Català
Abans d’entrar en matèria, felicito sincerament l’Eduard Cremades, en Dani Farrús i en Dani Morell per la publicació del llibre Història i poder del mètal català. Cal reconèixer l’esforç i la dedicació que hi han abocat: és una feina considerable. De debò, enhorabona!
Com que m’agrada parlar amb coneixement de causa, cal començar pel principi: comprar el llibre i llegir-lo. 607 pàgines, 500 artistes i una bona xarxa de venedors —una combinació que convertirà aquesta “bíblia” en un èxit comercial segur. Si cada grup té uns 4 membres i hi sumem amics, saludats i curiosos, segurament es vendran entre 2.000 i 3.000 exemplars. Bona jugada!
Història i poder del mètal català : Una obra necessària però amb grans absències. Virtuts i omissions
És un llibre bastant ben documentat i molt ben redactat. Ara bé, com ja admeten els autors, segur que s’hi han deixat coses. Fins aquí, tot normal. Hi ha trams brillants, com el capítol La crida dels ancestres, llengua, literatura i cultura del mètal català, que mereix un aplaudiment.
Però també hi ha llacunes notables. Al pròleg, a la pàgina 20, s’afirma que “les dades s’han contrastat” i que “les fonts primàries han parlat”. Bé, totes no. O potser no totes les que tocava.
També es nota que els autors pertanyen a la generació X i als mil·lennials. I per molt que vulguin abastar 40 anys d’història, hi ha buits, errors o potser un cert biaix deliberat. Potser han passat per alt fonts valuoses o senzillament no les han considerades prou rellevants.
Escena de Barcelona: oblits evidents
Quan parlen dels inicis del directe a Barcelona (pàg. 169–170), es deixen sales clau com Metal (C/ Sinaí, Valllnd’hebron, on van tocar Reina Negra), Rainbow (C/ Olzinelles, Sants), o Vertigo (carretera de Castelldefels). I tampoc apareixen pubs o bars històrics com Boogie (C/ del Vidre/plaça Reial ) com Relics (Gràcia), Boston (Meridiana), Barna Heavy (Born),Piaf (Born), Quirofano (C/ València) o Wawanco… Si parlem d’història, cal citar-la tota, no només la que queda més a prop.
Països Catalans, el català i el perill del relat parcial
A l’apartat de Biografies i discografies, s’ha de reconèixer que la recerca feta té el seu mèrit. Trobar encara que sigui dues paraules en català dins d’un disc de metal internacional ja és tot un triomf… gairebé arqueològic. Qualsevol engruna serveix per inflar una mica la nostra pobra representació exterior. Posem per cas l’himne de Catalunya versionat per A Sound of Thunder (una raresa de la Nina Osegueda una descendent de La Fatarella (Terra Alta) ) o dels Crisix. Però ei, tot suma, oi?
Per tant hi ha una infinitat de bandes catalanes que el seu “pecat” ha estat cantar en anglès o castellà —com Legion, Fuck Off, Ktulu...— i, curiosament, han aconseguit molt més ressò i èxit que moltes de les que canten en català.
Òbviament a part de casos com Crim, Vidres a la Sang i un parell més, pocs grups han aconseguit fer-se un lloc fora del país. És cert que hi ha una fornada nova amb molt de talent, però la pregunta continua sent: per què fins ara el català no ha funcionat a les Espanyes?
Els pioners i la Catalunya oblidada
Una vegada més, la Catalunya invisible és la del sud. Excepte Human West que si surt. A les Terres de l’Ebre que sapigueu que no només hi ha la cançó de «Roquetes vinc de Roquetes baixo en agulles de cap i agulles de ganxo» i per sort no tot és la música i la «turra» de Quico i el mut de Ferreries que ja han causat força ofec entre els músics de les terres de l’Ebre.
