Grups: Assot, Siroll!, Bocc, Udol, Vidres a la Sang i Ósserp
Lloc: Paral·lel 62
Text: Òscar Saro
Fotos: Quico Gras

“E com los almugauers vaeren, que eren prop de ferir, cridaren tuyt: desperta ferres e tuyt donaren dels ferres de les llances per terra, si que paria, que fos una gran lluminaria, de que fort sespauentaren tots aquells de la host del príncep, com saberen la raho, axi com faeren los cauallers de la mort”

«I quan els almogàvers van veure que eren a punt de combatre, tots cridaren: «Desperta ferro!» i colpejaren amb els ferros de les llances contra terra, de manera que semblava que s’encengués una gran foguera. Això va espantar molt tota la host del príncep, quan en van saber la raó, tal com els passa als cavallers de la mort.»

— Ramon Muntaner, Crònica cap.192 – Batalla de Tràpena (1300)

Aquesta es una de les cites que podem trobar en la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on es parla del famós crit de guerra dels Almogàvers: Desperta ferro! El fragment és magnífic perquè il·lustra amb l’eficàcia del cronista el despertar del ferro. Un ferro que  ja existia en forma de llances i que els Almogàvers  feien despertar mentre les picaven contra les pedres del terra, provocant l’esclat de milers d’espurnes. M’ha semblat una cita adequada per donar pas a aquesta altra crònica més humil, la que comença en aquest punt i amb la que explico el que vam viure i veure en aquest aplec del mètal català que va ser el concert de Catalunya Triomfant, celebrat el passat 11 de setembre a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.

Les portes de l’avern es van obrir aviat, a les cinc de la tarda. Sabíem del cert que el pla ens faria descendir a un inframon de mètal, on la música es mesura en tones, on els tambors retronen eixordadors i on Satanàs gairebé sempre té un cantar extrem. Tanmateix, en aquesta ocasió un fet diferencial ens feia entrar a les tenebres amb una expectativa més alta del normal. Aquest cop a l’infern només es parlava català.

En aquesta ocasió, els sis grups convocats per donar forma a aquesta nova orgia de mètal extrem català han estat: Assot, Siroll!, Bocc, Udol, Vidres a la Sang i Ósserp. Tots ells són noms coneguts dins l’escena, habituals a les sales del país i amb una trajectòria consolidada: des dels veterans Vidres a la Sang, formats el 2002, fins als més joves Bocc, nascuts oficialment el 2019 (encara que la seva història, com passa sovint, podria remuntar-se més enrere). En definitiva, no estem parlant de bandes acabades de néixer ni de cares desconegudes per al públic habitual d’aquest tipus de concerts, sinó de formacions que ja fa anys que desperten el ferro. Cal destacar que les sis bandes no són simplement grups nascuts a Catalunya sinó que, totes sis, construeixen el seu món líric en català.

Perquè penso que és important recordar que el ferro fa temps que s’intenta despertar gràcies a la força d’ànimes emprenedores d’arreu del país. Des de concerts modestos amb dues o tres bandes catalanes que apareixen setmanalment a les agendes underground, fins a saraus organitzats per iniciatives locals (com el recent Vescomtat Death a Breda), i sense oblidar festivals més significats com el Metal Cat Fest, que va celebrar diverses edicions a Barcelona els anys 2019 i 2020 fins que la pandèmia va dir prou i que va reunir nombroses bandes catalanes, algunes d’elles, curiosament, les mateixes que ara han tornat a fer tremolar l’escenari del Paral·lel 62.

