Nuestro sitio web utiliza cookies para mejorar y personalizar su experiencia y para mostrar anuncios (si los hubiera). Nuestro sitio web también puede incluir cookies de terceros como Google Adsense, Google Analytics, Youtube. Al utilizar el sitio web, usted acepta el uso de cookies.

Gerard Quintana: “Nuestro país era el rock”

 40 anys de Sopa de Cabra

Català

Hi ha entrevistes que arriben tard, però arriben quan han d’arribar. Aquesta n’és una. Per primera vegada, Metal Hammer s’asseu amb Gerard Quintana, i ho fa coincidint amb la gira dels 40 anys de Sopa de Cabra. La conversa mira als primers anys sense nostàlgia ensucrada: quan el rock era urgència, instint i una manera de plantar-se davant del món. Però també celebra el pas de la vida, la resistència i el fet de continuar aquí després de tot. Gerard parla de cicatrius, de tribu i dels escenaris com a espais on el temps s’atura. Escoltar-lo avui és recordar que el rock no va de mirar enrere, va de continuar dempeus. I Gerard Quintana continua dempeus, amb cançons, amb cicatrius i amb el volum ben alt.
Entrevista de Ricard Altadill i Oscar Saro – Fotos: JF Gras , Gery Badia I David Ruano

Gerard, arribeu als 40 anys de Sopa de Cabra, això es diu molt ràpid, quan mires enrere, després de tants anys, què pesa més, l’orgull, el vertigen, la incredulitat? Què se sent?

Se sent… que has assolit aquell impossible, que era evident i que tothom t’ho senyalav així quan començaves. «Això és impossible, això no va enlloc». «Desgraciat, els discos no et donaran de menjar». «En català no es pot fer rock». Eren tota una sèrie de frases repetitives i insistents que ens feien pensar que potser estàvem realment tocats de l’ala, però que estàvem decidits a no escoltar, no?. Segurament perquè el que buscàvem no era un resultat i un èxit, sinó una vivència. És el que té la joventut de viure l’aquí i l’ara, no?

Aleshores, si miro enrere, va haver-hi molts moments en els que vam estar a punt de deixar-ho córrer, amb arguments i amb motius. Inclús tan d’hora com en el segon o tercer any, quan ja havíem tocat repetidament a tots els locals que es podia tocar a la província de Girona.

A més, semblava que no tenia sentit seguir atrapats, no? Aquella nòria. I de sobte vam decidir tenir un record perquè els grups anteriors d’alguns dels components de la banda havien acabat sense ni tan sols una gravació que acredités que havien fet allò i vam decidir gravar una maqueta. Aquella maqueta va ser la puntada al cul que ens va fer seguir endavant, perquè de sobte va començar a córrer com l’aigua, com l’aigua no, com la cervesa, com la Voll-damm, pels bars, de bar en bar.

I de sobte, en un concert de comiat l’any 88, a Santa Coloma de Farners, teníem el pavelló ple i la gent seguia tots els temes. I això anava passant al llarg del temps…  amb el càncer del Ninyín, amb el càncer del Cuco, que també tenia en aquell temps, amb el càncer del germà d’en Joan… que treballava amb nosaltres amb aspectes tècnics, tot i que en aquell temps estàvem amb la gent d’Umpah-pah. La mort dels dos germans i la recuperació del Cuco, la meva separació i marxa de Girona i de Catalunya, el trencament amb l’oficina que havíem creat, el management… vam tenir un altre final…però va haver un altre començament. Vull dir que, sí ho miro amb perspectiva, penso, uau!, quin triple salt mortal endavant i endarrere. Però aquí seguim drets i hem caigut de peu, no?

La tornada i el ‘stand by’

Sí, però els Sopa heu estat uns anys en standby, evidentment que no has estat aturat, ja sigui en la teva vessant d´escriptor o de solista… llavors perquè torneu un cop més, Per què ho necessiteu o per pasta?

Per pasta segurament ens faríem Crypto Brothers o atracaríem un banc, no?. Aquesta és una forma ràpida de fer diners, tot i que als bancs cada cop hi ha menys diners, no?

Potser faríem tard, però no, és una qüestió de… de… de vivència, no?. De fet, vam tornar al 2011, després de deu anys, en els quals que vam fer un incís per gravar una cançó “Seguirem somiant” que li devia a Joan “Ninyín”, fundador i guitarrista de Sopa de Cabra, que va morir el 2001  i ens vam reunir per celebrar els 25 anys de la banda i vam fer aquells tres Sant Jordis i quatre concerts més. Vam fer unes 90.000 persones en aquelles dues o tres setmanes. Algun de nosaltres havia deixat la música, en Thió, per exemple, havia deixat la seva… el seu projecte en solitari i es va posar a estudiar arquitectura. Vam fer aquells concerts al 2011 i vam esperar tres anys o quatre més per tornar a engegar amb el disc Cercles i fins ara, fins ara no hem tingut pausa.

O sigui que jo crec que vam parar deu anys i… passa molt, ara ens trobem amb altres bandes, els Oques Grasses, fa 15 anys i també hi ha aquesta parada. És com… hi ha quelcom d’orgànic, penso. Comences amb un projecte en 20 anys, una pinya, una colla, una tribu, el 100% del teu temps i de la teva energia està a la banda i a poc a poc et vas acostant als 30, i als 30 hi ha alguna cosa. Un és casa, l’altre té fills, l’altre… la realitat es comença a trencar o descomposar en parts i sntrem com en un cicle diferent. Aleshores nosaltres vam arribar a aquell cicle en què la banda… bé, es va trencar però d’una manera física, real.

La malaltia d’en Joan el va tenir cada cop més apartat fins que va aconseguir venir… es va escapar de l’hospital per venir als últims concerts que vam fer al Razzmatazz amb el Bona nit malparits que vam treure, però al cap de dos mesos el seu germà moria i el Cuco va tenir sort amb aquell… càncer limfàtic que encara en aquell moment amb el tractament eva poder tirar endavant, tot i que li ha deixat seqüeles i ara està esperant un trasplantament de ronyons.

Però si tu observes i veus… dels cinc membres dos com qui diu, fora de joc. La meva desaparició de l’entorn habitual de Girona amb la meva separació, com us deia abans. La meva companya després de deu anys junts va fer vida amb el meu mànager que van tenir fills i tot, em va castigar molt durament. Tot això va trencar la banda, i pensant què fèiem,  d’alguna manera vam seguir el camí sols,  i jo, que segurament havia sigut el responsable de les lletres en general durant tots aquells anys, vaig plantejar un camí en solitari i de seguida me’n vaig adonar que per ocupar-me de tot segurament havia d’abandonar el meu rol i centrar-me en el meu projecte des d’una altra mirada, des d’un altre punt de vista. Curiosament, en solitari es quan menys lletres vaig fer pels meus discos, vaig musicar un munt de poetes, però bé, era el que em demanava el cos i el rol en el qual em vaig ubicar a banda i després, un cop al 2011 ens vam tornar a trobar i ens vam adonar, que sí, estàvem separats, però no deixava de ser el cantant de Sopa de Cabra fent un nou disc en solitari, el guitarrista del Sopa de Cabra fent… mai vam acabar de deixar de ser el que érem i amb aquesta acceptació bé, ens vam tornar a ajuntar i fins aquí estem.

Des del meu punt de vista, Sopa mai ha sigut la premissa primera o solució econòmica, sinó que és gairebé un projecte de vida, no? Evidentment que junts som una altra cosa que sols, no? I també hi ha una lluita d’equilibris quan se’n va anar en Joan, uau, no? Els equilibris van canviar i, la vessant rockera no es va debilitar, però sí que d’alguna manera va haver un canvi. A en Josep li agrada molt més el pop i ha anat evolucionant al llarg dels anys i bé, doncs segurament aquesta era una de les línies. Quan vaig entrar jo, al cap d’un parell o tres d’anys d’ells estar junts, hi havia la línia xunga i la línia clara. Ho definiem així amb to de conya. Aleshores, entre aquestes dues tensions ens movíem i sí, hi va haver moments que la línia xunga tensionava més i podia més, i també va haver moments que va anar cap a l’altra banda. Però bé, no hem deixat mai de ser una banda de rock que s’ha redefinit… perquè sí que els anys ens recol·loca a tots. És una evidència que moltes de les grans bandes internacionals, ja no només les d’aquí, moltes de les bandes amb història es reuneixen i persisteixen. I el públic va boig per anar a veure els AC/DC, Metallica, Deep Purple… que tornen amb una edat i tota una vida d’alts i baixos.

Sopa de Cabra- El far del sud

Després de la gira: disc nou?

Llavors es possible que després de la gira torneu a fer un altre disc

Sí, és molt possible tot i que cada cop es fan menys discos. Hem tancat el cercle i hem tornat gairebé al concepte dels sencills. Fa poc llegia unes dades que eren impressionants. Deien que amb un sol dia ara mateix es treia la mateixa quantitat de música que el 86 amb tot l’any. Aleshores les xifres van augmentant i ara veiem que això es dispararà més, però pràcticament prop del milió de cançons noves a la setmana. Com absorbeixes això i t’adaptes? Clarament, d’una altra forma. Segurament nosaltres per repertori tampoc necessitem treure discos nous cada any. Aleshores jo soc més partidari de destil·lar més, de seguir component però de seguir triant. I si cal deixar arxiu per als nets i els nouvinguts .

