CRIM: “Evoluciona la tecnología, pero involuciona la sociedad”

Tenim al davant a l’Adri, al Quim, al Marc i al Javi, Amb unes cerveses a la terrassa  d’un bar de l’Eixample, un barri de Barcelona. Ells son CRIM i tenen disc nou. Us faré moltes preguntes. Si us sembla bé, he fet una intro i aviam que us sembla?

CRIM – Molt bé, endavant. Sí, sí

( La resposta coral i gairebé unànim, marcarà el to de les respostes de l’entrevista )

Si esteu en contra, m’aviseu.

Estem totalment d’acord.

El vostre nou disc surt en un moment molt especial, de la banda, com definiríeu aquest treball respecte als anteriors?

Com a nou. ( Riures de tot el grup ).

Què vols dir, com a nou?

Com a nou, que és el nou, i que els anteriors també crec que és la mateixa filosofia.

A veure, és com un disc bastant continuista amb la nostra línia, però una mica arriscat dintre d’aquesta pròpia línia. No volem deixar la nostra marca registrada, però sí que hem volgut apostar una miqueta més i hem volgut anar una miqueta més enllà amb les composicions. Algun element nou. Més que continuïsta, és el nostre estil.

El títol Futur Medieval és molt evocador. Què simbolitza per a vosaltres aquesta barreja de futur i passat?

Contrastar i conviure.  Sí, bé, perquè és més, crec jo, eh?, que el que vol dir el títol i al que es refereix tot el disc, més o menys, no és conceptual, però tot va lligat, és com la dicotomia del món en què vivim. És més crític que una altra cosa. De que tot està anant a nivell social, s’està tornant tot precari, total, està tornant-se en un món feudal, on quatre persones manen en el món i a tu et donen un mòbil.

Clar, la gent diu, només queda el sexe, la borratxera, i què vols que ens quedin si no podem fer res més. Evoluciona la tecnologia, però involuciona la societat. Sí, és com que anem amb el mòbil, però és com una trepanació.

Les vostres notes de presentació del disc, al meu gust, en un to èpic, semblen una crònica antiga. Com va sorgir aquesta idea? És només un joc estètic, que he deduït que no, o hi ha un rerafons al disc?

Clar, com a crítica, o sigui, de la confrontació d’aquesta rara que hi ha ara mateix, del món tecnológic que en teoría hauría d’estar socialment progressant, ¿no?. A una societat més justa, més igualitaria, y es tot lo contrari. Però sempre intentem tindre com aquest rotllo més estètic i donar-li com a algú de gaire més èpic, no?, a tot, no? A les explicacions, a les lletres, a la portada, a tot…

I aquest medieval, doncs… No ens podem quedar amb una portada de futur medieval normal, volem algú més èpic, més estètic, més cuidat, val. Naltros cuidem. Vull dir, quan jo…Quan l’Esteban em demana unes notes traduïdes… L’Esteban és la nostra veritable portada.

L’Esteban ens demana a nosaltres unes explicacions sobre cada tema. Podria fer-ho  jo, i seria una cosa bastant insulta i bastant… Però Adri, xeic, pots escriure això? Perquè jo sé que l’Adri té una miqueta més de gràcia, té un sentit més estètic i més romàntic.

Qui són els grans temes o missatges? Que voleu transmetre amb aquest nou treball?.

Va tot en funció d’aquest futur que va cap enrere i tot això. O sigui, és el que hem dit abans. No és totalment conceptual, el disc, però és que totes les cançons són una mica reflex del moment d’ara i del que ve, que no pinta gaire bé, no? Algunes són, des d’un punt de vista, més personal, altres més de crítica social en general, però no veia que… La humanitat fent el Moonwalker una miqueta, no? Sí, sí, fer el Moonwalker. (resposta gairebé coral i unànim)  

Resposta d’equip no?

O creus o no creus, quan ets un equip, ets un equip, sinó ets una merda. Bé, hem treballat bastant junts en tot això, ens contaminem, ens retroalimentem. Sí, no, no, i som bastant rics.

En general, nosaltres som com una família, eh? Que a vegades jo penso, és que som més que companys de grup, som més que… amics. Al final, som com una mica parella, al final som com germans. Evidentment que en una família hi ha moments xungos, hi ha moments de puta mare… Però ens estimem, ens suportem, ens recolzem uns als altres, i evidentment que sabem quin paper té cadascú, sabem què ha de fer cadascú. Bona, ens coneixem com tractar-nos i com demanar-nos les coses, i al final som un equip. No ho sé, nosaltres intentem ser sincers i creure en nosaltres. I fer el que ens agrada a nosaltres. Potser la sinceritat i la constància que ha dit el Javi abans. Bé…Tindre constància i fer el que a tu t’agradi i de veritat. No el que et diguin que has de fer, ni… Ni el que creguis que has de fer per agradar. Ser sincer amb tu mateix. Al final una cosa va lligada amb l’altra. Si fas el que t’agrada, ets constant en això, perquè t’agradi el que t’agradi i ho fas bé. I és com una roda, no? No vol dir que et vagi bé, però  almenys treballes i… Però la gent, això, al final ho detecta.

Després de cançons de mort i l’EP, “Carnets de pa”…Què és la diferència Futur Medieval d’aquests últims llançaments que veus? M’heu dit que és una mica continuista, que es diu, no sé, hi ha alguna diferència o és la vostra línia?

És que nosaltres… Segur que hi ha diferències, hi ha elements nous, lo que comentàvem, però és una mica el que fem nosaltres i en el que ens sentim còmodes fent… O sigui, la diferència més gran que hi pugui haver amb un altre disc és que són unes altres cançons. I són molt fàcils de definir. És nou per nosaltres? Sí, en qüestions tècniques…

Aviam, musicalment heu buscat un so més cru, més melòdic o més experimental, tan a nivell compositiu com a nivell de so?