Malgrat tot, penso que sí: es pot qualificar el Catalunya Triomfant com una moment històric per al mètal català. Tant per l’assistència (diuen que al voltant de mil duescentes ànimes van endinsar-se a l’infern), com pel ressò mediàtic, tant previ com posterior. Les espurnes del ferro despertat han estat més visibles que mai i han encès a molta més gent que en altres ocasions. I es que els promotors Blood Fire Death (Pau Navarra) i Hello Cleveland (Jordi Meya i Richard Royuela), han tingut l’encert d’apostar per aquest format i de fer-ho justament durant la Diada de Catalunya, batejant-lo amb aquest nom poderós: Catalunya Triomfant. A més, tot plegat arriba en un moment clau, amb el mètal català sota els focus mediàtics gràcies a la famosa intervenció del diputat Josep Maria Jové en el ple d’investidura citant a bandes de mètal català, i, sobretot, gràcies a la publicació recent del llibre Història i poder del mètal català (Eduard Cremades, Dani Farrús i Dani Morell). Per tant, no podem deixar d’alegrar-nos per aquest gran cim conquerit amb Catalunya Triomfant, de felicitar als organitzadors i als impulsors, i d’esperar que vinguin muntanyes encara més altes.

Entrant en detalls del concert, explicaré que tot es va desenvolupar amb l’horari previst, amb transicions perfectes i sense contratemps aparents. El so va ser excel·lent i va mostrar-nos instruments i veus amb claredat, sent aquest un estil de música difícil de sonoritzar. La il·luminació va regalar-nos un mosaic magnífic de llums indirectes i directes, blanques i de colors, no habitual en concerts d’aquest  tipus. I fins i tot hi havia un focus per il·luminar exclusivament el logotip de cada grup, plasmat en la pancarta del fons. Tot plegat, un conjunt de detalls tècnics i organitzatius ben portats i propis de grans concerts.

Del públic explicaré que va ser molt nombrós des de les primers moments (en els concerts llargs sovint hi ha gent que arriba mes tard), que es va mostrar participatiu corejant lletres i alçant el braços, però que no vam arribar a veure-li gaires moviments extrems típics d’aquesta música. Ni olles, ni cercles, ni murs ni res fora del normal. Com a màxim un grup de gent en la part frontal que van xocar esquenes per fer una mica de sarau. El gruix del públic es va concentrar en la pista i dempeus, però poc a poc es van anar omplint les cadires de la primera graderia. Entre el públic també vam poder veure moltes cares conegudes de l’escena local, fet que dona encara més transcendència a la trobada.

Tots els grups van ocupar amb passió i emoció l’espai que es mereixen i ho van fer deixant-s’hi la pell. Ara bé, i parlant des de gustos molt més personals i destacant l’encert de fer un cartell centrat en el mètal extrem, a mi m’hauria agradat veure-hi una mica més de barreja estilística. L’escena catalana compta amb bandes de gèneres ben diversos que poden aportar un altre color i, penso, enriquir encara més el cartell. Idees per properes edicions.

Assot

Amb la missió de trencar el gel, els Assot van ocupar puntuals l’escenari i van colpejar-nos amb ràbia amb els seu death/sludge metal . Amb una pancarta palestina penjada sobre un dels bafles i sense perdre temps en preàmbuls, van arrancar amb tres dels seus temes clàssics “Espasa de virtut”, “La serp de Montsoriu” i “El Senyor de la Foscor”. I es que moltes de les cançons dels de Breda s’endinsen en els paisatges i llegendes de casa seva, del massís del Montseny. Aprofitant un moment de pausa, ens van mostrar molt contents per formar part d’aquest dia històric, per continuar sense treva amb un mètal contundent i sense concessions, cantat amb veu extrema permanent i una energia demolidora. Quan ja portaven una estona atropellant-nos, van bromejar en que “ara comença la secció de canya”, per continuar descarregant el seu repertori. Així van arribar al “Territori hostil” final, on va arribar a esclatar un moshpit tímid entre el públic mes proper,  i amb el que van completar amb bona nota l’objectiu de tota primera banda: escalfar l’ambient.

Setlist:

• “Espasa de Virtut”
• “La Serp de Montsoriu”
• “El Senyor de la Foscor”
• “1714”
• “El Niu del Guerrer”
• “Cap d’Estopes”
• “El Sot de l’Infern”
• “Montclús Maleït”
• “Gat Mesquer”
• “Territori hostil”

Siroll!

