beguda que hagués pogut ingerir. La festa de hardcore-techno final ja no la vaig entendre massa…
Indar, pertorbadora bellesa sònica
Amb el canvi entre Bellako i Indar ens vam trobar en circumstàncies similars que en l’anterior, es va allargar més de l’habitual i la meitat del personal va optar per abandonar definitivament. La van pifiar de totes totes. El que potser no sabien és que amb posterioritat a la inclusió al cartell de Mollerussa, a les Indar els va sortir l’oportunitat de tocar a les festes de la Mercè. Al final l’entesa va ser que després de tocar a Barcelona carretera i manta i cap Mollerussa, on serien les darreres a pujar a escena.

Sigui com sigui tenia ganes de veure el grup, el seu Anlage és una proposta més que notable i en directe calia veure com el defensaven. I vaja si el defensen!! De fet, el vam escoltar pràcticament tot ja obrint amb aquesta intro ambient “Anlage”, com al mateix treball, seguida de la suggestiva “Swallow”. La proposta del grup combina elements de progressiu, black i post-metal amb veus guturals en bona part però també parts netes. No renuncien a tota mena d’atmosferes per enriquir la proposta i lletres amb temàtica social.
Aquesta temàtica es va veure reflectida en les presentacions que la vocalista Sara Parra ens feia. Des de la introspecció tractant d’acceptar la vulnerabilitat i la realitat fins a un “himne per les dones salvatges, imperfectes i que no necessiten complir les expectatives” com és “Udol”, un tema en català i del millor i més representatiu del seu repertori.
Però no és només aquesta, és “Rotten Roots”, “Prey”, “Oxyde” o “Nostalgia”. Ja sigui amb acords suaus i veus netes o guturals extrems amb riffs durs. Van saber jugar la carta del dramatisme i la provocació tant des de l’escenari com baixant al públic. Els seguirem la pista perquè poden tenir un gran futur en l’escena extrema de casa nostra.
Poc a reprotxar i molt a agrair en aquesta segona edició del Mollerussa MetalFest. Ja només cal que la iniciativa es consolidi i, perquè no, creixi!




































Español
Son ya multitud las iniciativas en todo el territorio catalán que tienen por objetivo organizar eventos donde la música metal en directo sea la protagonista. Hay citas casi históricas como el Ripollet, Can Mercader o Castellhell, sólo por citar algunas de las más conocidas… pero otras han surgido más recientemente y buscan hacerse un rincón y, de paso, descentralizar fuera de las grandes urbes ofreciendo más alla de las grandes aglomeraciones posibilidades de disfrutar del estilo y dejar de comerse quilómetros, aunque sea solo por un día.
Éste podría ser el caso del Mollerussa MetalFest. La bendita iniciativa y terquedad de uno de los miembros de la banda Purin, con la idea de tener una cita anual del estilo en la capital de la comarca del Pla d’Urgell, ha hecho que ya sean dos las ediciones celebradas.

El denostado teatro l’Amistat de Mollerussa era el lugar escogido en una configuración poco habitual. No se utilizaría el recinto habitual del teatro, ni la sala anexa… nada de eso. Todo tendría lugar en el mismo escenario. Una vez pasado el vestíbulo, y como si fueras uno de los músicos o actores que llega, debías dirigirte hacia la entrada de la caja escénica y una vez dentro comprobabas cómo el rectángulo que forma la parte más exterior de la misma se había cerrado formando una sala rectangular con capacidad para más o menos unas 300 personas. Adecuado y suficiente para el tipo de cita y público asistente. La duda era si la altura de la caja no iría en detrimento del sonido. No fue así ya que, a pesar de los acoples de la microfonía entre tema y tema, fue bueno en general sabiendo sortear las dificultades del local.
Esta segunda edición contó con un paquete de bandas catalanas interesante y variado: Whitedeamon, Indar, Saüc, Siroll y Bellako. Todo ello para confirmar la buena salud que goza el metal hecho por estos lares, buena parte en catalán, y que parece querer mostrar más que nunca su fuerza con citas que están teniendo el favor del público.
Pero el Mollerussa MetalFest quiso ir un paso más allá y no sólo centrarse en la música. Aprovechando la publicación hace unos meses del libro Història i poder del mètal català de Eduard Cremades, Dani Farrús y Dani Morell editado por Enderrock llibres, (hablamos de ello en nuestro canal de Youtube) antes de iniciar la cita musical se hizo una presentación del libro con la presencia de Dani Morell. Todo ello para dar a conocer las motivaciones que llevaron a escribir este trabajo, conocer a los autores y su contenido. Un buen preludio.
Whitedeamon, seductor dramatismo