La tradició diu que aquí, a cada casa hi ha hagut un músic. I, de fet, els Zenith i Gra Fort per exemple van ser pioners a cantar en català al món del metal, i amb gralla molt abans que Obrint Pas o altres grups “canonitzats”.
Un nom clau és el del malaurat Toni Pellissa (DEP), que amb Gra Fort ja el 1991 incorporava gralla i missatge. Tenen cinc discos, i hi van col·laborar músics com Pepe Bao (O’Funkillo), Angie Bao (Mecano) o el flixanco Marcel Bagés.
Altres noms que no surten però que són fonamentals; Zoukra (Tortosa, 1980), Ibice (1982–1985), Zenith (1986–1989, amb un tema en català: “Pinzellades acústiques”), Equus (La Ràpita, 1977),Tarot (Amposta) Mx30 (La Cava, 1986), La Família Armando Ruido (Deltebre, punk-metal combatiu als 90, fins i tot querellats), Obscens (Tortosa, dos discs recents)
Per als curiosos, recomano el llibre Tortosa Underground (1979–1990) de Cristian Porres i Marina Pallàs. Una obra imprescindible per entendre què passava musicalment aquí quan a Barcelona tot just començava. a més d’un molt bon documental de Gra Fort.
El Metal Cat Fest i el relat amputat
Quan en Dani Morell em va demanar informació sobre el Metal Cat Fest: “Ricard, ens agradaria que ens fessis cinc cèntims de l’experiència del Metal Cat Fest…”, vaig notar que va seleccionar el que li convenia del meu relat. Potser perquè no encaixava amb la narrativa del llibre. Ho entenc, però deixeu-me aclarir-ho jo mateix.
La meva resposta complerta és aquesta:
Sóc Ricard Altadill, coordinador de Metal Hammer. Conec el panorama des de finals dels 70 i he col·laborat amb infinitat de publicacions i emissores. El desembre de 2018 vaig veure clara la necessitat d’un festival de metal en català. Volia crear una entitat estable, amb concerts itinerants per tot el territori. Vam mobilitzar grups, mitjans, promotors, endorsement… i la resposta va ser excel·lent.
El 30 de gener de 2019 vam fer la presentació oficial a FNAC (Las Arenas), amb una nodrida presència de periodistes. Tot i tenir permís del Sr. Gendrau per posar l’anagrama de la seva revista al cartell, ningú de la redacció hi va assistir. A partir de llavors, no els vam tornar a convidar. Ja sabem com funcionen els cercles de poder mediàtic català…
El primer Metal Cat Fest es va fer el 22 de març de 2019 i el segon el 2 de novembre de 2019, tots dos a Razzmatazz 2. Van ser un èxit. El tercer estava previst per al 21 de març de 2020 a la sala Wolf, però la COVID ho va arrasar tot. El 21 d’octubre de 2023 vam fer un intent de ressuscitar-lo, però ja no tenia el mateix impacte. Ara, per sort, cada cop hi ha més concerts amb grups que canten en català, així que potser el festival ja no cal. O potser sí.
L’escena és viva. Però continua desemparada. A diferència d’Euskadi, aquí no hi ha protecció. El que val és el que diguin quatre gurús de l’“establishment” i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I així ens va.
Per acabar… Resum i coincidència amb Jordi Borràs
Tanmateix coincideixo plenament amb el fotoperiodista Jordi Borràs (d’arrels gandesanes): «aquest llibre és necessari. Serveix per constatar que, més enllà de les modes i fora del radar, fa anys que hi ha un món ple de foc, metall, canya i compromís«
Pel que fa a la portada, segur que agradarà a molts a partir de Barcelona en amunt. Personalment, no m’hi sento representat. Però, com es diu sovint, sobre gustos no hi ha res escrit.