Quan una cançó forma part de la banda sonora de una vida

Si anéssim pis per pis d’aquest edifici d’aquí al davant estic segur que tres o quatre de cada deu sap una cançó dels Sopa i molt probablement alguna de les vostres cançons siguin part de les bandes sonores de les seves vides. Què se sent Gerard? Això què representa per a tu?

Sí, sí, és… Curiosament els primers anys va haver-hi un moment que volíem treure «L’Empordà» del repertori. Saps aquell rebot de dir, hòstia!, que comences el bolo i la gent et demana «l’Empordà» i dius «Què vols, acabem ja? Serà l’última no?» I després va haver-hi una volta, un gir en el que dius, uau, no és una maledicció, és una sort, no? Tenir aquesta i l’altra i l’altra i l’altra… I és clar, això crea un vincle molt potent amb la gent. I això és el que te n’adones amb el temps, que de sobte formes part de la vida d’aquelles persones i que cada cançó explica alguna cosa. Que les cançons viscudes, les cançons que no són purament estètiques, sinó que parteixen d’una necessitat que has d’explicar alguna cosa que t’ha quedat a dintre, clavada, són les que perviuen més. I aquelles cançons, al mateix temps, agafen nous significats i nous sentits amb la vida d’altres persones. I això és molt poderós, és molt potent, fins al punt en què ets família d’aquesta gent.

Jo me’n recordo quan es va morir el Lennon, quan el van matar, jo tenia 14 o 15 anys, i em vaig posar a plorar com un boig, em va sortir així, i de sobte vaig pensar: «si no el conec de res, si no… ni l’he vist mai en directe». Però el que jo havia viscut amb aquelles cançons era d’una intimitat que no havia compartit, ni potser amb algun dels meus millors amics, ni amb la meva família. Aleshores, uau, aquella connexió, aquella comunió era molt potent. I bé, és el que té la música, és aquesta cosa màgica.

No som per sort una banda d’un sol èxit, sinó que vam treballar també al principi, sobretot, que componíem tots, i per tant hi havia una paleta de colors, d’estils i de propostes, i penso que van arribar a molta gent. El que passa és que a vegades, quan tens hits tan potents tapen una mica tot el que has fet. En 40 anys has fet moltíssimes coses, i, clar, tens tresors amagats. La gent que et segueix moltíssim coneix i canta totes les cançons, però la gent que coneix els Sopa de passada… conèixer els hits principals i eno l que hi ha per sota, per molt que sigui interessant de conèixer.

També venim d’una època analògica, llavors els discos s´escoltaven sencers, els trinxàvem un cop i un altre…

Absolutament, clar. Els cinc primers discos, almenys, van sortir en vinil primer. I fins i tot el setè. Després ja van passar al CD. I recordo que vaig tenir alguna bronca amb la distribuïdora, perquè a les rodes de premsa em carregava el CD com a format. És una estafa. És clar, la indústria és cap allà on anava. Però sí que ho veia com una estafa, no?. Un suport molt més car, tot i que era molt més barat de fabricar, amb el que s’amortitzaven un munt de discos liquidant el seu recorregut abans d’hora. I, sobretot, que ens havien venut que mai es ratllaria, que era etern… i resulta que era més fràgil que el vinil fins i tot.

Sí, sí, ara no hi és, ni els cotxes porten CD, ja.

No, i aquí està. Aleshores, si treus algun suport ara, físic, torna a ser el vinil, no és el CD. Tot i que hi ha dificultat, i ho has de fer amb molts mesos d’antelació, perquè hi ha poca fàbrica. Però sí, és clar, tornem als inicis.

Sopa de Cabra-L’empordà

Concerts vistos i referents

Quins són els últims concerts que has vist

Bob Dylan, Robert Plant … Ah, fantàstic. Com es pot re inventar un music així… A més, amb un format que li donava molt més aire per cantar. El vaig veure amb el No Quarter, amb el Jimmy Page, el Palau d’Esports… que era molt més aparatós, i el veia acostar-se al Side Feel per buscar referència. Aquí (amb els Saving Grace) està molt més còmode. També a Patti Smith a Girona o l’altre dia als The Jayhawks. Però bé, jo comparo uns concerts, perquè em van enganxar els vuitantes Jo vaig venir aquí a Barcelona amb 17 anys, i tots els amics que venien de Girona i província es quedaven a dormir a casa i em compraven una entrada Llavors vaig veure Rainbow, repetides vegades, Ted Nugent

L’etiqueta ‘rock català’ i l’establishment

Hi ha un moment en què als Sopa de Cabra se’ls llença un dard enverinat des de l’establishment. Un establishment que té noms i cognoms: Corpo, Enderrock, Catalunya Ràdio,  RAC1 encara no hi era, però el Basté continua formant part d’aquest nucli, perquè és qui acaba dient missa. Se us va penjar una etiqueta que, al meu entendre, ha estat més una llosa que no pas una ajuda. I la pregunta és: què ha fet realment aquesta etiqueta al damunt de Sopa de Cabra? Quines conseqüències ha tingut, artístiques, mediàtiques i simbòliques, l’etiqueta de “rock català”?

Sí, jo recordo la primera vegada que vaig sentir aquesta etiqueta, va ser en una entrevista amb la Teresa Sesé. A vegades ha dit, i diu, que no considera que s’ho inventés ella, «segur que ho vaig sentir a algun lloc, no?». Clar, i nosaltres ja ens vam revelar amb aquesta etiqueta llavors. A vegades sembla que és una reacció passat el temps, però no. Perquè, evidentment, el criteri d’aquella etiqueta no era musical, era un criteri purament… lingüístic. I sí, després ens vam adonar, vinculat a un projecte polític que incloïa aquella campanya de normalització lingüística, la Norma. O sigui, nosaltres érem una eina de normalització lingüística.

Llavors volíem ser una banda de rock and roll, i volíem estar en les botigues de discos, en el rock. Volíem estar amb la gent que ens agradava, amb els grups que ens sentíem afins. I de sobte estàvem en una cubeta a part amb tot un munt de grups amb els que compartíem la llengua amb la que cantàvem, però estilísticament no teníem absolutament res a veure. I amb això ens vam revelar, ens vam revelar tant quefins i to vam fer un àlbum en castellà. També vas ser per tenir més recorregut i perquè nosaltres d’entrada, al primer disc, ja teníem set cançons en català i tres en castellà.  La Roda sí que van ser tota en català. Però clar, de sobte t’adonaves que obries portes a molta gent que potser va arribar a certs grups i a certs estils, gràcies a sentir-ho primer d’una manera pròxima i després d’accedir a tota una sèrie de bandes que ja estàvem a la segona meitat dels 80s.

Bé, aquí va haver-hi el pollastre, finalment, vas ser un dels detonants que ens va convèncer a fer el disc en castellà, El Mundo Infierno. No volíem ser un dels grups que portava al front “la Generalitat presenta als Sopa de Cabra”. Quan vam fer el Ben Endins, el febrer del 91, un disc en directe que ho va petar molt, la gent ens deia: «però un tercer disc en directe, això no es fa així», perquè suposo que confonien els discos en directe amb els grans èxits.

La única cosa que volíem fer era sonar com sonàvem nosaltres en directe i no aconseguíem l’estudi. Aleshores la manera va ser aquesta, fer aquell doble disc en directe, i després al cap de quatre mesos, al juny, això era al febrer, ens van oferir fer el Sant Jordi, amb Sau, Sangtraït i Els Pets. A partir d’una proposta del management dels Pets, de sobte un bon dia ens vam adonar que Ressons va ser un centre de promoció i difusió de la cançó/música en català, depenen del Departament de Cultura de la Generalitat. A Sopa de Cabra no ens agradava que Ressons/Generalitat aparegués vinculat al concert, perquè no volíem “dependre” d’aquesta lectura política o institucional.

En Ramon Muntaner va ser el director de Ressons… Per això en un moment donat del concert vaig dir «Quan tindré cinquanta anys, no vull ser com el pare…» en referència a la seva cançó. Ell, en Ramon s’ho va prendre fatal. Després amb el temps vam parlar. Això era molt impulsiu, molt irat, tenia molta adrenalina dintre. Recordo aquell concert i a partir d’allà… estar en un taxi, i veure de sobte, algú que tenia un diari al obrir-lo apareixia el concert del Sant Jordi. Sortia el conseller Guitart, em sembla que era, i sortien tot de polítics. Ens varem preguntar… això era un  concert o una sessió del Parlament. Vam trucar a l’oficina, bé ha passat això, ens vam negar a fer una foto que estava organitzant el diari Avui davant del Sant Jordi amb tots els grups, i allà ja ens vam començar a posar a la creu. Va ser un moment difícil en el que ens van tractar de tot, articles trobats de la Pilar Rahola, de l’Aleix Vidal-Quadras volent-nos defensar, nosaltres escrivint, i dient , senyor Vidal-Quadras, no, no ens defensi, si us plau. O sigui, que érem mercaderia política en aquell moment.