És accidental, no ho busques.  És el que en surt naturalment, no? No ho pensem. Prenem petites decisions que acaben influint en un general. Ha sortit més canyero, potser. Sí, ha sortit més canyero amb tocs més roquers, no tan mitjos temps. Però també toques més hardcore ràpids o més…Sí, ha sortit més canyero en general. I també és més Van Halen. Sí, és que és difícil. El so sí que l’adeqües una mica a lo que has fet. Quan graves i et fas la mescla i el máster, escoltes el disc, y això m’agradaria que fos més canyer, aquest disc, en certs aspectes. Però al principi no ho vam pensar. Anavem fent cançons…

La producció i el so entenem que sempre són importants per a vosaltres. Com ha estat el procés d’enregistrament i amb qui heu treballat aquest cop?

Ho hem fet amb el Santi Garcia, com sempre, és el quart disc que el fem amb ell. Cinc, si comptes que ens va mesclar un que ens vam gravar nosaltres mateixos. I amb això sí que serem bastant continuistes, jo crec. No canviarem el tema de amb qui gravem i ens ajuda una mica amb el tema de producció, tot i que sempre portem els discos molt… Hem gravat sempre un parell de demos i tot i va tot molt d’allò. Està bastant produït. Sí, sempre venim ja molt preparats.

Hi ha referències i influències concretes d’altres bandes, gèneres que hagin inspirat aquest disc?

Concretes no molt. No. I de gènere tampoc, perquè no anem molt…O sigui, nosaltres… Som una banda que fem punk i prou. Escolten moltes coses i, evidentment, es veuen reflectides.

Les vostres lletres sempre combinen crítica social amb experiència personal. Com aneu amb la balança?

Jo penso que més…que les dues coses. Sí. Empat. És que jo crec que van una mica unides, eh, perquè al final fas una crítica… Però tot surt… Jo crec que tot surt dintre d’una experiència personal. Buscant una crítica social. Però la pregunta era on va. Cap on va? Perquè no som eina política. Però mira, jo crec que seria com… a part d’una experiència personal anem cap a una crítica social.

Vull dir, no va cap a les dues. Va d’un lloc cap a un altre. No criticaràs quelcom que no t’hagi passat. Sí, però surt d’una experiència, perquè nosaltres hem tingut aquesta experiència de dir… i va cap a una crítica social. Però sí, estan lligades de la mà. Si el recipient és l’experiència personal, el contingut és la lluita.

L’estètica de cavallers i espases de plàstic és un reclam divertit, i a la vegada potent. Creieu que el punt d’avui també necessita noves metàfores i símbols per connectar amb la gent?

Necessiten moltes coses, però una d’aquestes…Sí, connectar amb la gent és més important que el que faci servir en sí mateix, siguin símbols o una altra cosa. Jo crec que és això, el que falta és connectar amb la gent, perquè si no se’ns morirà. Però és un aspecte general. Si ja no és per les espases, per la temàtica i tal, sinó per connectar.

Hi ha alguna cançó del disc que considereu que és el cor o l’essència del que voleu expressar?

Home, probablement la que dona títol al disc és una mica la que engloba. Home, el disc, tot i no ser conceptual ni res, tot té una mica de coherència que parla dels temps, dels temps que venen i dels temps que ja han començat, que ja estan aquí, i de com desevoluciona tot. Però, llavors, a veure, si n’hauríem de triar una, potser la que es diu “Futur Medieval” és la que més explicitament parla d’això. I estilísticament, musicalment també, és com una miqueta…Sí, té almenys una mica de tot. Un disc oficial, avui en dia.

La vostra relació amb el públic és intensa. Com espereu que rebin aquest disc?

Home, esperem que els hi agradi. Partint de que fem el que ens agrada a nosaltres quatre i punt, però evidentment ens importa, i sempre estem una mica d’expectativa a veure com la gent l’escolti. Però jo què sé, jo penso que el disc no s’allunya tant del que hem fet sempre, i si a algú li agraden els altres quatre, espero que els hi agradi aquest també. Esperem.

Anirem a la història, després al futur, i tornarem al disc.

D’acord. Sí sí, ens va molt bé.

Vàreu néixer com a grup a Tarragona el 2011. Quin record teniu dels primers assajos i de l’aire inicial de la banda? Quants anys teníeu?

Erem 3 al principi. Hi teniem 15 anys menys que ara. Ara tenim 42, 43, 41. 37. Naltros 3 al principi vivíem junts. El Javi i jo vam estudiar junts. A la Salle a Tarragona. Ell el coneixíem des de fa… Jo tocava amb ell, de fet. Jo tocava amb amb son germà ja que jo tocava amb ell en diversos grups. Vam decidir fer un grup els 3, gravar una demo a casa amb mitjans rudimentaris, una bateria electrònica, les guitarres i tal. Bé, assajant al local per matar les hores, per fer una banda més, per divertir-nos. Al final era, passem-nos-ho bé.

La demo va anar tan bé que al final li vam dir a Quim que era l’únic que sabia tocar, dels que el coneixíem. I Quim va dir, mira, fem una cosa. Faig dos concerts amb vosaltres, us ajudo una mica…I aquí estic uns quants anys després.

Quan vau començar us definíeu com a One Rock, amb lletres en català i molta influència del hardcore i street punk. Us heu sentit pioners o diferents dins l’escena catalana o estatal?

Hauria de dir que pioner, de l’escena catalana, quan és simplement per un idioma, no és una medalla, ni un títol, ni res. El que sí que crec que és bastant característic és que, el ser una mica de “províncies”, que no som de Barcelona i no és tan fàcil, a Tarragona, nosaltres vam fer un grup, nosaltres quatre, i cadascú venia a tocar una cosa més diferent o li agradava una altra cosa. O sigui, no era tan fàcil trobar el què.