Van esclatar els altaveus amb una versió de “Els Segadors”, a l’escenari es van pintar les quatre barres amb els quatre panells vermells i entre el públic es va aixecar un mar de mòbils. Aquesta introducció va donar pas a l’entrada dels Siroll!, que arrencaren amb “Tu Mateix” i es presentaren amb el seu crit de guerra: “Nosaltres som els putus Siroll! de la muntanya!”. Amb la seva barreja particular de death metal i thrash crossover i una connexió constant amb el públic, van servir-nos un dels plats forts de la nit. Van acompanyar-se de columnes de fum i de panells led de llum vermella per donar força a l’espectacle, sense parar de moure’s per l’escenari, especialment en Gou que va sortir amb una samarreta de Metalfetamina. Així van desplegar el seu mètal reivindicatiu amb temes del seu darrer treball Al Gra (2024) com “Acció”, “Venjança”, “Plou poc…” o el propi “Al Gra”. Per un final a l’alçada del moment, van acabar amb el combatiu “Dret i Deure” i amb un “Odi a l’Amor” amb el que van fer cantar a tothom. Amb els de Cardona va ser el moment que el públic es vas mostrar més actiu, corejant les tonades, amb els punys alçats i amb un parell de moshpitsminsos, malgrat que en Gou els demanava muntar més sarau. La sensació amb Siroll! sempre es clara: no venen a convèncer ningú, venen a reafirmar que la muntanya canta fort, i quan canta, reivindica i retrona.

Setlits:

• “Intro”
• “Tu mateix”
• “Pobre”
• “Al Gra”
• “Acció”
• “Hosties”
• “Mitjans de Manipulació”
• “Venjança”
• “Plou poc, però pel poc que plou, plou prou”
• “Fatxes de proximitat”
• “A l’Aguait”
• “Més Llenya”
• “Dret i Deure”
• “Odi a l’Amor”
• “Final Odi”

Bocc

Va arribar el torn dels Bocc, els barcelonins arribaven en format trio i van jugar la carta del death doom amb una elegància fosca. L’escenari es presentà més sobri i la consigna era clara: poques llums blanques, aquí mana la penombra. Com si l’escenari de cop fos un “taüt obert” al públic. La veu cavernosa de l’Emilio Casal ressonava com si vingués de sota terra, i musicalment van teixir una atmosfera densa, d’aquelles que no et deixa veure on poses el peu i t’has de deixar endur. El públic, més que moure’s, va quedar una mica hipnotitzat com si estiguessin participant en un ritual. Així ens van presentar temes com “Camp dels Cremats”, “La Forja dels Cranis” o “Icones del Fracàs”, que trobem en el seu darrer recull de tres EPs, Obrint el Taüt (2025), temes com “Ànima d’Acer” que també han publicat como a senzill el 2025 o temes com “Dolça mort en els Llims del Rec Comtal” que donava títol al seu àlbum del 2022. En resum, Bocc van demostrar que no calen focs artificials per atrapar-te; només cal una bona penombra i un so que et congeli la medul·la.

Setlist:

• “Camp dels Cremats”
• “Dolça mort en els Llims del Rec Comtal”
• “Sota la Creu Coberta”
• “La Forja dels Cranis”
• “Ànima d’Acer”
• “Icones del Fracàs”

Udol

I el següent protagonisme se’l repartiren només dos músics arribats de Caldes de Montbui: guitarra i bateria. Ells son els Udol, però que ningú s’enganyi: aquest duo de doom/stoner va omplir l’escenari com si fossin una legió. L’Adrià Boluda, a més de construir el ritme amb una bateria que parla sola, és també qui canta, amb una veu neta i poderosa que s’alça per damunt de tot. La clau del  so embolcallador de la guitarra d’en Joan Roquerias està en l’ús enginyós del pedal de loop, que li permet aixecar muralles de riffs i capes de guitarra que encaixen a la perfecció. Una sensació d’amplitud sorprenent per ser només dos i la proposta que a mi personalment més em va entrar en tota la nit. El treball més recent dels calderins és l’àlbum El Regne (2023) amb el qual van omplir gairebé tot el concert, tocant “L’incendi”, “El pacte”, “El regne” i “Ombres”. Per tancar van afegir el tema més antic “Execució” (2017). El públic, com ja havia passat amb Bocc, no va acabar de desfermar-se. Malgrat un petit problema tècnic amb la bateria, resolt amb naturalitat mentre l’Adrià omplia l’espai parlant, el concert va mantenir una solidesa admirable.

