Terminal Violence y Siroll driblan al futbol

Les circumstàncies van fer que la data programada per aquesta doble cita extrema a la ciutat de Lleida coincidís amb un esdeveniment que normalment fa que quasi tothom n’estigui pendent, una final entre els dos grans equips de la lliga espanyola de futbol. No cal dir massa més.

Quan això passa no està de més plantejar-se si seguir amb el pla inicial, i coincidir en horari, retardar-ho o avançar el concert. Aquesta darrera va ser l’opció escollida. Així doncs, a les set de la tarda ja es va fer una bona cua per accedir a la sala en un horari gens habitual en aquestes terres i més propi de les grans capitals. Potser ens hi hauríem d’anar acostumant….

Un cop vàrem poder accedir a la sala puntualment sobre les 19.20, més o menys, ja començava a sonar la intro que habitualment utilitzen Siroll pels seus concerts, el «These boots are made for walking». Quedava clar que qui volgués veure el futbol podria. Tot aquell que segueixi l’escena catalana de metall estic segur que un nom com Siroll no l’hi és desconegut. L’activitat del grup és prou regular pel que fa a directes per tota la geografia. Tenen ben guanyada una fama de banda intensa i que no falla en concert. La gent tenia clar què venia a veure, des dels primers temes ja es va notar que tenen força incondicionals i que va a veure’ls expressament. El personal coneix els temes i els coreja. Els hem vist multitud de vegades, el veredicte continua sent el mateix. Intensitat, mala llet i crítica cap a tots i a tot.

Amb «Tú mateix», «Pobre», «Al gra» o «Acció» ja vam poder comprovar que la recepta seria la mateixa de sempre. El fet de presentar-se amb un guitarra en directe no els ha fet perdre força, és evident que la cosa no permet posar en pràctica alguns recursos que vesteixen millor els temes però també és cert que el tipus de música que fan no ho pateix tant com podria passar en altres estils. Venti es mostra precís a la guitarra, Thomas és una base sòlida que amb Albert formen un tàndem sobre el que perfectament construir aquesta sonoritat pesada. Gou continua exprimint la veu com si no hi hagués un demà i sent intens.

Fa molt temps que es mostren conjuntats. Com un motor veterà però encara amb molts quilòmetres per fer. «Hòsties», «Mitjans de manipulació» o «Venjança» ho demostren deixant palès, i per sorpresa nostra, que banda i tècnics han aconseguit fer sonar de manera decent La Boite… Tasca no gens fàcil tenint en compte les particularitats del lloc i l’equip. No es van deixar cap dels temes habituals dels darrers temps i que han aconseguit més arrelament entre els seguidors. Entre peces com «Prou», els veterans «Següent», «Cobord», «La Cosa» o «Fatxes de proximitat» sonen els esperats «Plou poc, però pel poc que plou», «Més llenya» o «Odi a l’amor». Show treballat, contundent, actitud, compenetrats i sempre buscant la millor posada en escena. Segueixen sense fallar.

Els de la muntanya no és el primer cop que comparteixen cartell amb els barcelonins Terminal Violence. De fet, aquests també són uns veterans de l’escena de casa nostra i han tocat amb noms destacats com els mateixos Angelus Apatrida. L’allau vista fins al moment potser faria dubtar més d’una banda però això no va amb els de Tolo i companyia. D’inici es va notar que bona part dels presents va desconnectar després de Siroll. El grup va haver de patir certa passivitat amb «Instinc Supressor», «Wild Beast» o «Zombie Mosher». Les crides al moviment eren constants i fins i tot els membres del grup no tenien cap mania a baixar entre el personal a provocar-los i fer mosh. «Fuck the System» y «Burial of Thought» ja van començar a fer girar la truita i amb un parell de temes més ja es va animar la cosa. Bona part dels presents començava a muntar sarau.

«Soldiers», «One Step to the front» o «Sound the Alarm» no van donar treva però definitivament el millor estava per venir. Tothom va despertar amb la versió que acostumen a fer de Testament, «Into the Pit», amb ella van revolucionar la cosa i des d’aquest punt amb peces com «Slaves of Greed» o «All Hail Zyon» fins al final es van muntar circles of death, va haver mosh i fins i tot en el tema final un wall of death. El grup va saber llegir en tot moment el concert i quan el personal ja responia es van poder concentrar molt millor en els temes. Llàstima de la pobra il·luminació de la sala. Pobra i deixant el grup amb un blau violat durant tot el concert quan es podia haver fet una mica més.

Dos concerts massa breus pel vist en escena i que demostra un cop més que l’escena catalana extrema té un nivell excel·lent. L’únic que li cal és el suport del seguidors i l’assistència als directes. Només esperem que les dures circumstàncies i condicions que molts cops han de patir les bandes no els facin abandonar en la seva fermesa en tirar endavant aquests projectes musicals.