Sí, recordo… recordo el Loco, Loquillo, amb el que tenia força relació, fent un front comú del rock davant de tota aquesta merda, no? Aleshores, sí, nosaltres, clar, no ens sentíem. Era la típica polèmica, el típic conflicte, no? Entre els que volíem que el criteri fos musical a l’hora de definir-nos i qui volia fer un criteri més polític, més des d’un punt de vista nacional, nacionalista. Polític i centralista, no?

Perquè éreu quatre bandes de fora de Barcelona totes, no? A part això us crea un gran problema, perquè no sé quina percepció tens actualment si segueixen igual o no, o ja les cançons van per un costat i la realitat va per una altra.

Sí, jo encara ara amb aquest, segurament, amb aquest moment polític que vivim, que és més polaritzat, doncs sí, evidentment, si jo faig aquest tipus de declaracions tindré un allau de crítiques. Però és així, està creixent Aliança Catalana, no?, els extrems van creixent i la intolerància també creix, no?. Aleshores, bé, hem rebut hòsties per tots costats en aquest sentit, de vegades per fer-ho en castellà, de vegades per fer-ho en català, tot i que he de dir que vam estar tocant per tot l’estat i part del nostre repertori era en català, també. Aleshores, sobretot, Euskadi, Galícia, Astúries… Sí, hi havia molta més acceptació i potser l’únic lloc on vam tenir merder… va ser a Madrid, i va ser a las Ventas en el que fèiem de teloners de Primal Scream i de Red Hot Chili Peppers. Primal Scream també va rebre, més que nosaltres, diria.

Rebíem tots, menys el que tocava de cap de cartell , als RHCP estaven en aquell moment sense John Frusciante i Dave Navarro, acabaven de treure Blood Sugar Sex Magik i van estar potentíssims. Nosaltres vam omplir un bidó d’aquests d’obra amb tot el que ens van llançar. A l’entrada donaven productes de promo, M&M’s… xiclets i anava caient tot allà, de sobte em vaig deixar de sentir el teclat, em vaig girar i vaig veure que al teclista li havia caigut un bocata de truita enorme i se l’estava menjant i escopint-lo al públic. Però no vam marxar de l’escena vam estar els 45 minuts que ens tocaven i al final crec que ens vam apropar més a partir de fer també certes versions, «Come Together» i «Subterranean Homesick Blues».  Ens van felicitar, «hòstia, que huevos tenéis».

Vam anar a veure si aconseguíem uns autògrafs dels Peppers que era en aquella època que el Kiedis anava amb aquella faldilla plisada, i els Primal Scream se’n van fotre d’ell, i en Kiedis li va saltar a donar d´hòsties, es va encendre del tot. Fins que va venir el Chad Smith, el bateria dels Red Hot Chili Peppers, el va agafar i el va apartar. La resta van quedar força apocats, sense saber gaire com reaccionar. Però sí, hi havia molta intensitat.
i en aquest sentit, nosaltres vivíem realment com una banda de rock. No érem una opció política, el que fèiem, no? I potser això era el que costava d’entendre.

Segurament l’opció de cantar en català era més contracultural, que no pas… altres coses. A Girona ocupàvem segurament un espai molt més marginal. Recordo haver anat una vegada als mitjans de Convergència a liar-la. Érem… Ens sentíem més anarcos que qualsevol altra cosa. Segurament ens sentíem més a prop dels orígens dels punk. Perquè també vam conviure aquell final dels 70 i començaments dels 80 amb aquella ona, i els punkies venien del País Basc. Amb ells es va fer l’ocupació d’aquella casa que va donar després origen i desfeta dels grups que hi actuaven i la resta dels que vam quedar vam acabar formant Sopa.

Però també hi havia una opció més anarco, més nihilista, fins i tot en un principi. Bé, érem… alguns érem els progres, no? Que es movien en una part del Barri Vell en la qual molta gent no gosava entrar i en deien el Bronx. Nosaltres la vam rebatejar com el carrer dels Torrats, per exemple.

És com el que diu el Loco, no? Que vosaltres feu rock’n’roll!! Vosaltres feu música!! El que fan ells és política i aquest és el problema.

Aquesta era l’anomalia, per dir-ho d’alguna manera. Hi havia grups que sí que tenien clar que la seva opció gairebé per sobre de la música en inici era una opció política, no? I així ho expressaven. Bé. Sangtraït, precisament, era un d’aquests altres grups que feia rock, la seva opció era absolutament musical.

2Cat, la Corpo i els concursos

Que opines actualment de la nova  proposta televisiva de Catalunya, 2Cat, i com veus la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)

Home, jo crec que, en aquest cas, la televisió espanyola ha passat molt per davant. Vaig poder participar en un programa que es deia Un país para escucharlo presentat per l´Ariel Rot que és de puta mare. És brutal. una mirada super oberta amb una capacitat de descobrir coses que de vegades no estan en primera línia. Recordo haver participat al programa amb molt afecte, amb molta estima. (Segona temporada disponible a RTVE Play)

Amb la Corpo…, aquesta ha sigut una lluita i una… ara mateix tenen aquest afany per recuperar el públic jove que havien perdut, i que ells consideren que és el futur, perquè, clar, arribarà un moment que quedaran aquestes generacions, i nosaltres anirem desapareixent, aleshores… com fer-ho? Doncs imitant les xarxes socials, captant… influencers d’aquestes xarxes socials, i reproduint aquests mecanismes que són… d’un nivell cultural baix. Atractius en el sentit que atrauen, però que són buits, tot aboca a concursos i jo, en aquest sentit, he tingut molta discussió amb això perquè la música és compartir, no competir. Aleshores, ho traslladem a pura competició, un concurs que, per mi, no és un programa musical. Perquè a vegades m’han dit, bé, ja tenim un altre programa musical, Zenith, i a més, per a tot tipus de públics. I no, no, això és un concurs en el qual utilitzeu la música. Però, per mi, no és un programa musical. També em crida l’atenció, aquests últims anys hi ha molts espaís televisius que han acabat ocupant aquests concursos televisius a tot arreu … La Voz, Zenith, Operación Triunfo…

Bé, i què es potencia allà? Bàsicament em recorda molt… jo vaig viure al franquisme els últims anys, no?

Sopa de Cabra- El boig de la ciutat

Quan es va morir al franquisme. Que eren aquells concursos de Gente Joven , Canción Ligera, etc i en el que es potenciava era l’intèrpret i això està passant ara mateix,  hi ha grans intèrprets. Però què passa quan es fa això, no? D’alguna manera es controla l’autoria, es controla el que es diu. Hi ha una sèrie de compositors i d’autors, no? Que fan música per aquests intèrprets que controlen la indústria, no? Aleshores el discurs musical i el discurs líric de les cançons està supercontrolat. Es posa per davant l’intèrpret que canta el que li diuen, però… uau!, jo el que m’agradaria és recuperar la potència de l’autoria, no?

Perquè aquí hi ha l’efecte transformador del fet musical, no? Aquí és on les coses es poden… diguéssim… on es pot interpel·lar des de la música, la realitat social o tot el que succeeix, no? Es pot explicar la realitat mentre l’estrella sigui l’intèrpret i l’autor. Que sigui aquella ombra individual que, a sobre de la indústria, poques sorpreses i poques coses bones, per mi, poden passar, sinó que el que hi ha és més control, no? Per això veig aquest paral·lelisme entre aquell tardo franquisme i aquells concursos d’intèrprets amb aquesta pàtina actual en la qual hi ha un munt de gent cantant a les televisions que no tria el que canta o que no diu el que canta, canta el que li diuen. Per mi, el fet musical i això ho veig amb molta claredat i dic com ens ho estem menjant, no?. Per tant, intento també estar molt atent a l’escena i estar atent a un nivell segurament més alternatiu majoritari que em dona molta esperança.

Hi ha rock a la base, un altre cop deien que s’havia acabat, però no, perquè també vivim un moment més visceral, més viu, més nou, aquí actualment hi un grup que m’agrada molt, fan fusió de molts estils, però també recuperen moltes essències, són Remei de Ca La Fresca. Es nota que tenen molta cultura musical, i es nota molt també que hi ha quatre escoles de grau superior a Barcelona i que el nivell amb el que comencen les noves propostes en molts casos és estratosfèric també. No només surten propostes en les quals hi ha grandíssimes veus que moltes s’assemblen, sinó que hi ha propostes molt personals.

Plegar abans o morir a l’escenari

Fa poc la nostra directora va anar a veure l´adéu de l´Ozzy perquè no l’havia vist mai, perquè és molt jove, mai havia vist a Black Sabbath ni Ozzy. Va al·lucinar, tots ploraven, fa poc han estrenat el documental, Ozzy: No Escape From Now que es va començar a enregistrar fa 4 o 5 anys. S´ha de morir a l´escenari o es millor plegar abans.

Sí, sí. És una manera… Clar, que hi ha punts de vista diferents, no? jo crec que mentre el cos aguanti, i amb… certa dignitat, no?… Tot just abans d’ahir, veia una de les últimes actuacions que va fer el Johnny Cash, no? El van haver de portar entre dos fins a davant del micro, en prou feina es podia moure, va seure en una butaca i va començar a agafar la guitarra, va començar a cantar, i de sobte em vaig oblidar que uns segons abans no es podia moure, a  l’Ozzy és el que li va passar, el mateix.  El mateix. O sigui, el tio surt allà… Veus la seva fragilitat i de sobte t’oblides d’ella perquè tornes a ser… Tornes a ser tu. És molt potent, passarà a la història de la música recent, de la música moderna i de la música dels últims decennis. Aquest comiat que molts altres artistes no han pogut fer, Ozzy el va fer.