Setlist:

• “L’incendi”
• “El pacte”
• “El regne”
• “Ombres”
• “Execució”

Vidres a la Sang

Passades les nou de la nit va sonar una introducció èpica que anunciava el que molts esperaven: l’entrada en escena de Vidres a la Sang, per molts un dels moments més desitjat de la nit. Amb els de Terrassa probablement vam viure els moments musicals amb més matisos i una melodia més clara de tota la nit. Em va semblar especialment inspirada la guitarra de l’Albert Martí,que ens va oferir moments gloriosos a les sis cordes, o un espectacular diàleg de tapping amb el baix. L’enfoc death metal i extrem de la banda es va presentar amb força gràcies a la veu esguerrada característica de l’Eloi Boucherie , i per obra i gràcia d’un baix contundent a càrrec d’en Cristian Vilches i una bateria que em va semblar absolutament descomunal, i que ens expliquen que era en Manel Rodríguez, baterista de la banda germana de Terrassa Vrademargk. Tot plegat encaixat d’una manera equilibrada, amb una experiència, una precisió i una emoció que feien tremolar. El públic va recuperar el vigor i es va mostrar festiu i amb ganes de cantar. El seu no treball Virtut del desencís (novembre 2024) va tenir presència a través de cançons com “Màrtirs, “L’elegia dels innocents” o “Records a l’oblit”.  El final amb  “Els vents bufen a favor” i tot el públic cantant va ser el moment més encès de tota la nit. Amb Vidres a la Sang, el mètal català té uns representants amb moltíssima personalitat que vesteixen els seus concerts de cerimònia i transcendència.

Setlist:

• “Màrtirs”
• “La terra i tú”
• “Salveu-me els ulls”
• “L’elegia dels innocents”
• “Records a l’oblit”
• “Amb tota rancúnia”
• “L’òrbita del cor”
• “Som”
• “Els vents bufen a favor”

Ósserp

I arribà el torn dels barcelonins Ósserp, encarregats de clavar l’última espasa de la nit amb el seu deathgrind fora de tota mida. Es plantaren davant del públic amb una pancarta al fons amb la portada del seu darrer treball Els nous Cants de la Sibil·la (2022). La veu extrema i cavernosa s’imposà com un rugit de bèstia i, junt amb dues guitarres que construeixen un món sencer i una bateria demolidora, ens van oferir un directe opressiu, combatiu i sense cap treva. Ens expliquen que han passat a tenir un sol cantant des de principis d’any, en Vali. No tenen pròpiament baixista però en estudi graven ells mateixos les línies de baix però, en directe, en Dani ens explica que sempre toca a través d’un amplificador de guitarra i un de baix amb la senyal de la guitarra octavada a més greu, és a dir, fa els dos instruments.  Al·lucinant!  Ells quatre sobre un escenari banyat de llums blanques que accentuaven l’agressivitat del conjunt. Una part del protagonisme en la llista de cançons va recaure en aquest darrer treball, amb temes com “Cavalcant  l’Ossa Menor”, “La Rèmora”, o “L’engany”, però també ens van regalar temes antics com “La Tomba de l’Ós” o “Jo no Ploro els Màrtirs”.

Setlist:

• “Cavalcant  l’Ossa Menor”
• “La Rèmora”
• “Caça Furtiva”
• “Heaemo”/”El Rival més Fort”
• “L’Engany”
• “Amb el Cap ben Alt”
• “La Tomba de l’Ós”
• “Jo no Ploro els Màrtirs”

Així ha estat com, en aquesta diada “metalera” organitzada amb molt d’encert i executada amb experiència, ràbia i força, el ferro ha tornat a despertar. No ha estat el primer cop, però aquesta vegada som testimonis de que ha ressonat fort. El mètal català ha demostrat que és més viu, més combatiu i més necessari que mai. Ara cal recordar que aquesta es una escena que cal defensar cada dia de l’any i que es una batalla constant. Cal seguir a les bandes, cal assistir als concerts, cal comprar merchan, cal obrir la ment a nous camins musicals… Adaptant les paraules del cantautor: cal despertar el ferro a cada instant.