Jo vull fer un grup que soni a Ramones i trobaràs un tio al que li mola molt tocar el baix així, però nosaltres no. Som nosaltres quatre, cadascú porta el seu estil, i això fa un so una mica més original del que pot sorgir a vegades d’una gran ciutat.

Sí, però nosaltres, sense el recolzament dels nostres amics de Barcelona… No haguéssim fet res, eh!  Aquí tenim bons amics i bons contactes que ens van ajudar des d’un principi, i ens van dir de venir a tocar aquí. Un món d’un concert, voleu venir? Al principi era flipant.

Les vostres lletres, sempre han estat d’un component social i emocional. Expliqueu el dia a dia. I com ha evolucionat la vostra manera d’escriure amb els anys.

No sé si ha evolucionat gaire. La metodologia, potser, es el que més ha canviat. Al principi suava més l’Adri i portava les lletres i les idees. I ara, encara que segueix sent el component principal de la composició de les lletres i tal…però ara tot és més  líquid. La cosa és que jo crec que amb el pas del temps, com diu Javi, ara a la direcció potser ens ajudem més. Entre tots escrivim.

Qui diríeu que ha estat el moment clau de la vostra trajectòria fins avui?

El segon disc, sí. Quan vam tocar a Estraperlo a Badalona. Va ser el dia. Ens estava passant que a quatre o cinc concerts hi havia gent que no coneixem de res que ens estava veient cantar les cançons. Però sí que la presentació del segon disc va ser com, hòstia, s’ha omplert la sala i tothom cantava tot i estem flipant.

Sí que veníem com d’una època que, per treure el disc, el “Blausang” ens havia trucat el Jordi de BCore que ens volia ajudar amb l’edició. Ens havia trucat el David d’HFMN que ens volia aportar la contractació. I clar, veníem d’un moment on estan passant coses. I la sortida del disc i el concert va ser com…” El moment”. Vull dir, el disc aquest és un abans i un després. Era el “Blausang”.

Amb el temps, heu girat molt, sobretot per Catalunya, i seguireu girant, i també per l’estranger.  Quins records teniu d’aquestes experiències, sobretot les internacionals?

Moltíssims moments bons., però potser el primer cop que vas a tocar a un lloc, jo què sé, el primer cop que vam tocar, a Los Ángeles. Al concert no ens van fotre gaire cas, però ha estat el primer concert.

Home, a Los Angeles, en quin lloc?

A Los Ángeles vam tocar dos o tres llocs, perquè és tan gran que… Vam tocar en un lloc que es deia The Observatory, allà vam tocar… Allò va  ser increïble: Santana,  G.B.H. , Angelic Upstarts… Allò va ser… Hi havia guitarristes de grups famosos. Molt flipant

Com vau fer cap a Califòrnia i Nevada?

Doncs, bons contactes. Volíem tocar i va sorgir el rotllo… Mira, es podria intentar muntar, si toqueu en aquest festi i feu dates al voltant. I justament uns amics d’Alemanya també hi anaven i vam fer com un pack. I justament uns anglesos que tenia contacte amb HFMN també estaven de gira. I va ser com… Mira, podem arreglar aquests tres dies, tocarem aquests tres dies.

A Las Vegas, quan vam arribar, els cartells de l’entrada era tot un seguit de grups i actuacions setmanals de gent famosa de tot tipus d’estils. Fan el que s’anomena “residències”. Però són coses així, moments com anar a llocs que no t’imagines.

I tornant aquí, com veieu l’escena del punk i rock actual  a Catalunya i  a l’estat?

Més o menys igual de precària, com sempre. Però hi ha bandes. No paren de sortir bandes  joves i tal. I hi ha moltes bandes, però la situació és molt precària. Cada cop una mica menys, també és cert. A la vegada, cada cop hi ha menys gent jove que vol fer un grup. Fins que peti tot, però estem molt fotuts.

I a nivell d’estat, com veieu? Una mica igual. Crec que és a nivell mundial. La gent jove no està tan interessada amb la bateria i la guitarra. És molt difícil, avui en dia, que un xaval jove vulgui dedicar-se 5 anys a aprendre a tocar una mica la guitarra per fer un grup. Aquí ens han fet creure un munt d’històries i crec que la gent hauria d’anar a escoltar música en directe.

El tema d’això, si t’agrada el punk, és perquè d’alguna manera, més enllà que pugui escoltar a Spotify, a YouTube o a les plataformes d’avui en dia, és la qüestió de feeling, perquè a mi és el que em va donar la motivació per tirar per aquí.

A mi personalment, quan vaig veure un grup, vaig al·lucinar amb aquella potència…La potència del directe al feeling. Això que hi ha és difícil de pillar perquè ja no toquen grups i perquè ja no hi ha costum de… El  jove d’ara estan perdent l’hàbit aquest.  A mi em fa por més aviat això. El concepte ja ens ho coneixem.

O sigui, seguirem sabent el perquè es fan aquest tipus de coses intenses, energètiques i agressives més enllà d’uns altaveus.  A lo millor,  són molt potents i no agressives. Jo parlo del punt que m’agrada. Però a mi el que m’agrada és aquella intensitat, aquella mala hòstia. No agressivitat, intensitat. Aquella persona s’estava cagant en Déu i sa mare. És una conseqüència de la violència que has tingut abans.

Quin paper juga la comunitat i el públic en la continuïtat de CRIM?