Metal al país i tribu rock

Parlem de Metal, estàs al corrent del que passa al país

Sí, estic al cas i tinc alguns amics també… a les illes que em segueixen. Tinc aquells amics, un de Formentera i un altre d’Eivissa, que són molt heavys. Hi ha moltes bandes que fan metal en català, prou bo. Amb aquestes noves propostes, com Crim, per exemple, que és una mica els que tinc més presents, bé, veig que passa això amb el metal i amb aquesta mirada punyent sobre el rock, que hi ha com una fidelitat o una…vinculació amb la tribu que està per sobre d’aquestes coses. I em torna a connectar amb aquella relació que podíem tenir amb els Trogloditas  o amb la gent dels Tequila, que després van ser els Rodríguez, quedàvem per fer jams a Madrid i tot això, o sigui, el nostre espai, el nostre continent, el nostre país o la nostra terra era el rock.  Per sobre d’altres coses, crec que aquesta energia és molt necessària. O sigui que… em dona esperança que hi ha aquesta energia…

Llibertat, cancel·lació i prejudicis

KISS es fa fotos amb Trump i aquí la culpa es que hi ha fons d´inversió israelià que aprofiten certs promotors…

La dreta s’ha apropiat del concepte de llibertat, i l’esquerra és més moralista que mai, aleshores, les cancel·lacions… Va haver-hi una època en què el millor professor de guitarra clàssica era un sud-africà que no donava classes als negres, per exemple. I és absolutament rebutjable, però això no hi treia la seva qualitat com a docent. Vull dir que ens trobem davant del concepte de cancel·lació, pel que comentaves una mica abans, que és assimilable, que és… Ara m’has fet recordar un altre cop del Loco. Van muntar el concert per la llibertat al Camp Nou, això devia ser el 2016, i vaig fer part de la direcció artística i vaig trucar-lo per si volia venir a… a cantar.  La Muriel Casals i Òmnium era una de les entitats que estava darrere d’aquest projecte, i ja sabem que la seva aposta és una Catalunya independent, només hi vivia una llengua, i jo estava intentant omplir la programació de llengües diferents, crec que es va cantar amb 13 llengües diferents. I el Loco em va dir, «però què dices? Si esto lo va a montar enemigo» I jo li dic, home, tio, tu sempre has reivindicat i has lluitat per un esperit de llibertat, no? Aleshores, tens la porta oberta per venir a defensar el teu punt de vista. Finalment no va venir, però ens vam entendre.

Jo recordo algun dels primers concerts on nosaltres vam fer una de les casernes de Girona amb Loquillo i los Trogloditas. Ho recordo com un momentàs, com un d’aquells dies pletòrics, que acabes el concert i tant amb el Ricard Puigdomènech, com amb el Vila, com tota la penya dels troglos, que eren tots de la Plana de Vic, érem una sola cosa, érem el mateix. Com podia entendre que estàvem en llocs diferents, això sempre m’ha costat. I ara, aquests no paren i són tots catalans, però què passa? Que com que canten en anglès no poden sortir a TV3?

Jo recordo una discussió que vaig tenir amb una xerrada que vam fer a la Universitat Ramon Llull, aquí a Barcelona, hi havia el Paco Ibáñez, entre d’altres, jo també, recordo quan vaig començar a parlar, el Paco va exposar la idea que estàvem influenciats pels ianquis, com imperi i tal, en aquest sentit de la influència anglo-saxona que vam tenir la nostra generació. I jo li vaig contestar que ells havien estat influenciats per l’imperi francòfon. Que la seva generació i ell m,ateix, igual que la nova cançó aquí, va rebrer la influència de la música francesa. I ¿per què? ¿Perquè una era millor que l’altra? Per què ens havíem d’avergonyir per haver viscut l’impacte de la revolució juvenil de finals del 60 que es va expressar musicalment d’una forma molt potent i, jo crec que, en un moment de màgia pura, a nivell creatiu, des del 67, sobretot, fins al 75. Aquell dia vam acabar fent unes cerveses a Rambla Catalunya i discutint-ho, però amb més enteniment. Sí, curiosament… van passar una sèrie de coses que per mi són anècdotes divertides. En el mig de la discussió va venir una senyora i em va dir estiguis quiet, estiguis quiet, amb un diari plegat, em va fotre un hòstia aquí sobre el cap i tenia un aranya enorme al cap. A l’endemà a Rambla Catalunya van tancar una sabateria perquè van trobar una taràntula i era aquella, que el dia abans va anar a parar a meva la tofa i el paper i l’anís de la vivència. I jo de sobte l’únic que vaig recordar va ser el llibre de Dylan, el primer llibre que vaig escriure, que es deia Taràntula.

Vaig pensar, uau, quantes simbologies… Però sí, sí, amb això hi ha molt prejudici, és evident. Aleshores, també vivim en un país que no ha resolt moltes coses i que a vegades a la gent de la cultura i a la gent de la música, concretament, es demana un plus que no es demana a la resta de la societat. L’altre dia un tio em criticava xarxes per aquest tipus de discurs. I jo vaig entrar al seu perfil d’Instagram, vaig veure que només s’expressava en anglès i venia cotxes de luxe. Aleshores dic, mira, veus? No s’està aplicant el que ens està dient els altres. I passa molt sovint i tot l’esforç o la pressió en el sentit lingüístic es fa molta pressió en la cultura, en la música, en les arts. Però després la SEAT, que rep subvencions enormes i fa els seus cotxes amb els seus dispositius digitals i el seu assistent digital i no parla en català.

Aleshores dius… Sí, això és una mica com els concerts. M’estàs demanant una cosa que després no demanes a l’altre, que en aquell sí que hi dones i després acabes tenint la pàtina dels grups subvencionats. Cosa que jo sempre vull dir a tothom. Les subvencions són públiques i les pots consultar. Consulta les dels últims 40 anys i t’emportaràs moltes sorpreses. Aleshores, tampoc s’ha de perdre molt de temps i energia en combatre els haters. Evidentment que no. Que quants més haters tens, senyal que estàs viu i que alguna cosa estàs fent.

Macro festivals i fons d’inversió

Aquí la polèmica recent a l’Estat espanyol ve sobretot per fons d’inversió que tenen participacions en empreses propietàries/gestores de macro festivals (el cas que ha generat boicots i cancel·lacions d’artistes el 2025 s’ha vinculat a KKR en diverses peces).

Ho comparteixo absolutament amb tu. Ara veia tot aquest cristo, amb el PBO, el banc de Sabadell, etcètera, el nostre banc de Sabadell, i veia que el segon inversor era Black Rock. Aleshores dius, que m’estàs explicant. Si estem tots aquí amb una corda al coll, que no tenim ni un puto duro… A veure què és més pur, no?

Llibres, paraula i procés d’escriure

També volíem parlar una mica dels teus llibres

Jo entro a la música des de la paraula. El meu projecte de vida anava molt lligat a la paraula. De fet, era un refugi. Vaig tenir la sort de viure molts anys damunt d’una llibreria que portava el meu oncle a Girona. La llibreria Geli, que ja no existeix ara mateix, però que fins fa pocs anys era la segona més antiga que hi havia a Catalunya. Allí em vaig alimentar un munt amb els llibres. La música va ser una eina per mi, una aliada. Just davant de la llibreria hi havia l’única botiga de discos del centre de Girona, Discos Coll . Per tant, hi ha qui no creu en el destí, però en el meu cas, vivint damunt d’una llibreria i davant de la botiga de discos, estava clar que acabaria fent música i lletres per aquestes cançons.

Aleshores, jo vaig entrar a la banda com a lletrista primer. Després em vaig quedar com a cantant. Però, per dir-ho de bona manera, a mi la música m’havia ajudat a treure la tartamudesa de sobre. El cap anava a mil per hora i no aconseguia seguir-lo. I tancat amb els discos cantant a sobre, me n’adonava que podia ser normal, que cada síl·laba tenia un lloc en el compàs, tenia un tempo. Vaig aconseguir acompassar-me amb el meu pensament. I, per tant, el meu deute amb la música era brutal. Entro a la música a través de la paraula, a través dels textos. Em van donar una cinta de casset perquè els fes lletres, i quan un dia els vaig veure al local, les acabo cantant. El meu projecte de vida, de ben petit, era escriure.

Quan vaig fer els 50, vaig considerar que ja havia viscut i podia escriure, vaig començar a publicar. Primer em van demanar una autobiografia, vaig trobar que ja havia viscut i vaig trobar una manera de fer-ho. Vaig començar a fer amb un editorial que estava dins de RBA, però mentre escrivia el llibre l’editorial va tancar i es va quedar al calaix. Després ja va venir Entre el cel i la terra (2019),  L’home que va viure dues vegades — Premi Ramon Llull 2021 i La Puresa de l’Engany (2024).