Grupos: Assot, Siroll!, Bocc, Udol, Vidres a la Sang i Ósserp
Lugar: Paral·lel 62
Texto: Òscar Saro
Fotos: Quico Gras

“E com los almugauers vaeren, que eren prop de ferir, cridaren tuyt: desperta ferres e tuyt donaren dels ferres de les llances per terra, si que paria, que fos una gran lluminaria, de que fort sespauentaren tots aquells de la host del príncep, com saberen la raho, axi com faeren los cauallers de la mort”

“Y cuando los almogávares vieron que estaban a punto de combatir, todos gritaron: “¡Desperta ferro!” y golpearon con los hierros de las lanzas contra el suelo, de manera que parecía que se encendía una gran hoguera. Esto asustó mucho a todo el ejército del príncipe, cuando supieron la razón, tal como les ocurre a los caballeros de la muerte.“

— Ramon Muntaner, Crònica cap. 192 – Batalla de Tràpena (1300)

Esta es una de las citas que podemos encontrar en la Crónica de Ramon Muntaner (1325-1328), donde se habla del famoso grito de guerra de los Almogávares: ¡Desperta ferro! El fragmento es magnífico porque ilustra con la eficacia del cronista el despertar del hierro. Un hierro que ya existía en forma de lanzas y que los Almogávares hacían despertar mientras las golpeaban contra las piedras del suelo, provocando el estallido de miles de chispas. Me ha parecido adecuado para dar paso a esta otra crónica más humilde, la que empieza en este punto y explica lo que vivimos y vimos en este encuentro del metal catalán que fue el concierto de Catalunya Triomfant, celebrado el pasado 11 de septiembre en la sala Paral·lel 62 de Barcelona.

Las puertas del averno se abrieron pronto, a las cinco de la tarde. Sabíamos con certeza que el plan nos haría descender a un inframendo de metal, donde la música se mide en toneladas, donde los tambores retumban ensordecedores y donde Satán casi siempre tiene un cantar extremo. Sin embargo, en esta ocasión un hecho diferencial nos hacía entrar en las tinieblas con una expectativa más alta de lo normal. Esta vez en el infierno solo se hablaba catalán.

En esta ocasión, los seis grupos convocados para dar forma a esta nueva orgía de metal extremo catalán han sido: Assot, Siroll!, Bocc, Udol, Vidres a la Sang y Ósserp. Todos ellos son nombres conocidos dentro de la escena, habituales en las salas del país y con una trayectoria consolidada: desde los veteranos Vidres a la Sang, formados en 2002, hasta los más jóvenes Bocc, nacidos oficialmente en 2019 (aunque su historia, como pasa a menudo, podría remontarse más atrás). En definitiva, no estamos hablando de bandas que acaban de nacer ni de caras desconocidas para el público habitual de este tipo de conciertos, sino de formaciones que ya llevan años golpeando hierro. Cabe destacar que las seis bandas no son simplemente grupos nacidos en Cataluña sino que, todas ellas, construyen su mundo lírico en catalán.

Porque pienso que es importante recordar que el hierro hace tiempo que se intenta despertar gracias a la fuerza de almas emprendedoras de todo el país. Desde conciertos modestos con dos o tres bandas catalanas que aparecen semanalmente en la agenda, hasta saraos organizados por iniciativas locales (como el reciente Vescomtat Death en Breda), sin olvidar festivales más ambiciosos como el Metal Cat Fest, que celebró varias ediciones en Barcelona en los años 2019 y 2020 y reunió numerosas bandas catalanas, algunas de ellas, curiosamente, las mismas que ahora han vuelto a hacer temblar el escenario del Paral·lel 62.