Per rematar aquesta anàlisi aquí teniu el vídeo de la tertúlia de Dani Morell un dels autors del llibre
Castellano
Historia del metal catalán: Pasos necesarios, olvidos que duelen
Antes de entrar en materia, felicito sinceramente a Eduard Cremades, Dani Torres y Dani Morell por la publicación del libro Història i poder del mètal català. Hay que reconocer el esfuerzo y la dedicación que han volcado: es un trabajo considerable. De verdad, ¡enhorabuena!
Como me gusta hablar con conocimiento de causa, hay que empezar por el principio: comprar el libro y leerlo. 607 páginas, 500 artistas y una buena red de distribuidores: una combinación que convertirá esta “biblia” en un éxito comercial seguro. Si cada grupo tiene unos 4 miembros de media aproximadamente y sumamos amigos, conocidos y curiosos, seguramente se venderán entre 2.000 y 3.000 ejemplares. ¡Buena jugada!
Historia y poder del metal catalán: Una obra necesaria pero con grandes ausencias. Virtudes y omisiones
Es un libro bastante bien documentado y muy bien redactado. Ahora bien, como ya admiten los autores, seguro que se han dejado cosas. Hasta aquí, todo normal. Hay tramos brillantes, como el capítulo La llamada de los ancestros, lengua, literatura y cultura del metal catalán, que merece un aplauso.
Pero también hay lagunas notables. En el prólogo, en la página 20, se afirma que “los datos se han contrastado” y que “las fuentes primarias han hablado”. Bueno, no todas. O quizás no todas las que hacía falta.
También se nota que los autores pertenecen a la generación X y a los millennials. Y por mucho que quieran abarcar 40 años de historia, hay vacíos, errores o quizás un cierto sesgo deliberado. Tal vez han pasado por alto fuentes valiosas o simplemente no las han considerado suficientemente relevantes.
Escena de Barcelona: olvidos evidentes
Cuando hablan de los inicios del directo en Barcelona (págs. 169–170), se dejan fuera salas clave como Metal (C/ Sinaí, Vall d’Hebron, donde tocaron Reina Negra), Rainbow (C/ Olzinelles, Sants), o Vértigo (carretera de Castelldefels). Tampoco aparecen pubs o bares históricos como Boogie (C/ del Vidre/plaza Real), Relics (Gràcia), Boston (Meridiana), Barna Heavy (Born), Piaf (Born), Quirófano (C/ València) o Wawanco… Si hablamos de historia, hay que citarla toda, no solo la que queda más cerca.
Países Catalanes, el catalán y el peligro del relato parcial
En el apartado de Biografías y discografías, hay que reconocer que la investigación hecha tiene su mérito. Encontrar aunque sea dos palabras en catalán dentro de un disco de metal internacional ya es todo un triunfo… casi arqueológico. Cualquier migaja sirve para inflar un poco nuestra pobre representación exterior. Pongamos por caso el himno de Cataluña versionado por A Sound of Thunder (una rareza de Nina Osegueda, descendiente de La Fatarella –Terra Alta–) o por Crisix. Pero bueno, todo suma, ¿verdad?
Por tanto, hay infinidad de bandas catalanas cuyo “pecado” ha sido cantar en inglés o castellano —como Legion, Fuck Off, Ktulu…— y, curiosamente, han conseguido mucho más eco y éxito que muchas de las que cantan en catalán.
Obviamente, aparte de casos como Crim, Vidres a la Sang y un par más, pocos grupos han logrado hacerse un hueco fuera del país. Es cierto que hay una nueva hornada con mucho talento, pero la pregunta sigue siendo: ¿por qué hasta ahora el catalán no ha funcionado en las Españas?
Los pioneros y la Cataluña olvidada
Una vez más, la Cataluña invisible es la del sur. Excepto Human West, que sí aparece. En las Terres de l’Ebre que sepáis que no solo existe la canción de «Roquetes vinc de Roquetes baixo en agulles de cap i agulles de ganxo», y por suerte no todo es la música y la “turra” de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que ya han saturado bastante a los músicos de las tierras del Ebro.