Per mi… Abans parlàvem, no?, no faig les coses per diners o amb una intenció de resultar lucratiu o per l’èxit total,  per mi fer les coses sempre ha sigut un aprenentatge. Igual que he après a cantar mentre feia discos, jo no vinc d’escola, sinó que em vaig saltar com un espontani a la sorra i sí que vaig mirar d’anar incorporant o d’anar aprenent tècnica per poder cantar, aguantar els bolos, poder fer 90 bolos en pocs mesos i no quedar-me sense veu, aquest tipus de coses. Però sí, amb els llibres també, cada llibre era un aprenentatge. El primer llibre que després miro aplicant el següent. Cada llibre podríem etiquetar-lo amb un estil literari diferent. El primer el van etiquetar com a novel·la històrica, alguns com a novel·la romàntica, el segon realisme màgic, o el tercer, més novel·la psicològica. Jo el que vull no és quedar-me en un lloc. Si agafo un tren, vull baixar cada viatge en un llibre diferent. Aquesta és una mica l’esperit que impregna tot el que faig sempre.

No és tant anar a buscar un resultat immediat, sinó enriquir-me. Si el procés m’aporta i em comporta beneficis, perfecte. I si no són tants, menjaré arròs. El problema és fer alguna cosa en plenitud. Estic preparant el quart llibre i amb aquest m’he demanat més temps.

El procés, generalment, feina intensa d’escriure estic entre els 9 mesos i l’any. Per mi és molt important tenir un joc que passa per tenir una estructura que em permeti aquest joc. Un joc de com vull explicar el que vull explicar. A partir d’aquí, quan ho tinc, ja no m’aturo. No soc una persona que escriu mitja hora al dia, sinó que m’encanta fer les coses en el no temps. No sé si són les 6 o les 10. Si ha passat un dia o dos, és aquesta sensació de no tenir límits. Si sumem tot, pot portar un parell d’anys i mig.

Dues cançons: ‘El Far del Sud’ i ‘El Boig de la Ciutat’

Volia preguntar-te per dues cançons, El Far del Sud i El Boig de la Ciutat

És molt curiós la relació amb les cançons. cada cançó per mi és explicar-me una cosa potent o m’ajuda a treure una cosa que m’ha quedat clavat. Un dels concerts que més m’ha agradat dels que he vist en tota la meva vida va ser el Neil Young al Palau d’Esports, 24 d’abril de 1987,  A Man Needs a Maid del disc Harvest, que és un disc brutal, jo me les sabia totes, cantava allò per deixar de ser tartamut. La cançó diu: “Estava veient una pel·lícula amb un amic io em vaig enamorar de l’actiu”. Vaig pensar si Neil Young, va  poder fer una cançó, viure una cosa així, com m’agradaria a mi, saps? Fer una cançó en aquest sentit. I un dia, que estava en aquella fase de separació, em vaig refugiar a un cinema, com feia molt de petit, i vaig tirar per la carretera, la pel·lícula es deia El Faro del Sur, de Eduardo Mignona, un director argentí, i vaig connectar d’una manera brutal. I sortint vaig fer El Far del Sud, que explica la història d’una persona que se’n va al cinema i té un amor impossible. Va acabar sent el senzill del nou disc. I recordo quan van decidir fer el videoclip de la cançó, amb Polar Films, i aquella gent em deia de què va aquesta cançó, jo els hi vaig explicar aquesta història i em van dir «Hòstia! Parlem amb l’actriu de la pel·lícula, no? Perquè surti en el vídeo». I jo vaig contestar que no, no! Si precisament és un impossible. No pot surtir. O sigui, podem fer-ho en un cinema, però el protagonista és ell que està mirant allò, que no podrà aconseguir mai allò que està mirant. Per tant, quasi millor que no ho vegi, que es quedin al plano de l’impossible. I bé, vaig trucar l’actriu de la pel·lícula perquè, si la trucaven, que digués que no. L´actriu era  la Ingrid Rubio. I bé, vam acabar tenint una relació maquíssima durant gairebé un any amb ella.

El Boig de la Ciutat, uau, té moltes lectures. És la primera lletra que vaig fer pels Sopa, en aquell casset que em van donar un dia a Rambles mentre jo estava estudiant interpretació del Teatre Barcelona. En aquell casset hi havia dues cançons, crec que una era Fes La Maleta o Era Dolça, i l’altra, El Boig de la Ciutat, la vaig titular així. Hi ha lectures que he fet més tard sobre aquesta cançó. Jo, en principi, el que sí que és cert és que en aquells carrers, en aquell carrer dels torrats que vam rebatejar després, en aquella zona on hi havia els bars,  El Friquis, La Salsitxa, El Potser, Los Padules,  El Grifoll,  El Palau, El Lleuger,  El Tintint en què ens molava i on teníem aquella unió, sobre tot al voltant d’això, de la música. Algunes de les persones que hi havia allà amb nosaltres eren gent que sortia a les tardes del Psiquiàtric de Salt, que estaven prou bé com per tenir permís per sortir, per voltar. Tots aquests són personatges voltaven en tots nosaltres. Un dia va aparèixer a El Potser la carta del boig del tarot en forma de mural, els petes i la bogeria era molt present en el sentit de dir marquem, difuminem el límit entre el que és estar sencer o no.

Recordo també que hi havia una pel·lícula que vaig veure en aquells dies Rumble Fish (1983), de Francis Ford Coppola , a on un germà petit violent i perdut idealitza el seu germà gran, un “boig” lúcid que veu que el món on viuen és una gàbia. Quan intenta trencar-la, el sistema el destrueix. I havia una escena el germà petit lo preguntava a l’amo del bar que frecuentaven, en Tom Waits: «Com se sap si una persona està boja o no?» I la resposta era: «Tot depèn de la quantitat de gent que ho pensi». I em va quedar aquesta idea donant voltes, voltes, voltes, i d’aquí surt aquesta idea del boig, que és quelcom que al principi tu pots semblar que ho tens tot controlat. Una de les meves pors de joventut era tornar-me boig. Suposo que vam experimentar molt amb tot, amb el LSD, amb els bolets… no sé si hi ha alguna cosa que no hagi provat a la meva vida. Per sort no m’he quedat enganxat amb res.

Però aquest punt de desafiar els límits i també en el sentit mental. Aleshores aquesta idea hi era. Passa que molts anys he parlat abans d’una casa ocupada. Us he parlat d’uns grups que hi havia tocant en aquest espai que teníem allà al barri vell que a acabar-se la casa ocupada i anar a judici, passar un plànol judicial,  la majoria d’aquestes bandes es van desfer i de les restes d’aquestes bandes va sortir Sopa.

El Cuco per un costat, el Josep per l’altre, que tenia un grup que es deia Copacabana, que el seu cantant era el meu company de pupitre a l’Institut. Aleshores es va acabar la banda, el seu pare es va morir, es va posar a estudiar història i es va acabar la bogeria. I d’alguna forma em vaig adonar que també era el relleu entre l’un i l’altre. «M’hauràs de substituir-hi d’ara endavant». Ell va abandonar aquell rol que no anava enlloc, i jo el vaig assumir. Aleshores em torna a canviar els rols i veig fer totes aquestes lletres.

El millor concert està per venir

Bé, sempre es diu que el millor concert està per venir.

Això és una frase. N’hi ha hagut molts, no? I sí, segurament, jo crec que ara toquem millor que mai. Per tant, evidentment, el component de novetat o el que representes a nivell social segurament ja som uns clàssics en el sentit que moltes de les cançons ja formen part del cançoner popular. Per tant, be, no és que hi hagi un altre espai, però hem fet alguns d’aquests grans concerts, penso jo. De fet, al 88 fèiem un concert per separar-nos, perquè s’acabava, perquè no anàvem enlloc, no? I al 90 estàvem tocant l’Estadi Olímpic amb la Tina Turner i Último de la Fila, recordo també  el sot del migdia, quan es feia allà dalt, amb 60-70.000 persones. Era brutal. Brutal. Els Ramones, Ian Dury, Mike Oldfield, Willy DeVille … molts, molt potents.

El Willy el vaig veure a Nova York en una sala que érem 30. També va ser guapo l’any 91. els AC/DC  al Cow Palace (Daly City) de San Francisco també. I sí que no ho deixaven veure a dintre i la gent entrava torradíssima. Brutal. Primer tocava un grup que es deia Love/Hatei quan va començar AC/DC, bueno, increïble. Has de ser fort per aguantar a la primera fila.

I sí, hi ha hagut grans concerts Que a vegades no és només pel timing. Perquè recordo les gravacions del Ben Endins el febrer del 91. El que encara era Zeleste. Alguns dels grans concerts. O, allà mateix, les matades del 2001. Els concerts de Comiat. Que van gravar el Bona nit al Parits. A mi m’agrada molt aquest tipus d’espai. Per això, d’alguna forma, per aquests 40 anys vam pensar molts llocs. I al final era com no hi ha una sala més emblemàtica per nosaltres que un Razz. O abans el Zeleste. I a més, molt reivindicables.  El terrat de Girona, clar. Jo també tinc una càrrega emocional molt potent. Perquè veníem de… d’aquest 2011, d’aquells Sant Jordis però no se sabia molt bé què passaria, havíem d’esperar que en Josep acabés la carrera d’Arquitectura. I de sobte va ser un concert sorpresa. Va ser una sorpresa veure la resposta. La gent als balcons, la gent al Pont de Pedra, al Parc de la Plaça Catalunya. I tant Inter generacional i tan participatiu.