A pesar de todo, pienso que sí: se puede calificar el Catalunya Triomfant como un momento histórico para el metal catalán. Tanto por la asistencia —más de mil almas se adentraron en el infierno— como por la repercusión mediática, tanto previa como posterior. Las chispas del hierro despertado han sido más visibles que nunca y han encendido a mucha más gente que en otras ocasiones. Y es que los promotores Blood Fire Death y Hello Cleveland han tenido el acierto de apostar por este formato y de hacerlo justamente durante la Diada de Catalunya, bautizándolo con este nombre tan poderoso: Catalunya Triomfant. Además, todo llega en un momento clave, con el metal catalán bajo los focos mediáticos gracias a la publicación reciente del libro Història i poder del metall català (Eduard Cremades, Dani Farrús y Dani Morell ). No podemos dejar de alegrarnos por este gran hito, de felicitar a los organizadores y de esperar que se mantenga la chispa encendida durante mucho tiempo.

Entrando en detalles del concierto, explicaré que todo se desarrolló con el horario previsto, con transiciones perfectas y sin contratiempos aparentes. El sonido fue excelente y nos mostró instrumentos y voces con claridad, siendo este un estilo de música difícil de sonorizar. La iluminación nos regaló un mosaico magnífico de luces indirectas y directas, blancas y de colores, no habitual en conciertos de este tipo. Y hasta había un foco para iluminar exclusivamente el logotipo de cada grupo, plasmado en la pancarta del fondo. En conjunto, un conjunto de detalles técnicos y organizativos bien llevados y propios de grandes conciertos.

Del público explicaré que fue muy numeroso desde los primeros momentos (en los conciertos largos a menudo hay gente que llega más tarde), que se mostró participativo coreando letras y levantando los brazos, pero que no llegamos a verle muchos movimientos extremos típicos de esta música. Ni ollas, ni círculos, ni muros ni nada fuera de lo normal. Como máximo un grupo de gente en la parte frontal que chocaban espaldas para montar un poco de jaleo. El grueso del público se concentró en la pista y de pie, pero poco a poco se fueron llenando las sillas de la primera grada.

Todos los grupos ocuparon con creces el espacio que se merecen y lo hicieron dejándose la piel. Ahora bien, y hablando desde una impresión totalmente personal, a mí me habría gustado ver un poco más de mezcla estilística más allá del metal extremo. La escena catalana cuenta con bandas de géneros muy diversos que podrían haber aportado otro color y enriquecido aún más el cartel. Ideas para próximas ediciones.

Assot

Con la misión de romper el hielo, los Assot ocuparon puntuales el escenario y nos golpearon con rabia con su death/sludge metal. Con una pancarta palestina colgada sobre uno de los bafles y sin perder tiempo en preámbulos, arrancaron con tres de sus temas clásicos: “Espasa de virtut”, “La serp de Montsoriu” y “El Senyor de la Foscor”. Y es que muchas de las canciones de los de Breda se adentran en los paisajes y leyendas de su tierra, del macizo del Montseny. Aprovechando un momento de pausa, se mostraron muy contentos de formar parte de este día histórico, para continuar sin tregua con un metal contundente y sin concesiones, cantado con voz extrema permanente y una energía demoledora. Cuando ya llevaban un rato atropellándonos, bromearon con que “ahora empieza la sección de caña”, para seguir descargando su repertorio. Así llegaron al “Territori hostil” final, donde estalló un tímido moshpit entre el público más cercano, y con el que completaron con buena nota el objetivo de toda primera banda: calentar el ambiente.

Setlist:

• “Espasa de Virtut”
• “La Serp de Montsoriu”
• “El Senyor de la Foscor”
• “1714”
• “El Niu del Guerrer”
• “Cap d’Estopes”
• “El Sot de l’Infern”
• “Montclús Maleït”
• “Gat Mesquer”
• “Territori hostil”

Siroll!