La tradición dice que aquí, en cada casa ha habido un músico. Y, de hecho, Zenith y Gra Fort, por ejemplo, fueron pioneros en cantar en catalán en el mundo del metal, y con gralla mucho antes que Obrint Pas u otros grupos “canonizados”.
Un nombre clave es el del malogrado Toni Pellissa (DEP), que con Gra Fort ya en 1991 incorporaba gralla y mensaje. Tienen cinco discos, y colaboraron con músicos como Pepe Bao (O’Funkillo), Angie Bao (Mecano) o el flixanco Marcel Bagés.
Otros nombres que no aparecen pero que son fundamentales: Zoukra (Tortosa, 1980), Ibice (1982–1985), Zenith (1986–1989, con un tema en catalán: “Pinzellades acústiques”), Equus (La Ràpita, 1977), Tarot (Amposta), Mx30 (La Cava, 1986), La Família Armando Ruido (Deltebre, punk-metal combativo en los 90, incluso con querellas), Obscens (Tortosa, dos discos recientes).
Para los curiosos, recomiendo el libro Tortosa Underground (1979–1990) de Cristian Porres y Marina Pallàs. Una obra imprescindible para entender qué pasaba musicalmente aquí cuando en Barcelona todo apenas comenzaba. Además de un muy buen documental de Gra Fort.
El Metal Cat Fest y el relato amputado
Cuando Dani Morell me pidió información sobre el Metal Cat Fest: “Ricard, nos gustaría que nos contaras un poco sobre la experiencia del Metal Cat Fest…”, noté que seleccionó lo que le convenía de mi relato. Quizás porque no encajaba con la narrativa del libro. Lo entiendo, pero dejad que lo aclare yo mismo.
Mi respuesta completa es esta:
Soy Ricard Altadill, coordinador de Metal Hammer. Conozco el panorama desde finales de los 70 y he colaborado con infinidad de publicaciones y emisoras. En diciembre de 2018 vi clara la necesidad de un festival de metal en catalán. Quería crear una entidad estable, con conciertos itinerantes por todo el territorio. Movilizamos grupos, medios, promotores, endorsements… y la respuesta fue excelente.
El 30 de enero de 2019 hicimos la presentación oficial en FNAC (Las Arenas), con una nutrida presencia de periodistas. Aunque teníamos permiso del Sr. Gendrau para poner el anagrama de su revista en el cartel, nadie de la redacción asistió. A partir de entonces, no los volvimos a invitar. Ya sabemos cómo funcionan los círculos de poder mediático catalán…
El primer Metal Cat Fest se hizo el 22 de marzo de 2019 y el segundo el 2 de noviembre de 2019, ambos en Razzmatazz 2. Fueron un éxito. El tercero estaba previsto para el 21 de marzo de 2020 en la sala Wolf, pero la COVID lo arrasó todo. El 21 de octubre de 2023 hicimos un intento de resucitarlo, pero ya no tuvo el mismo impacto. Ahora, por suerte, cada vez hay más conciertos con grupos que cantan en catalán, así que quizá el festival ya no sea necesario. O quizá sí.
La escena está viva. Pero sigue desamparada. A diferencia del País Vasco, aquí no hay protección. Lo que cuenta es lo que digan cuatro gurús del “establishment” y la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Y así nos va.
Para acabar… Resumen y coincidencia con Jordi Borràs
Sin embargo, coincido plenamente con el fotoperiodista Jordi Borràs (de raíces gandesanas): «este libro es necesario. Sirve para constatar que, más allá de las modas y fuera del radar, desde hace años existe un mundo lleno de fuego, metal, caña y compromiso»
En cuanto a la portada, seguro que gustará a muchos a partir de Barcelona hacia el norte. Personalmente, no me siento representado. Pero, como se dice a menudo, sobre gustos no hay nada escrito.
Para rematar este análisis, aquí tenéis el vídeo del coloquio de Dani Morell, uno de los autores del libro.