Hòstia, important, eh? Important, sí, a veure. A veure, la continuïtat, com que el grup es va fer per quatre col·legues que volien tocar, no necessitaríem inicialment que hi hagi gent que ens vulgui disfrutar. Però sí que és veritat que ara que hi és, doncs és molt important. A nosaltres ens importa, de fet, és el que comentàvem abans. La comunitat és molt important.

Com està muntat el grup ara?

Ara mateix, clar. Ara mateix arrisquem diners, eh? Ara mateix depenem de la gent. Vull dir, una miqueta depenem de la gent. Lloguem una sala, muntem… posem la taquilla i esperem que la gent… Volem que vinga penya. Al final, nosaltres mateixos estem autoproduint els concerts, i necessitem que la gent vingui als concerts. I necessitem el recolzament, i necessitem que la gent ens escolti i que vingui als concerts.

On és el proper concert? (nosaltres ja el tenim apuntat)

A Barcelona, el 13 de desembre, a la sala Paral·lel 62.

A propòsit del concert, quina cançó de futur medieval teniu més ganes de tocar en directe i per què?

Hòstia, no ho sé. Ni idea. Jo soc molt de que em volia tocar tot el disco sencer per mi. “L’aula dels dofins”… Té bona pinta. No ho sé, per exemple. Jo tinc ganes de fer la primera “Ésser de llum”. Perquè jo crec que des de la primera dia que la vaig tocar vaig connectar molt amb ella, molt bèstia. Però per mi és un repte tocar-la. En realitat, jo crec que tot.Quan tens un grup i fas el nou disc, tens moltes ganes de tocar el nou disc.Però molts cops has de pensar que no siguis un conyazo pels que venen a veure les velles i intentes fer una mica d’equilibri.

Quins són els vostres plans immediats després d’aquest disc?

A Barcelona, festivals, on fem concerts… I ens agradarïa comunicar alguna gira.

On us veieu d’aquí deu anys? Què us agradaria haver aconseguit?

Hi ha una lletra que diu exactament…

“Sí, però la mà bronda és

què voleu d’aquí deu anys?

A veure, Decepcionar a tothom!. No, ens veiem…Esperem que igual. Fent discos i concerts.

Una prova als quatre. Cadascú ha de definir amb una frase que és CRIM Una frase, no una paraula.

Són difícils, aquestes preguntes.

(Cadascun d’ells aporta la seva opinió però finalment es posen força d’acord).” Un somni complet”. Una paraula “constància”. O sigui, haver aconseguit el màxim que ens haguéssim arribat és una passada. Home a tots ens agradaria ser com alguna banda famosa internacional. També la il.lusió de començar a tocar amb CRIM està molt bé. CRIM és un regal.

En un món cada cop més digital i fragmentat, quin paper juga la comunitat punk rock en mantenir aquest futur medieval?

Una mica… Ha de destruït-lo, no? Intentar. Denunciar-ho, ni que sigui. Tocar els collons al sistema si pot ser, provocació. Cada dia és més difícil. Cada cop està més difícil. La persona que li agrada el punk és perquè té inquietuds. Si no, escoltes reggaeton. Si no, tens inquietuds. Ser conservador avui en dia, sembla més punk.

I ara acabem quatre preguntes i després un comentari que hem fet l’Òscar, el meu amic que no ha pogut venir. El concert de presentació per a la del 62, però és molt especial.

Què podeu avançar del que passarà aquella nit?

No en tenim ni idea, sincerament.  No, jo crec que serà un concert de Crim normal i corrent. A veure, tocarem moltes cançons noves, més que velles, potser. I en una… esperem que estigui llena. En una sala entenem que de gent, que de veritat hi vol ser. No serà com tocar a la festa major de tal poble que potser hi ha un que està de pas. Però no hi haurà col·laboracions. No hi haurà focs artificials, no hi haurà gàbies de tigres… Ni col·laboracions especials de la Bad Gyal… Els tigres al final no, no? No ens deixen… La música al final.

Amb quins grups bandes catalanes, espanyoles i internacionals, teniu relació o no en teniu?

Amb moltíssimes. No sé si nosaltres… Mira, la majoria de gent amb la que hem coincidit hem fet bones migues, diguem. Nosaltres no som gaire raros en el sentit que ens tanquem al camerino. Per començar, quan convidem grups perquè toquin els concerts que muntem nosaltres és perquè ens agraden o perquè ens cauen bé o perquè som col·legues, i després, quan ens han convidat grups més grans a nosaltres,  ens sentim tan agraïts que sempre intentem anar a donar-los les gràcies i normalment acabem fent bones migues. Si pensem amb ciutats o comunitats autònomes de l’Estat, podríem dir que del país Basc ens portem bé amb tal tal, de Galícia els portem bé, de Madrid els portem bé… De fet, ens portem bé, però hi ha gent amb la que tenim més afinitats que altres.   A veure, jo crec… No et podríem dir noms en concret perquè serien masses, no ho sé.

Canteu en català i això és diferència del punk estatal? És una decisió política, cultural o natural?

Tot i que hem avançat. Naturalíssim. Natural, no? És un tema allò… La llengua que parlàvem amb la nostra “nona”.  Això va ser per facilitar una miqueta la creació i bé, és una cosa que no havíem fet. Sí, però va ser com… Ei, feu-ho més fàcil per nosaltres i sempre parlem en català. Realment va ser molt poc pensat. Jo recordo els primers moments de CRIM que vas portar les cançons amb lalalans que no tenien lletra.

¿Què us agrada més, l’estudi o el directe?

Directe, a mi l’estudi. A mi, empatat, m’agraden molt les dues coses, de veritat. Per què el directe i per què l’estudi, Javi? Directe, perquè m’ho passo millor. O sigui, gravant es com més concentrat, fer-ho bé. Tens, almenys, la meva experiència, tens un temps límit per a gravar i tens que estar allà i fer-ho bé. En canvi, en directe, surts a divertir-te. I tu, Marc, per què l’estudi? Jo crec que m’agrada més l’estudi, perquè en directe sóc massa exigent. I jo m’emprenyo si ho passo malament.