Estallaron los altavoces con una versión de “Els Segadors”, en el escenario se pintaron las cuatro barras con los cuatro paneles rojos y entre el público se levantó un mar de móviles alzados. Esta introducción dio paso a la entrada de Siroll!, que arrancaron con “Tu Mateix” y se presentaron con su grito de guerra: “¡Nosaltres som els putus Siroll! de la muntanya!”. Con su particular mezcla de death metal y thrash crossover y su conexión constante con el público, nos sirvieron uno de los platos fuertes de la noche. Se acompañaron de columnas de humo y de aquellas pantallas de luz roja para dar fuerza al espectáculo, y no dejaron de moverse por el escenario, especialmente Gou, que salió con una camiseta de Metalfetamina. Así desplegaron su metal reivindicativo con temas de su último trabajo Al Gra (2024) como “Acció”, “Venjança”, “Plou poc...” o el propio “Al Gra”. Para un final a la altura del momento, terminaron con el combativo “Dret i Deure” y con un “Odi a l’Amor” con el que hicieron cantar a todo el mundo. Con los de Cardona fue el momento en que el público se mostró más activo, coreando las tonadas, con los puños en alto y con un par de moshpits mínimos, a pesar de que Gou les pedía montar más jaleo. La sensación con Siroll! siempre es clara: no vienen a convencer a nadie, vienen a reafirmar que la montaña canta fuerte, y cuando canta, reivindica y retumba.

Setlits:

• “Intro”
• “Tu mateix”
• “Pobre”
• “Al Gra”
• “Acció”
• “Hosties”
• “Mitjans de Manipulació”
• “Venjança”
• “Plou poc, però pel poc que plou, plou prou”
• “Fatxes de proximitat”
• “A l’Aguait”
• “Més Llenya”
• “Dret i Deure”
• “Odi a l’Amor”
• “Final Odi”

Bocc

A las 19:20 llegó el turno de Bocc, un trío barcelonés que juega la carta del death doom con una elegancia oscura. El escenario se presentó más sobrio y la consigna era clara: pocas luces blancas, aquí manda la penumbra. Como si el escenario de golpe fuera un “ataúd abierto” al público. La voz cavernosa de Emilio Casal resonaba como si viniera de debajo de la tierra, y musicalmente tejieron una atmósfera densa, de esas que no te dejan ver dónde pones el pie y tienes que dejarte llevar. El público, más que moverse, quedó un poco hipnotizado como si estuviera participando en un ritual. Así nos presentaron temas como “Camp dels Cremats”, “La Forja dels Cranis” o “Icones del Fracàs”, que encontramos en su última recopilación de tres EPs, Obrint el Taüt (2025), temas como “Ànima d’Acer” que también han publicado como sencillo en 2025 o temas como “Dolça mort en els Llims del Rec Comtal” que daba título a su álbum de 2022. En resumen, Bocc demostraron que no hacen falta fuegos artificiales para atraparte; solo hace falta una buena penumbra y un sonido que te congele la médula.

Setlist:

• “Camp dels Cremats”
• “Dolça mort en els Llims del Rec Comtal”
• “Sota la Creu Coberta”
• “La Forja dels Cranis”
• “Ànima d’Acer”
• “Icones del Fracàs”

Udol

Y el siguiente protagonismo se lo repartieron solo dos músicos llegados de Caldes de Montbui: guitarra y batería. Ellos son Udol, pero que nadie se engañe: este dúo de doom/stoner llenó el escenario como si fueran una legión. Adrià Boluda, además de construir el ritmo con una batería que habla sola, es también quien canta, con una voz limpia y poderosa que se alza por encima de todo. La clave del sonido envolvente de la guitarra de Joan Roquerias está en el uso ingenioso del pedal de loop, que le permite levantar murallas de riffs y capas de guitarra que encajan a la perfección. Una sensación de amplitud sorprendente para ser solo dos y la propuesta que a mí personalmente más me convenció en toda la noche. El trabajo mas reciende de los calderinos es el álbum El Regne (2023) con el que llenaron casi todo el concierto, tocando “L’incendi”, “El pacte”, “El regne” i “Ombres”. Para cerrar añadieron el tema más antiguo “Execució” (2017) El público, como ya había pasado con Bocc, no acabó de desatarse. A pesar de un pequeño problema técnico con la batería, resuelto con naturalidad mientras Adrià llenaba el espacio hablando, el concierto mantuvo una solidez admirable.