Ciertamente la oferta que presentaba la noche quedaba más orientada a vertientes extremas y quedó bien demostrado con la banda que abrió las actuaciones, Whitedeamon. Ellos mismos se definen como groove metal atmosférico y ciertamente el eclecticismo estilístico lo llevan dentro. Pese a tener las raíces en las comarcas barcelonesas uno de sus miembros, el batería Marc García, es de la propia Mollerussa lo que daba un punto de interés para todos aquellos que sabemos de sus aventuras musicales.
Desde el primer momento supieron transmitir y defender perfectamente lo que ofrecen. Solidez en la base rítmica y entrega y expresividad de la vocalista Alba Blanco llamaban la atención en primer término. Supieron despertar al personal que en gran medida seguramente desconocía al grupo. Era evidente que harían un repaso a su EP Fairytale, y cayeron “Doppelgänger”, “Hekate” o “Lucifer”. Todas basadas en criaturas mitológicas siendo esta última llena de atmósferas evocantes. No amedrentaron al tratar de animar al personal intentando provocar un wall of death o durante “Hekate” obligando a agacharse a todo el mundo para saltar de repente. «Fairytale», haciendo honor a su temática ofrece algunas partes orientales aunque con su primera composición como banda, «Whitedeamon», queda claro que la influencia del heavy clásico estaba presente. Lo remataron con una versión de los Rage Against the Machine, el archiconocido “Killing in the name of…” que lo puso todo patas arriba. No se me ocurre mejor manera de empezar el festival.
Saüc, solidez irreductible
Fue una constante que entre grupo i grupo prácticamente la totalidad del público fuera al exterior para fumar, charlar o sólo para cambiar de aires. Sorprendía incluso ver la sala casi desierta. Así que cada banda casi empezaba a tocar en familia y en uno o dos temas todo se restablecía. Por momentos parecían primar más las relaciones sociales que no estar atentos al inicio de la seguiente actuación. Saüc lo comprobaron.

El grupo leridano ser recluyó en los últimos tiempos trabajando y grabando un nuevo disco. Es momento de volver a dar señales de vida y demostrar su solidez habitual. Lástima que, al menos desde mi posición, gozaron del sonido menos claro de la noche. Costaba distinguir los instrumentos de cuerda y sólo la voz destacaba por encima de todo.
Cayó un buen repaso a los temas habituales del grupo como “Morfina”, “Harpia” o “Doctrina Mundial” además de ya la clásica versión de Sangtraït “El Guerrer”. Además, ya pudimos tener una cata del nuevo trabajo, llamado Catarsis, con dos piezas como “Bestia” y “Némesis”.
Piezas perfectamente reconocibles en el estilo del grupo aunque si su anterior Eterna fluctuaba entre toques de thrash y heavy tradicional, para esta segunda propuesta discográfica han adquirido un matiz más actual al acercarse al metal alternativo con toques progresivos. La banda de Balaguer sigue apostando por el catalán en sus letras, pero en esta ocasión han tomado una dirección, en sus propias palabras, «más introspectiva y crítica». No perdieron oportunidad de acabar con “Serem Revolta” y que Gou del Siroll les acompañara al escenario al igual que en su trabajo Eterna.
Siroll, sin tregua
No sé qué podemos decir de Siroll ya a estas alturas. La solidez del grupo en directo es indiscutible y siguen teniendo ese punto provocador y de mala leche que les hace tener una ligera ventaja con bandas coetáneas. Lo demuestra detalles cómo cambiar su habitual intro con el “These boots are made for walking” por el “Mollerussa mon amour” de La Trinca. El inicio es el de siempre, «Tú mateix» y «Pobre» abren fuego seguidas de «Al gra» y «Acció».