Macro festival o sala: què canvia

Concerts macros, format mitjà o petit

Per poder veure un artista amb el seu concert únic, complet, sigui d’una hora i mitja, dues hores, l’estona que duri, es molt diferent que veure amb un concepte de macro festival, en el qual a vegades acabar tocant 50 minuts o una hora,  en el qual hi ha molta gent que està ocupant aquell espai que no interessa aquell artista, però està fent lloc per a l’artista que toca després.  Al mig d’un soroll i d’una falta d’atenció, que també és una energia que trobes a faltar. jo  recordo haver vist el Paul McCartney, al Razz, aquell concert que va fer era unplugged  i ho va limitar a 1.200 persones, recordo, que vaig estar voltant per la zona fins que van anunciar el matí on es vendria les entrades i pels pèls vaig aconseguir entrades a Gong Discos, segurament és una de les experiències més potents que he viscut amb aquella proximitat. El tècnic de so va començar a treballar amb molt baix volum, que a Razz no és fàcil per l’estructura metàl·lica que hi ha sobre el sostre. Va funcionar d’una forma brutal. Després vam poder anar a prendre quelcom amb el tècnic de so que venia precisament de fer tot el mes a Londres l’Albert Hall, on l’ Eric Clapton va fer un mes seguit i cada setmana en un format diferent. Ens explicava tota l’experiència que havia sigut i el regal també que li va fer l’Eric Clapton al final d’aquell mes amb una taula de so i molts detalls. Anècdotes a part, és molt potent poder veure amb tanta proximitat un concert i un artista, un grup que remunta a l’ànima. De totes maneres, jo què sé, no m’hagués fet res estar al concert de comiat de L´Ozzy .

Teníem un fanzine que es deia No hi ha crisi,el que hi ha és molt de morro. Escrivies allà. I a partir d’això em quedo en la banda  i el cuc d’escriure llarg sempre el tinc. Però tot era tan intens, sobretot aquests primers 15 anys. Disc cada any, gira cada any, tot anava acceleradíssim. A diferència del que hem estat fent ara des del 2015, que cada disc s’han tret cada 5 anys, segurament. Tant Cercles, com La Gran Onada o com l’últim, Ànima. I res, doncs això. De sobte em feien alguna proposta, a un editorial i deia: abans d’escriure he de viure. Com tenir material, tenir bagatge viscut, no?. Un gran impacte que em va produir la literatura va ser a través de la música. De les lletres, de les cançons, però també de la generació beat, moviment literari i vital nord-americà dels anys 50. M’ho vaig mamar i m’ho vaig llegir mil vegades, que si  KerouacGinsbergCorsoRoboulesBurroughs . El viatge a mi també em donava l’oportunitat de superar-me en una ciutat petita com Girona, en un barri vell també petit dins d’una ciutat petita, on les cortines de les finestres es movien, sabien en tot moment què estaves fent a casa i tot plegat. Per tant, l’etiqueta d’un xaval que li costava parlar seguit, que tenia les seves limitacions, em restringia. A la que vaig poder, em vaig posar a fer dit i m’escapava per Europa, amb 17 anys ja, a fer autoestop. I això em donava… ales, en el sentit que jo em podia sorprendre de mi mateix davant d’una gent que no em coneixia i no esperava res de mi ni em tenia etiquetat amb res. I de fet vaig començar a cantar fora de Girona. Va ser… d’alguna forma la manera en què vaig poder agafar un micro. Si no, a Girona, l’etiqueta segurament no m’ho hagués permès. No era la imatge de front que podia tenir una banda.

Nomadisme i mudances

Per això també s´entenen les teves 27 mudances i una propera…

Sí, és veritat. Diuen que és un dels motius d’estrès juntament amb la separació i amb la mort d’algú proper. Brutal. Però jo sé que vaig desitjar quelcom quan era jove i no sé si vaig arribar a signar amb el diable o no, perquè això diu que te n’oblides. Però ja ho trobareu al final del camí. Jo sí que vaig desitjar aquest nomadisme, aquesta mena d’inpermanència, aquesta sensació que comporta un cert desarrelament, s’acosta la 28 i que si hi ha sort superaré les 30. Això és lo maco, aquesta història…. vaig anar a viure a les Illes no perquè fos una decisió meva, sinó perquè aconseguia el que jo volia i en aquest cas és el que em cridava al cor. Vaig conèixer una persona, vivia allà i em va dir que no tenia intenció de moure’s. Vaig cap allà i si hagués viscut a Kuala Lumpur, jo ara estaria vivint a Kuala Lumpur, penso que em puc adaptar a qualsevol lloc on vaig. I això ja et dic segurament és el desig aquell de joventut en el qual els meus companys a classe deien, hòstia, quan sigui gran vull ser el profe donant classe, vull estar aquí, vull estar allà i jo només pensava en marxar i en córrer i en recórrer. Per això em va impactar tant la generació beat a nivell literari perquè bàsicament era aquest sentit d’itinerància, de nomadisme i per això la música també, perquè cada dia es desplanta l’escenari en un lloc diferent i per això aquesta idea de néixer cada matí en un lloc nou, fins i tot. Per mi no em pesa,  si és cert  que una mudança pot ser estressant, però també pot ser desengreixant. El que no he aconseguit filtrar són els vinils, que sobretot és el que pesa més a les mudances, i he après que no es poden omplir les caixes de vinils. Si les omples és com una pedra d’aquelles dels bascs…

Sopa de cabra – “Camins» (Efecte Collins, 2022)

Castellano

Hay entrevistas que llegan tarde, pero llegan cuando tienen que llegar. Esta es una de ellas. Por primera vez, Metal Hammer se sienta con Gerard Quintana, y lo hace coincidiendo con la gira de los 40 años de Sopa de Cabra. La conversación mira a los primeros años sin nostalgia edulcorada: cuando el rock era urgencia, instinto y una forma de plantarse ante el mundo. Pero también celebra el paso de la vida, la resistencia y el hecho de seguir aquí después de todo. Gerard habla de cicatrices, de tribu y de escenarios como lugares donde el tiempo se suspende. Escucharle hoy es recordar que el rock no va de mirar atrás, va de seguir en pie. Y Gerard Quintana sigue en pie, con canciones, con cicatrices y con el volumen bien alto.
Entrevista de Ricard Altadill y Òscar Saro – Fotos: JF Gras, Gery Badia y David Ruano

Gerard, llegáis a los 40 años de Sopa de Cabra, esto se dice muy rápido… cuando miras atrás, después de tantos años, ¿qué pesa más: el orgullo, el vértigo, la incredulidad?, ¿qué se siente??

Se siente… que has alcanzado aquel imposible, que era evidente… un resultado y un éxito, sino claro inmediato. Vemos que tiene la juventud del aquí y el ahora, ¿no? Entonces, hubo muchos momentos, si miro atrás, en los que estuvimos a punto de dejarlo correr, con argumentos y… ya habíamos tocado repetidamente en todos los locales en los que se podía tocar en la provincia de Girona. Además, parecía que no tenía sentido seguir atrapados, ¿no? Aquella… noria. Y de repente decidimos dejar un recuerdo porque los grupos anteriores de algunos componentes de la banda habían terminado sin ni siquiera una grabación que acreditara que habían hecho aquello y grabamos una maqueta. Aquella maqueta fue la patada en el culo que nos hizo seguir adelante, porque de repente empezó a correr como el agua… como el agua no, como la cerveza, como la Volldamm, por los bares, de bar en bar. Y de repente, en un concierto de despedida en el 88, en Santa Coloma de Farnès, teníamos el pabellón lleno y la gente se sabía todos los temas. Y eso fue pasando con el tiempo… pero aquí seguimos en pie y hemos caído de pie, ¿no?

La vuelta y el ‘stand by’

Sí, pero los Sopa habéis estado unos años en stand by, evidentemente no has estado parado, ya sea en tu faceta de escritor, de solista… entonces ¿por qué volvéis una vez más? ¿Porque lo necesitáis o por pasta?

Por pasta seguramente nos haríamos Crypto Brothers o atracaríamos un banco, ¿no?. Esa es una forma rápida de hacer dinero, aunque en los bancos cada vez hay menos dinero, ¿no?

Quizá llegaríamos tarde, pero no, es una cuestión de… de… de vivencia, ¿no?. De hecho, volvimos en 2011, después de diez años, prácticamente, en los que sí hicimos un inciso para grabar una canción “Seguirem somiant” que le debía a JoanNinyín”, fundador y guitarrista de Sopa de Cabra, que murió en 2001, y nos reunimos para celebrar los 25 años de la banda y hicimos aquellos tres Sant Jordis y cuatro conciertos más. Hicimos unas 90.000 personas en esas dos o tres semanas. Alguno de nosotros había dejado la música, Thió, por ejemplo, había dejado su… su proyecto en solitario y se puso a estudiar arquitectura. Hicimos aquellos conciertos en 2011 y esperamos tres o cuatro años y ahí volvimos a arrancar con el disco Cercles y hasta ahora, hasta ahora no hemos tenido pausa.