Ja que vosaltres ja no teniu 20 anys, què li diríeu als grups nous, què han de fer per tenir un grup? I quin paper poden jugar les xarxes Socials al respecte.

Tocar, assajar i fer concerts. Les xarxes, si no en tenen, no…A veure, tristament, n’han de tenir perquè els temps t’ho requereixen per desgràcia, però és que no s’ha de pensar mai, això. El problema d’avui en dia és que molts grups miren abans si tenen 2.000 seguidors o no els tenen… El primer que han de fer els grups avui en dia és deixar-se de hòsties i sobretot deixar-se de postureig.

Que han de tocar i deixar-te els backdrops, o sigui, deixar-te les packcards, deixar-te el parche de bombolla. S’ha d’entrar a tocar. En resum, como jo ho veig, si tens un grup, no treguis primer un videoclip. Treu un disc. Fes cançons abans de les fotos. Toca, que al final és música.

Ara sí, per a acabar. M’ha preguntat l’Òscar, el meu company  que no us ha vist en directe, el decorat… m’ha dit “és un decorat d’una esglèsia”

Sí, són uns vitralls, sí. Ens agrada molt el grup Ghost, hi ha certes reminiscències amb això. A mi m’agrada més l’estètica de Ghost que Ghost, ara mateix. Per nosaltres és una manera de fer-ho més majestuós. No ens disfressem perquè nosaltres toquem música i punt . Hi ha gent que voldria que anessim de conjunt, l’escenari i nosaltres. Aquesta crítica ens la fan algun cop. La nostra música no necessita tan poc grans floritures de res.

Bueno, no tinc res més, nois. M’he divertit molt amb vosaltres.

Ha estat molt guai.

Ens veiem al concert?

Esperem que vingueu.

CRIM es una de las bandas de punk-rock más influyentes surgidas en Cataluña en la última década. Formados en Tarragona en 2011, el grupo se dio a conocer con un sonido directo y contundente que bebe tanto del punk y el street rock clásico como del hardcore melódico, siempre con letras en catalán cargadas de honestidad y compromiso.
Hablamos con CRIM de su próximo disco Futur Medieval, disponible a partir del 13 de noviembre.
Texto: J.F.Gras

Vuestro nuevo disco sale en un momento muy especial de la banda, ¿cómo definiríais este trabajo respecto a los anteriores?

Como nuevo. (Risas de todo el grupo.)

¿Qué quieres decir con “nuevo”?

Como nuevo, que es nuevo, y que los anteriores también creo que siguen la misma filosofía.
A ver, es un disco bastante continuista con nuestra línea, pero un poco arriesgado dentro de esa misma línea. No queremos dejar nuestra marca registrada, pero sí hemos querido apostar un poquito más e ir un poco más allá con las composiciones. Algún elemento nuevo. Más que continuista, es nuestro estilo.

Sobre el título Futur Medieval, ¿qué simboliza para vosotros esta mezcla de futuro y pasado?

Contrastar y convivir. Sí, bueno, porque es más, creo yo, lo que significa el título y a lo que se refiere todo el disco, más o menos. No es conceptual, pero todo va ligado; es como la dicotomía del mundo en el que vivimos. Es más crítico que otra cosa. Todo está volviéndose precario, todo se está transformando en un mundo feudal, donde cuatro personas mandan en el mundo y a ti te dan un móvil. Claro, la gente dice: solo queda el sexo, la borrachera, y ¿qué quieres que nos quede si no podemos hacer nada más? Evoluciona la tecnología, pero involuciona la sociedad. Sí, vamos con el móvil, pero es como una trepanación.

Las notas de presentación del disco, a mi gustaron, en un tono épico, parecen una crónica antigua. ¿Cómo surgió esta idea? ¿Es solo un juego estético o hay un trasfondo en el disco?

Claro, como crítica, o sea, de la confrontación de esta rareza que hay ahora mismo, del mundo tecnológico que en teoría debería estar socialmente progresando, ¿no? A una sociedad más justa, más igualitaria, y es todo lo contrario. Pero siempre intentamos mantener este rollo más estético y darle un toque más épico a todo, ¿no? A las explicaciones, a las letras, a la portada… Y este medieval, pues… No podemos conformarnos con una portada de Futur Medieval normal; queremos algo más épico, más estético, más cuidado. Nosotros cuidamos los detalles. Quiero decir: cuando Esteban me pide unas notas traducidas… Esteban es nuestra verdadera portada.

Esteban nos pide explicaciones sobre cada tema. Podría hacerlo yo, pero sería algo bastante insulso… Pero Adri, tío, ¿puedes escribir esto? Porque sé que Adri tiene un poco más de gracia, un sentido más estético y romántico.

¿Cuáles son los grandes temas o mensajes? ¿Qué queréis transmitir con este nuevo trabajo?

Va todo en función de este futuro que va hacia atrás y todo eso. O sea, es lo que dijimos antes. No es totalmente conceptual el disco, pero todas las canciones son un reflejo del momento actual y de lo que viene, que no pinta muy bien, ¿no? Algunas son, desde un punto de vista, más personales, otras más de crítica social en general, pero no veía que… La humanidad haciendo el Moonwalker un poco, ¿no?

¿Respuesta de equipo, no?

O crees o no crees, cuando eres un equipo, eres un equipo; sino, eres una mierda. Bueno, hemos trabajado bastante juntos en todo esto, nos contaminamos, nos retroalimentamos… Sí, no, no, y somos bastante ricos en este aspecto.