Las circunstancias hicieron que la fecha programada para esta doble cita extrema en la ciudad de Lleida coincidiera con un evento que normalmente hace que casi todo el mundo esté pendiente de él, una final entre los dos grandes equipos de la liga española de fútbol. No hace falta decir mucho más.

Cuando esto ocurre no está de más plantearse si seguir con el plan inicial, y coincidir en horario, retrasarlo o adelantar el concierto. Ésta última fue la opción escogida. Así pues, a las siete de la tarde ya se hizo una buena cola para acceder a la sala en un horario nada habitual en estas tierras y más propio de las grandes capitales. Quizás deberíamos irnos acostumbrando…

Una vez pudimos acceder a la sala puntualmente sobre las 19:20, más o menos, ya empezaba a sonar la intro que habitualmente utilizan Siroll para sus conciertos, el «These boots are made for walking». Quedaba claro que quien quisiera ver el fútbol podría. Todo aquel que siga la escena catalana de metal estoy seguro de que un nombre como Siroll no le es desconocido. La actividad del grupo es bastante regular en cuanto a directos por toda la geografía. Tienen bien ganada la fama de banda intensa y que no falla en concierto. La gente lo tiene claro, desde los primeros temas ya se notó que tienen bastantes incondicionales y que van a verlos expresamente. El personal conoce los temas y los corea. Los hemos visto multitud de veces y el veredicto sigue siendo el mismo. Intensidad, mala leche y crítica hacia todos y todo.

Con «Tú mateix», «Pobre», «Al gra» o «Acció» ya pudimos comprobar que la receta sería la misma de siempre. Presentarse con un guitarra en directo no les ha hecho perder fuerza, es evidente que la cosa no permite poner en práctica algunos recursos que visten mejor los temas pero también es cierto que el tipo de música que hacen no lo sufre tanto como podría ocurrir en otros estilos. Venti se muestra preciso en la guitarra, Thomas es una base sólida que con Albert forman un tándem sobre el que perfectamente construir esta sonoridad pesada. Gou sigue exprimiendo la voz como si no hubiera un mañana y siendo intenso.

Hace mucho tiempo que se muestran conjuntados. Como un motor veterano pero todavía con muchos kilómetros por hacer. «Hòsties», «Mitjans de manipulació» o «Venjança» lo demuestran dejando patente, y para nuestra sorpresa, que banda y técnicos han logrado hacer sonar de manera decente La Boite… Tarea nada fácil teniendo en cuenta las particularidades del lugar y el equipo. No se dejaron ninguno de los temas habituales de los últimos tiempos y que les han conseguido mayor arraigo entre los seguidores. Entre piezas como «Prou», los veteranos «Següent», «Cobor», «La Cosa» o «Fatxes de proximitat» suenan los esperados «Plou poc, però pel poc que plou», «Més llenya» o «Odi a l’amor». Show trabajado, contundente, actitud, compenetrados y siempre buscando la mejor puesta en escena. Siguen sin fallar.

Los de la montaña no es la primera vez que comparten cartel con los barceloneses Terminal Violence. De hecho, éstos también son unos veteranos de la escena de nuestro país y han tocado con nombres destacados como los propios Angelus Apatrida. La avalancha vista hasta el momento quizá haría dudar a más de uno pero eso no va con los de Tolo y compañía. De inicio se notó que buena parte de los presentes desconectó después de Siroll. El grupo tuvo que sufrir cierta pasividad con «Instinc Supressor», «Wild Beast» o «Zombie Mosher». Los llamamientos al movimiento eran constantes e incluso los miembros del grupo no tenían ninguna manía en bajar entre el personal a provocarlos y hacer mosh. «Fuck the System» y «Burial of Thought» ya empezaron a dar la vuelta a la situación y con un par de temas más ya se animó la cosa. Buena parte de los presentes empezaba a montar bullicio.

«Soldiers», «One Step to the front» o «Sound the Alarm» no dieron tregua pero definitivamente lo mejor estaba por venir. Todo el mundo despertó con la versión que acostumbran a hacer de Testament, «Into the Pit», con ella ya se revolucionó la cosa y desde ese punto con piezas como «Slaves of Greed» o «All Hail Zyon» hasta el final se montaron circles of death, hubo mosh e incluso en el tema final un wall of death. El grupo supo leer en todo momento el concierto y cuando el personal ya respondía pudieron concentrarse mucho mejor en los temas. Lástima de la pobre iluminación de la sala. Pobre y dejando al grupo con un azul violeta durante todo el show cuando podía haberse hecho un poco más.

Dos conciertos demasiado breves por lo visto en escena y que demuestra una vez más que la escena catalana extrema tiene un nivel excelente. Lo único que necesita es el apoyo de los seguidores y la asistencia a los directos. Sólo esperamos que las duras circunstancias y condiciones que muchas veces deben sufrir las bandas no les hagan abandonar en su firmeza al sacar adelante estos proyectos musicales.