O sea que yo creo que paramos diez años y pasa mucho; ahora nos encontramos con otras bandas, los Oques Grasses, hace 15 años, y también hay esa parada. Es como… hay algo orgánico, pienso. Empiezas con un proyecto: en 20 años, una piña, una cuadrilla, una tribu; el 100% de tu tiempo y de tu energía está en la banda y poco a poco pasas los 30 y en los 30 hay algo: uno es casa, el otro tiene hijos, el otro… la realidad empieza a romperse o a descompensarse en partes. Y estamos como en un ciclo. Entonces a nosotros nos llegó aquel ciclo en el que la banda… bueno, se rompió pero de una manera física, real.

La enfermedad de Joan lo fue apartando cada vez más hasta que consiguió venir… se escapó del hospital para venir a los últimos conciertos que hicimos en el Razzmataz con el Bona nit malparits que sacamos, pero a los dos meses mi hermano moría y Cuco tuvo suerte con aquel… cáncer linfático que en aquel momento, con el tratamiento, se pudo tirar adelante, aunque dejó secuelas y ahora está esperando un trasplante de riñones.

Pero si tú observas y ves que de los cinco miembros, dos, como quien dice, fuera de juego; mi desaparición del entorno habitual de Girona con mi separación, como os decía antes, mi compañera después de diez años juntos hizo vida con mi mánager, tuvieron hijos y todo, me castigó muy duramente… todo eso rompió la banda, y pensando qué hacíamos, de alguna manera seguimos el camino solos, y yo, seguramente que había sido el responsable de las letras en general durante todos aquellos años, planteé un camino en solitario y enseguida me di cuenta de que para ocuparme de todo, seguramente tenía que abandonar mi rol y ocuparme de mi proyecto desde otra mirada, desde otro punto de vista y, curiosamente, en solitario es cuando menos letras hice para mis discos: musicalicé a un montón de poetas, pero bueno, era lo que me pedía el cuerpo y el rol en el que me ubiqué en la banda y después, una vez en 2011 nos volvimos a encontrar, nos dimos cuenta, y además lo comentábamos: sí, estábamos separados, pero no dejaba de ser “el cantante de Sopa de Cabra hace un nuevo disco en solitario”, “el guitarrista de Sopa de Cabra…”. Nunca acabamos de dejar de ser lo que éramos y con esa aceptación, bueno, nos volvimos a juntar y hasta aquí estamos.

Sopa nunca ha sido, digamos, la premisa primera o la solución económica, podría decirse desde mi punto de vista, sino que es casi un proyecto de vida, yo diría, ¿no? Entonces, evidentemente, juntos somos otra cosa que solos, ¿no? Y también hay una lucha de equilibrios… pero no hemos dejado nunca de ser una banda de rock y, quizá, no será solo… porque sí que se redefine con los años, nos recoloca a todos; ahora hay medias, ahora hay de aquello, pero es una evidencia que las grandes bandas internacionales, ya no solo las de aquí: todas se reúnen y todo el mundo se vuelve loco por ir a ver a ACDC, a ver a Metallica, a ver a Deep Purple; vienen todos con ochenta y pico años, entonces…

Sopa de Cabra- El far del sud

Después de la gira: ¿disco nuevo?

Entonces, ¿es posible que después de la gira volváis a hacer otro disco?

Sí, es muy posible, aunque cada vez se hacen menos discos; hemos cerrado el círculo y hemos vuelto casi al concepto single. Hace poco leía unos datos que eran impresionantes: decían que en un solo día ahora mismo se sacaba la misma cantidad de música que en el 86 en todo el año. Entonces las cifras van aumentando y ahora vemos que esto se disparará más, pero prácticamente cerca del millón de canciones nuevas a la semana. ¿Cómo absorbes eso y te adaptas a eso de otra forma? Seguramente nosotros, por repertorio, tampoco necesitamos sacar discos nuevos cada año. Entonces yo soy más partidario de destilar más, de seguir componiendo pero de seguir eligiendo. Y si hace falta dejar archivo para los nietos que decías antes y los recién llegados.

Cuando una canción forma parte de la banda sonora de una vida

Le señalo con la mirada a Gerard un bloque de edificios y le digo: “Si fuéramos piso por piso estoy seguro de que tres o cuatro de cada diez sabe una canción de los Sopa y muy probablemente alguna de vuestras canciones sea parte de las bandas sonoras de sus vidas; ¿qué se siente, Gerard? ¿Eso qué representa?”

Sí, sí, es… Curiosamente, los primeros años hubo un momento en que queríamos sacar “l’Empordà” del repertorio. ¿Sabes ese rebote de decir, hostia, que empiezas el bolo y la gente dice “l’Empordà” y tú dices: ¿qué queréis, que acabemos ya? ¿Será la última, no? Y después hubo una vuelta, un giro, en el que dices: oh, uau, no es una maldición, es una suerte, ¿no? Tener esta y la otra y la otra y la otra… Es que no tienen miedo. Y claro, eso crea un vínculo muy potente con la gente. Y eso es lo que te das cuenta con el tiempo: que de repente formas parte de la vida de esas personas y que cada canción explica algo; que las canciones vividas, las canciones que no son puramente estéticas, sino que parten de una necesidad, de que tienes que explicar algo que se te ha quedado dentro, clavado, son las que perviven más. Y esas canciones, al mismo tiempo, cogen nuevos significados y nuevos sentidos con la vida de otras personas. Y eso es muy poderoso, es muy potente, hasta el punto en que eres familia de esa gente.

Yo me acuerdo cuando se murió Lennon, cuando lo mataron, yo tenía 14 o 15 años, y me puse a llorar como un loco, me salió así, y de repente pensé: si no lo conozco de nada, si no… ni lo he visto nunca en directo. Pero lo que yo había vivido con aquellas canciones era de una intimidad que no había compartido, ni quizá con alguno de mis mejores amigos, ni con mi familia. Entonces, wow, esa conexión, esa comunión era muy potente. Y bueno, es lo que tiene la música, es esa cosa.

No somos, por suerte, una banda de un solo éxito, sino que trabajamos también al principio, sobre todo, que componíamos todos, y por tanto había una paleta de colores, de estilos y de propuestas, y pienso que llegó a mucha gente, pero… Lo que pasa es que a veces, cuando tienes hits tan potentes, esos hits tapan un poco todo lo que has hecho. En 40 años has hecho muchísimas cosas y, claro, tienes tesoros escondidos. La gente que te sigue muchísimo conoce y canta todas las canciones, pero la gente que conoce a los Sopa de pasada conoce los 3-4 hits y lo que hay por debajo, que es interesante conocer.

También venimos de una época analógica, entonces los discos se escuchaban enteros, los triturábamos una y otra vez…

Absolutamente, claro. Los cinco primeros discos, al menos, salieron primero en vinilo. Y hasta el séptimo. Después ya pasaron al CD. Y recuerdo que tuve alguna bronca con la distribuidora, porque en las ruedas de prensa me cargaba el CD como formato. Es una estafa. Claro, la industria iba hacia allí. Pero sí que lo veía como una estafa, ¿no?. Un soporte mucho más caro, aunque era mucho más barato de fabricar, con lo que se reamortizaban un montón de discos… ya líquidos, que ya habían hecho su recorrido: todas las ediciones en CD, ¿no? Y sobre todo que nos habían vendido que no era el máster, que nunca se rayaría, que era eterno, y era más frágil que el vinilo aún, en ese sentido.

Sí, sí, ahora ya no está, ni los coches llevan CD, ya.

No, y ahí está. Entonces, si sacas algún soporte ahora, físico, vuelve a ser el vinilo, no es el CD. Aunque hay dificultad, y lo tienes que hacer con muchos meses de antelación, porque hay poca fábrica. Pero sí, claro, nosotros…

Sopa de Cabra-L’empordà

Conciertos vistos y referentes

¿Cuáles son los últimos conciertos que has visto?

Bob Dylan, Robert Plant… Ah, fantástico. ¿Cómo se puede reinventar un músico así… Además, con un formato que le daba mucho más aire para cantar. Lo vi con el Nou Quarter, con Jimmy Page, en el Palau d’Esports… que era mucho más aparatoso, y lo veía acercarse al side feel para buscar referencia. Aquí está mucho más cómodo. También a Patty Smith en Girona o el otro día a The Jayhawks. Pero bueno, yo comparo unos conciertos, porque me pillaron los ochenta: yo vine aquí a Barcelona con 17 años, y todos los amigos que venían de Girona y provincia se quedaban a dormir en casa y me compraban una entrada; entonces vi Rainbow repetidas veces, Ted Nugent

La etiqueta del ‘rock català’ y el establishment

Hay un momento en que a Sopa de Cabra se le lanza un dardo envenenado desde el establishment. Un establishment que tiene nombres y apellidos: Corpo, Enderrock, Catalunya Ràdio, RAC1 aún no estaba, pero Basté sigue formando parte de este núcleo, porque es quien acaba diciendo misa. Se os colgó una etiqueta que, a mi entender, ha sido más una losa que una ayuda. Y la pregunta es: ¿qué ha hecho realmente esta etiqueta sobre Sopa de Cabra? ¿Qué consecuencias ha tenido —artísticas, mediáticas y simbólicas— la etiqueta de “rock català”?