En general, somos como una familia, ¿eh? A veces pienso, somos más que compañeros de grupo, somos más que… amigos. Al final, somos como una pareja, al final somos como hermanos. Evidentemente, en una familia hay momentos complicados, momentos geniales… Pero nos queremos, nos soportamos, nos apoyamos y sabemos qué papel tiene cada uno. Nos conocemos, sabemos cómo tratarnos y cómo pedirnos las cosas, y al final somos un equipo. Intentamos ser sinceros y creer en nosotros. Hacer lo que nos gusta a nosotros. Quizás la sinceridad y la constancia que dijo Javi antes. Bueno… Tener constancia y hacer lo que a ti te gusta de verdad. No lo que te digan que debes hacer, ni… Ni lo que creas que debes hacer para agradar. Ser sincero contigo mismo. Al final, una cosa va ligada con la otra. Si haces lo que te gusta, eres constante en ello, porque te guste lo que te guste y lo haces bien. Y es como una rueda, ¿no? No significa que te vaya bien, pero al menos trabajas y… La gente lo detecta.

Después de Cançons de mort y el EP Carnets de pa… ¿Qué diferencia veis en Futur Medieval respecto a estos últimos lanzamientos? Me habéis dicho que es un poco continuista, ¿hay alguna diferencia o es vuestra línea?

Nosotros… seguro que hay diferencias, hay elementos nuevos, lo que comentábamos, pero es un poco lo que hacemos nosotros y con lo que nos sentimos cómodos… La diferencia más grande con otro disco es que son otras canciones. Y son fáciles de definir. ¿Es nuevo para nosotros? Sí, en cuestiones técnicas…

Musicalmente, ¿habéis buscado un sonido más crudo, más melódico o más experimental, tanto a nivel compositivo como de sonido?

Es accidental, no lo buscas. Sale naturalmente, ¿no? No lo pensamos. Tomamos pequeñas decisiones que acaban influyendo en el conjunto. Ha salido más cañero, quizás. Sí, ha salido más cañero con toques más roqueros, no tanto medios tiempos. Pero también toques más hardcore rápidos o más… Sí, en general ha salido más cañero. Y también es más Van Halen. Sí, es difícil. El sonido lo adaptas un poco a lo que has hecho. Cuando grabas, haces la mezcla y el máster, escuchas el disco y quieres que sea más cañero, en ciertos aspectos. Pero al principio no lo pensamos. Íbamos haciendo canciones…

La producción y el sonido entendemos que siempre son importantes para vosotros. ¿Cómo ha sido el proceso de grabación y con quién habéis trabajado esta vez?

Lo hemos hecho con Santi García, como siempre, es el cuarto disco que hacemos con él. Cinco, si cuentas que nos mezcló uno que grabamos nosotros mismos. Y con esto sí que seremos bastante continuistas, creo. No cambiaremos el tema de con quién grabamos y nos ayuda un poco con la producción, aunque siempre llevamos los discos muy… Siempre grabamos un par de demos y todo va muy sobre la marcha. Está bastante producido.

¿Hay referencias e influencias concretas de otras bandas o géneros que hayan inspirado este disco?

Concretas, no mucho. No. Y de género tampoco, porque no vamos mucho… O sea, nosotros… somos una banda de punk y punto. Escuchamos muchas cosas y, evidentemente, se reflejan.

Vuestras letras siempre combinan crítica social con experiencia personal. ¿Cómo establecéis la balanza?

Yo creo que más… las dos cosas. Sí, empatadas. Creo que van unidas, porque al final haces una crítica… Pero todo sale de una experiencia personal, buscando una crítica social. No somos una herramienta política, pero a partir de una experiencia personal vamos hacia una crítica social. No criticarás algo que no te haya pasado. Sale de una experiencia, y va hacia una crítica social. Van de la mano: si el recipiente es la experiencia personal, el contenido es la lucha.

La estética de caballeros y espadas de plástico es un reclamo divertido y, a la vez, potente. ¿Creéis que hoy también se necesitan nuevas metáforas y símbolos para conectar con la gente?

Necesitan muchas cosas, pero una de ellas… Sí, conectar con la gente es más importante que lo que uses en sí, sean símbolos u otra cosa. Creo que eso es lo que falta, conectar con la gente, porque si no se nos muere. No es por las espadas, sino por conectar.

¿Hay alguna canción del disco que consideréis que es el corazón o la esencia de lo que queréis expresar?

Probablemente la que da título al disco es la que lo engloba. Aunque el disco no sea conceptual, todo tiene coherencia y habla de los tiempos que vienen y que ya han empezado, y de cómo todo se des-evoluciona. Pero si tuviéramos que elegir una, quizá “Futur Medieval” es la que más explícitamente habla de eso. Y estilísticamente, musicalmente, tiene un poco de todo. Un disco oficial, hoy en día.

¿Cómo esperáis que reciban vuestros seguidores este disco?

Bueno, esperamos que les guste. Hacemos lo que nos gusta a nosotros cuatro y punto, pero evidentemente nos importa y estamos expectantes a ver cómo la gente lo escucha. El disco no se aleja tanto de lo que hemos hecho siempre, y si a alguien le gustaron los otros cuatro, espero que este también le guste.

Nacisteis como grupo en Tarragona en 2011. ¿Qué recuerdo tenéis de los primeros ensayos y del aire inicial de la banda? ¿Qué edad teníais?

Éramos tres al principio, con 15 años menos. Ahora tenemos 42, 43, 41 y 37. Los tres vivíamos juntos. Javi y yo estudiamos en La Salle de Tarragona; lo conocía porque ya tocaba con su hermano en varios grupos.

Decidimos formar una banda, grabar una demo en casa con medios rudimentarios —una batería electrónica, guitarras, etc.— y ensayábamos solo por diversión, para pasar el rato.