Setlist:

• “L’incendi”
• “El pacte”
• “El regne”
• “Ombres”
• “Execució”

Vidres a la Sang

Pasadas las nueve de la noche sonó una introducción épica que anunciaba lo que muchos esperaban: la entrada en escena de Vidres a la Sang, para muchos uno de los momentos más deseados de la noche. Con los de Terrassa probablemente vivimos los momentos musicales con más matices y una melodía más clara de toda la noche. Me pareció especialmente inspirada la guitarra de Albert Martí, que nos ofreció momentos gloriosos a las seis cuerdas, o un espectacular diálogo de tapping con el bajo. El enfoque death metal y extremo de la banda se presentó con fuerza gracias a la voz desgarrada característica de Eloi Boucherie, y por obra y gracia de un bajo contundente a cargo de Cristian Vilches y una batería que me pareció absolutamente descomunal, y que nos explicaron que era Manel Rodríguez, batería de la banda hermana de Terrassa Vrademargk. Todo ello encajado de una manera equilibrada, con una experiencia, una precisión y una emoción que hacían temblar. El público recuperó el vigor y se mostró festivo y con ganas de cantar. Su nuevo trabajo Virtut del desencís (noviembre 2024) tuvo presencia a través de canciones como “Màrtirs”, “L’elegia dels innocents” o “Records a l’oblit”. El final con “Els vents bufen a favor” y todo el público cantando fue el momento más encendido de toda la noche. Con Vidres a la Sang, el metal catalán tiene unos representantes con muchísima personalidad que visten sus conciertos de ceremonia y trascendencia.

Setlist:

• “Màrtirs”
• “La terra i tú”
• “Salveu-me els ulls”
• “L’elegia dels innocents”
• “Records a l’oblit”
• “Amb tota rancúnia”
• “L’òrbita del cor”
• “Som”
• “Els vents bufen a favor”

Ósserp

Y llegó el turno de los barceloneses Ósserp, encargados de clavar la última espada de la noche con su deathgrind fuera de toda medida. Se plantaron delante del público con una pancarta al fondo con la portada de su último trabajo Els nous Cants de la Sibil·la (2022). La voz extrema y cavernosa se impuso como un rugido de bestia y, junto con dos guitarras que construyen un mundo entero y una batería demoledora, nos ofrecieron un directo opresivo, combativo y sin tregua alguna. Nos explican que han pasado a tener un solo cantante desde principios de año, Vali. No tienen propiamente bajista, pero en estudio graban ellos mismos las líneas de bajo y, en directo, Dani nos explica que siempre toca a través de un amplificador de guitarra y otro de bajo con la señal de la guitarra octavada más grave, es decir, hace los dos instrumentos. ¡Alucinante! Ellos cuatro sobre un escenario bañado de luces blancas que acentuaban la agresividad del conjunto. Una parte del protagonismo en la lista de canciones recayó en este último trabajo, con temas como “Cavalcant l’Ossa Menor”, “La Rèmora” o “L’Engany”, pero también nos regalaron temas antiguos como “La Tomba de l’Ós” o “Jo no Ploro els Màrtirs”.

Setlist:

• “Cavalcant  l’Ossa Menor”
• “La Rèmora”
• “Caça Furtiva”
• “Heaemo”/”El Rival més Fort”
• “L’Engany”
• “Amb el Cap ben Alt”
• “La Tomba de l’Ós”
• “Jo no Ploro els Màrtirs”

Así ha sido como, en esta diada “metalera” organizada con mucho acierto y ejecutada con experiencia, rabia y fuerza, el hierro ha vuelto a despertar. No ha sido la primera vez, pero esta vez somos testigos de que ha resonado fuerte. El metal catalán ha demostrado que está más vivo, más combativo y más necesario que nunca. Ahora hay que recordar que esta es una escena que hay que defender cada día del año y que es una batalla constante. Hay que seguir a las bandas, hay que asistir a los conciertos, hay que comprar merch, hay que abrir la mente a nuevos caminos musicales… Adaptando las palabras del cantautor: hay que despertar el hierro a cada instante.