Nunca es mal momento para recordar las “Hòsties” recibidas y recordar el peso y humillación de tener corona, una más de las reivindicaciones que siempre suelta la banda. Llevan el concierto tan medido y trabajado que apenas hay sitio para nada que no esté en el guión. Mismas presentaciones y discursos. Quizás por aquí habría que buscar más frescura… por poner algún pero.
“Mitjans de manipulació” sigue levantando al personal y nada como desahogarse y gritar con el puño bien alto “Venjança”!! (Venganza). Por estos lares conviene recordar que “Plou poc, però pel poc que plou, plou prou” (refrán que viene a significar que llueve poco pero siendo poco es suficiente) y no cesó la fiesta con «Prou». El personal quería más y «Següent» y «Cobord» provocan movimiento en casi toda la sala.
La traca final está llena de temas clásicos del grupo. Temas que el constante incremento de seguidores que arrastran reclaman y corean. Desde «Fatxes de Proximitat» (Fachas de proximidad) a “L’aguait” (Alerta) pasando por “La Cosa” o dos de sus piezas más queridas, “Més Llenya al foc”(Más Leña al fuego) y el gran “Odi a l’amor”(Odio al amor). Siempre necesaria la intensidad del grupo y su mensaje. Grandes.
Bellako, que nadie se mueva!
El tiempo entre Siroll y Bellako fue más largo de lo que habíamos visto hasta el momento. El grupo no pudo probar sonido cómo sería deseable y ponerlo todo a punto costó más de lo esperado. Se presentaron con un cambio temporal de formación ya que Aitor y Xavi no ocupaban los sitios habituales.

Si algo saben Bellako es poner patas arriba al personal. Te gustará o no el estilo que ofrecen pero pese a la primera impresión más pasiva de todos poco a poco más y más se añadieron a los pogos respondiendo a las “provocaciones” del grupo. Cierto que algún que otro incondicional motivado en las primeras filas ayudó bastante…
A pesar del tiempo limitado de todas las bandas en sus actuaciones Bellako supo exprimirlo para hacer un buen repaso de una ya extensa trayectoria abriendo con “No Volverá”, “Éxtasis del infierno” y “Pollos radiactivos” conformando un trío inicial de lo más provocador. No tardaron en bajar al público y mientras sonaban «Trepanación», «El nieto» o «Planta madre» quedaba claro que parecía imposible que el grupo tocara con dos miembros temporales.
La parte final con “Al infierno”, “Házte otro” o “A Fallo” no hizo más que confirmar que, pese a la retirada tempranera de algunos el resto sudó toda la bebida que hubiera podido ingerir. La fiesta de hardcore-techno final ya no la entendí demasiado…
Indar, perturbadora belleza sónica
Con el cambio entre Bellako e Indar nos encontramos en circunstancias similares que en el anterior, se prolongó más de lo habitual y la mitad del personal optó por abandonar definitivamente. La pifiaron a toda costa. Lo que quizás no sabían es que con posterioridad a la inclusión en el cartel de Mollerussa, a las Indar les salió la oportunidad de tocar en las fiestas de la Mercè de Barcelona. Al final el entendimiento fue que después de tocar en Barcelona carretera y manta y hacia Mollerussa, donde serían las últimas en subir a escena.

Sea como fuese tenía ganas de ver al grupo, su Anlage es una propuesta más que notable y en directo había que ver cómo lo defendían. Y vaya si lo defienden!! De hecho, lo escuchamos prácticamente todo ya abriendo con esa intro ambient “Anlage”, como en el mismo trabajo, seguida de la sugestiva “Swallow”. La propuesta del grupo combina elementos de progresivo, black y post-metal con voces guturales en gran parte pero también partes limpias. No renuncian a todo tipo de atmósferas por enriquecer la propuesta y letras con temática social.
Esa temática se vio reflejada en las presentaciones que la vocalista Sara Parra nos hacía. Desde la introspección tratando de aceptar la vulnerabilidad y la realidad hasta un “himno para las mujeres salvajes, imperfectas y que no necesitan cumplir las expectativas” como es “Udol”, un tema en catalán y de lo mejor y más representativo de su repertorio.
Pero no es sólo ésta, es “Rotten Roots”, “Prey”, “Oxyde” o “Nostalgia”. Ya sea con acordes suaves y voces limpias o guturales extremos con riffs duros. Supieron jugar la carta del dramatismo y la provocación tanto desde el escenario como descendiendo al público. Seguiremos la pista de la banda porque pueden tener un gran futuro en la escena extrema tanto catalana como estatal si el personal las recibe con mente abierta.





