La demo fue tan bien que llamamos a Quim, el único que realmente sabía tocar. Dijo: “Toco dos conciertos con vosotros, os ayudo un poco…” Y aquí está, unos cuantos años después.

Cuando empezasteis os definíais como One Rock, con letras en catalán y mucha influencia del hardcore y street punk. ¿Os habéis sentido pioneros o diferentes dentro de la escena catalana o estatal?

Tendría que decir “pionero” dentro de la escena catalana, pero eso es solo por el idioma; no es una medalla ni un título. Lo que sí nos caracteriza es ser un grupo “de provincias”: no somos de Barcelona, y no es tan fácil. En Tarragona formamos la banda los cuatro, cada uno con gustos distintos, y no era sencillo encontrar lo que querías. Yo quería hacer un grupo que sonara a Ramones, y quizá encontrabas a alguien que tocara el bajo así, pero nosotros no. Somos nosotros cuatro, cada uno aporta su estilo, y eso da un sonido más original que el que podría salir de una gran ciudad. Y aun así, sin el apoyo de nuestros amigos de Barcelona no hubiéramos hecho nada. Desde el principio nos ayudaron, nos invitaron a tocar, nos abrieron puertas. Al principio era flipante.

Vuestras letras siempre han tenido un componente social y emocional. Explicad el día a día y cómo ha evolucionado vuestra manera de escribir con los años.

No sé si ha evolucionado mucho. La metodología quizás es lo que más ha cambiado. Al principio sudaba más Adri y traía las letras y las ideas. Ahora, aunque sigue siendo el componente principal de la composición de las letras, todo es más líquido. Con el paso del tiempo, como dice Javi, ahora nos ayudamos más. Entre todos escribimos.

¿Cuál diríais que ha sido el momento clave de vuestra trayectoria hasta hoy?

El segundo disco, sí. Cuando tocamos en Estraperlo, en Badalona. Fue el día. Nos estaba pasando que en cuatro o cinco conciertos había gente que no conocíamos de nada y que nos estaba viendo cantar las canciones. Pero la presentación del segundo disco fue como: hostia, la sala llena y todo el mundo cantaba, y estábamos flipando.

Veníamos de una época en que, para sacar el disco Blausang, Jordi de BCore nos llamó para ayudarnos con la edición. David de HFMN quería ayudarnos con contratación. Y claro, veníamos de un momento donde estaban pasando cosas. La salida del disco y el concierto fue… “El momento”. Quiero decir, este disco es un antes y un después. Fue el Blausang.

Con el tiempo habéis girado mucho, sobre todo por Cataluña, y seguiréis girando, también por el extranjero. ¿Qué recuerdos tenéis de estas experiencias, sobre todo las internacionales?

Muchísimos momentos buenos. Pero quizá la primera vez que tocas en un lugar… la primera vez que tocamos en Los Ángeles. En el concierto no nos hicieron mucho caso, pero fue el primer concierto.

Hombre, en Los Ángeles, ¿en qué lugar?

En Los Ángeles tocamos en dos o tres sitios, porque es tan grande que… Tocamos en un sitio llamado The Observatory. Allí tocamos… Fue increíble: Santana, G.B.H., Angelic Upstarts… Había guitarristas de grupos famosos. Flipante.

¿Cómo llegasteis a California y a Nevada?

Teníamos buenos contactos. Queríamos tocar y surgió la oportunidad: “Podéis venir si tocáis en este festival y montáis fechas alrededor.” Unos amigos de Alemania también iban, así que hicimos un pack. Y unos ingleses, con contacto con HFMN, estaban de gira. Fue como: “Mira, podemos cuadrar estos tres días y tocamos.”

En Las Vegas, cuando llegamos, los carteles de entrada eran un conjunto de grupos y actuaciones semanales de gente famosa de todo tipo de estilos. Hacen lo que se llama “residencias”. Pero son cosas así, momentos como ir a lugares que no te imaginas.

Y volviendo aquí, ¿cómo veis la escena punk y rock actual en Cataluña y en el resto de comunidades?

Más o menos igual de precaria, como siempre. Pero hay bandas, no paran de salir grupos jóvenes. Hay muchas, pero la situación sigue siendo muy precaria. Cada vez menos gente quiere formar un grupo. Hasta que todo pete… pero estamos jodidos. A nivel estatal, igual. Creo que es algo mundial. La gente joven ya no está tan interesada en la batería o la guitarra. Hoy cuesta que alguien quiera dedicar cinco años a aprender a tocar para montar un grupo. Nos han hecho creer muchas historias, y la gente debería volver a escuchar música en directo.

Si te gusta el punk, más allá de Spotify o YouTube, es cuestión de feeling. Eso fue lo que me motivó a seguir. Cuando vi un grupo por primera vez, aluciné con esa potencia. El directo, el feeling… eso ya casi no se ve, y los jóvenes han perdido el hábito. Eso es lo que más me preocupa. Seguiremos sabiendo por qué se hacen cosas intensas, energéticas, más allá de unos altavoces. No hablo de agresividad, sino de intensidad, de esa mala hostia que nace como consecuencia de la violencia que has vivido antes.

¿Qué papel juega la comunidad y el público en la continuidad de CRIM?

Hostia, importante, ¿eh? Sí, importante. La continuidad… Al principio el grupo nació de cuatro colegas que querían tocar, sin necesitar que hubiera gente escuchándonos. Pero ahora que la hay, es muy importante. Nos importa mucho. La comunidad es muy importante

¿Cómo está montado el grupo ahora?

Ahora mismo arriesgamos dinero, ¿eh? Dependemos de la gente. Alquilamos una sala, montamos el concierto, ponemos la taquilla y esperamos que venga peña. Nos autoproducimos, y necesitamos que la gente venga, que nos escuche y nos apoye.

¿Dónde es el próximo concierto?

En Barcelona, el 13 de diciembre, en la sala Paral·lel 62.

A propósito del concierto, ¿qué canción de Futur Medieval tenéis más ganas de tocar en directo y por qué?

Hostia, no lo sé, ni idea. Soy mucho de querer tocarme todo el disco entero. “L’aula dels dofins” pinta bien, pero tengo muchas ganas de tocar la primera, “Ésser de llum”. Desde el primer día conecté mucho con ella, muy bestia, aunque es un reto tocarla. En realidad, tengo ganas de tocar todo. Cuando haces un disco nuevo, quieres tocarlo entero, pero también piensas en no ser un coñazo para quienes vienen por las viejas, así que intentas equilibrar.

¿Cuáles son vuestros planes inmediatos?

En Barcelona, en festivales y donde surjan conciertos… Nos gustaría poder anunciar alguna gira.

¿Dónde os veis dentro de diez años? ¿Qué os gustaría haber conseguido?

Hay una letra que dice exactamente: “Sí, pero la mano ancha es…” ¿Que qué queremos dentro de diez años? A ver… ¡decepcionar a todo el mundo! No, en serio, esperamos seguir igual: haciendo discos y conciertos.

Una prueba para los cuatro. Cada uno tiene que definir en una frase qué es CRIM.

Son preguntas difíciles. (Cada uno aporta su opinión, pero al final se ponen de acuerdo.)“Un sueño completo.” Una palabra: “constancia”. Haber llegado hasta aquí ya es una pasada. Claro que a todos nos gustaría ser como alguna banda internacional, pero la ilusión de empezar a tocar con CRIM ya es un regalo.

En un mundo cada vez más digital, ¿qué papel juega la comunidad punk rock en mantener este futuro medieval?

Un poco… tiene que destruirlo, ¿no? Intentarlo, al menos. Denunciarlo, molestar al sistema, provocar. Cada día es más difícil. A quien le gusta el punk es porque tiene inquietudes; si no, escucha reggaetón. Ser conservador hoy en día parece más punk.

Y ahora terminamos con algunas preguntas que hacemos a casi todos los grupos, y con un comentario de Òscar, mi compañero, que no ha podido venir. El concierto de presentación en la Sala 62 es muy especial. ¿Qué podéis adelantar de lo que pasará esa noche?

No tenemos ni idea, sinceramente. Creo que será un concierto de CRIM normal y corriente. Tocaremos muchas canciones nuevas, quizá más que viejas, y esperamos que la sala esté llena, con gente que realmente quiera estar allí. No será como tocar en la fiesta mayor de un pueblo, con público de paso. No habrá colaboraciones, ni fuegos artificiales, ni jaulas de tigres… ni apariciones especiales de Bad Gyal. ¿Los tigres al final no? No nos dejan…

La música, al final, es lo que importa.

¿Con qué grupos, bandas catalanas, españolas e internacionales, tenéis relación o no tenéis?

Con muchísimos. La mayoría de la gente con la que hemos coincidido nos ha caído bien. No somos de encerrarnos en el camerino. Cuando invitamos grupos a tocar es porque nos gustan, nos caen bien o son colegas. Y cuando grupos más grandes nos invitan a nosotros, nos sentimos tan agradecidos que siempre vamos a darles las gracias, y casi siempre acabamos haciendo buenas migas. En general, nos llevamos bien con bandas del País Vasco, Galicia, Madrid… En realidad, con mucha gente, aunque con algunos tenemos más afinidad que con otros. No podríamos decir nombres concretos, porque serían muchos.

Cantáis en catalán. ¿Eso os diferencia dentro del punk estatal? ¿Es una decisión política, cultural o simplemente natural?

Aunque hemos avanzado… Naturalísimo. Es simplemente la lengua que hablábamos con nuestra abuela. Lo hicimos para facilitar la creación, algo que no habíamos probado antes. Fue como: “Eh, hagámoslo más fácil para nosotros”, y siempre hablamos en catalán. Realmente fue muy poco pensado. Recuerdo los primeros momentos de CRIM, cuando traías canciones con lalalás sin letra

Ya que vosotros ya no tenéis 20 años, ¿qué le diríais a los grupos nuevos, qué tienen que hacer para tener un grupo? ¿Y qué papel pueden jugar las redes sociales al respecto?

Tocar, ensayar y hacer conciertos. Las redes… si no las tienes, no pasa nada. Aunque, tristemente, hoy en día parecen necesarias, no deberían ser lo más importante. El problema es que muchos grupos miran antes si tienen 2.000 seguidores. Lo primero que hay que hacer es dejarse de postureo. Tocar, dejar los backdrops, las packcards, el parche de burbuja… y centrarse en la música. En resumen: si tienes un grupo, no saques primero un videoclip, saca un disco. Haz canciones antes que fotos. Toca, que al final esto va de música.

Ahora sí, para terminar. Òscar, mi compañero que no os ha visto en directo, me preguntó por el decorado… me dijo “es un decorado de una iglesia”.

Sí, son unos vitrales. Nos gusta mucho el grupo Ghost, hay ciertas reminiscencias de eso. A mí me gusta más la estética de Ghost que el propio grupo, ahora mismo. Para nosotros es una forma de hacerlo más majestuoso. No nos disfrazamos, porque tocamos música y punto. Algunos nos critican porque querrían que el escenario y nosotros fuéramos a conjunto, pero nuestra música no necesita grandes florituras.

Bueno, me he divertido mucho con vosotros.

Ha sido muy guay.

¿Nos vemos en el concierto?

Esperamos que vayáis.