Sí, yo recuerdo la primera vez que oí esa etiqueta fue en una entrevista con Teresa C.C. A veces ha dicho y dice: yo no, no considero que me la inventara yo; seguro que lo oí en algún sitio, ¿no?. No, no lo hizo bien. No. Claro, y nosotros ya nos rebelamos con esa etiqueta. Que a veces se va el tiempo y se dice: sí, ahora reniegas de aquello, pero no. ¿Por qué? Porque, evidentemente, el criterio de aquella etiqueta no era musical, era un criterio puramente… lingüístico. Y después nos dimos cuenta: vinculado a un proyecto político que incluía aquella campaña de normalización lingüística, la norma. O sea, nosotros éramos una herramienta de normalización lingüística.

Entonces queríamos ser una banda de rock and roll, y queríamos estar en las tiendas de discos, en el rock; queríamos estar con la gente que nos gustaba, con los grupos con los que nos sentíamos afines, y de repente estábamos en una cubeta aparte con un montón de grupos con los que compartíamos la lengua en la que cantábamos, pero estilísticamente no teníamos absolutamente nada que ver. Y con eso nos rebelamos, nos rebelamos tanto que… que decidimos, de alguna forma, también para tener más recorrido y porque nosotros de entrada en el primer disco teníamos siete canciones en catalán y tres en castellano. La roda, Girades sí que fueron todas en catalán, pero claro, de repente te dabas cuenta de que abrías puertas a mucha gente que quizá llegó a ciertos grupos y a ciertos estilos gracias a oírlo primero de una manera próxima y después de acceder a toda una serie de bandas que ya estábamos en la segunda mitad de los 80s.

Bueno, aquí hubo el pollo, finalmente, una cosa que nos convenció de hacer el disco en castellano: El Mundo Infierno. No queríamos ser uno de los grupos que llevaba en la frente “La Generalitat presenta a Sopa de Cabra”. Cuando hicimos el Ben Endins en febrero del 91, un disco que lo petó mucho, un disco en directo, un tercer disco… la gente nos decía: “pero un tercer disco en directo, eso no se hace así”, porque supongo que confundían los discos en directo con los grandes éxitos.

Lo único que queríamos hacer era sonar como sonábamos nosotros en directo y no lo conseguíamos en el estudio. Entonces la manera fue esa: hacer aquel doble disco en directo, y después, a los cuatro meses —esto era en febrero—, en junio, nos ofrecieron hacer Sant Jordi con Sau, Sangtrait y Els Pets, a partir de una propuesta del management de Els Pets. De repente un buen día nos dimos cuenta de que Ressons, que era un centro de promoción y difusión de la canción/música en catalán, dependiente del Departament de Cultura de la Generalitat… a Sopa de Cabra no nos gustaba que Ressons/Generalitat apareciera vinculado al concierto, porque no queríamos “depender” de esa lectura política o institucional.

Ramón Muntaner fue el director de Ressons… Por eso, en un momento dado, en el concierto dije «Cuando tenga cincuenta años, no quiero ser como el padre…» en referencia a su canción. Él, Ramon, se lo tomó fatal. Después, con el tiempo, hablamos: eso era muy impulsivo, muy airado, tenía mucha adrenalina dentro. Y si recuerdo aquel concierto y a partir de ahí, y ver… estar en un taxi y ver de repente que alguien tenía un diario y lo abrimos: concierto de Sant Jordi; salía el conseller Guitart, me parece que era, y salían un montón de políticos, y nos preguntamos: ¿esto era un concierto o una sesión del Parlament? Llamamos a la oficina: bueno, ha pasado esto. Nos negamos a hacer una foto que estaba organizando el diario hoy delante del Sant Jordi con todos los grupos; y ahí ya nos empezamos a poner a la defensiva: fue un momento difícil, en el que nos trataron de todo, artículos encontrados de Pilar Rahola, de Aleix Vidal Cuadras queriéndonos defender; nosotros escribiendo y diciendo: “señor Vidal Cuadras, no, no nos defienda, por favor”. O sea, que éramos mercancía política, también, en aquel momento.

Sí, recuerdo, recuerdo a Loco Loquillo, con el que tenía bastante relación. “Hagamos un frente común del rock delante de toda esta mierda”, ¿no? Entonces, sí, nosotros, claro, no nos sentíamos… Era la típica polémica, el típico conflicto, ¿no?

Entre los que queríamos que el criterio fuera musical a la hora de definirnos y quien quería hacer un criterio más político, más desde un punto de vista nacional, nacionalista. Político y centralista, ¿no?

Porque erais cuatro bandas que veníais de fuera todas, ¿no? y aparte eso os crea un gran problema, porque no sé qué percepción tienes: ¿actualmente siguen igual o no, o ya las canciones van por un lado y la realidad va por otro?

Sí, yo todavía, y ahora con este, seguramente, con este momento político que vivimos, que es más polarizado, pues sí, evidentemente, si yo hago este tipo de declaraciones, tendré un alud de críticas y me saltarán, iré casi a volar. Pero es así: está creciendo la Aliança Catalana, ¿no?, estamos en bloques por el otro lado, y los extremos van creciendo y la intolerancia también crece, ¿no?. Entonces, bueno, hemos recibido hostias por todos lados en ese sentido: a veces por hacerlo en castellano, a veces por hacerlo en catalán, aunque he de decir que estuvimos tocando por todo el Estado y parte de nuestro repertorio era en catalán, también. Entonces, sobre todo, Euskadi, Galícia, Astúries… Sí, había mucha más aceptación y quizá el único sitio donde tuvimos follón… fue en Madrid, y fue en Las Ventas, en el que hacíamos de teloneros de Primal Scream y de Red Hot Chili Peppers. Primal Scream también recibió, más que nosotros, diría.

Recibíamos todos, menos el que tocaba de cabeza de cartel. En los RHCP estaban en aquel momento John Frusciante y Dave Navarro; acababan de sacar Blood Sugar Sex Magik; estuvieron potentísimos. Nosotros llenamos un bidón de estos de obra con todo lo que nos tiraron. A la entrada daban productos de promo, M&M’s… chicles, y iba cayendo todo ahí; de repente dejé de oír el teclado, me giré y vi que al teclista le había caído un bocata de tortilla enorme y se lo estaba comiendo y escupiéndolo al público. Pero no nos fuimos del escenario: estuvimos los 45 minutos que nos tocaban, y al final creo que nos acercamos más a partir de hacer también ciertas versiones, Come Together y Subterranean Homesick Blues; nos felicitamos: hostia, qué huevos tenéis,

Fuimos a ver si conseguíamos unos autógrafos de los Peppers, que era en aquella época en la que Kiedis iba con aquella falda plisada, y los Primal Scream se rieron de él y Kiedis saltó, se fue a dar hostias: se encendió del todo. Hasta que vino Chad Smith, el batería de los Red Hot Chili Peppers, lo cogió y lo apartó. El resto se quedó bastante apocado, sin saber muy bien cómo reaccionar. Pero sí, había mucha intensidad.
Y en ese sentido, nosotros vivíamos realmente como una banda de rock. No éramos una opción política, lo que hacíamos, ¿no? Y quizá eso era lo que costaba de entender.

Seguramente la opción de cantar en catalán era más contracultural que… otras. En Girona ocupábamos seguramente una banda, un espacio mucho más marginal. Recuerdo haber ido alguna vez a los medios de Convergència a liarla. Éramos… nos sentíamos más anarcos que cualquier otra cosa. Seguramente nos sentíamos más cerca de los orígenes del punk. Porque también convivimos aquel final de los 70 y comienzos de los 80 con aquella ola, y los punkies venían del País Vasco. Con ellos se hizo la ocupación de aquella casa que dio después origen y deshecha de los grupos que actuaban y el resto de los que quedamos acabamos fumando sopa.

Pero también había una opción más anarco, más nihilista, incluso al principio. Bueno, éramos… algunos éramos “los progres”, ¿no?, que se movían en una parte del Barri Vell en la que mucha gente no quería entrar y le llamaban el Bronx. Nosotros la rebautizamos como el carrer dels Torrats, por ejemplo.

Es como lo que dice Loco, ¿no? Que vosotros hacéis rock’n’roll!! ¡¡Vosotros hacéis música!! Lo que hacen ellos es política y ese es el problema.

Esa era la anomalía, por decirlo de alguna manera. Había grupos que sí que tenían claro que su opción, casi por encima de la música al inicio, era una opción política, ¿no? Y así lo expresaban. Bueno. Sangtrait, precisamente, era uno de esos otros grupos que hacía rock: su opción era absolutamente musical.

Sopa de Cabra- El boig de la ciutat

2Cat, la Corpo y los concursos

¿Qué opinas actualmente de la nueva propuesta televisiva de Catalunya 2Cat y cómo ves la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)?

Hombre, yo creo que, en este caso, la televisión española ha ido muy por delante. Pude participar en un programa que se llamaba Un país para escucharlo presentado por Ariel Rot, que es de puta madre. Es brutal: una mirada súper abierta, con una capacidad de descubrir cosas que a veces no están en primera línea. Recuerdo haber participado en el programa con mucho cariño, con mucha estima. (segunda temporada disponible en RTVE Play)

Con… la Corpo, esta ha sido una lucha y una… ahora mismo tienen ese afán por recuperar el público joven que habían perdido, y que ellos consideran que es el futuro, porque, claro, llegará un momento en que quedarán esas generaciones y nosotros iremos desapareciendo; entonces… ¿cómo hacerlo? Pues imitando las redes sociales, captando… influencers de esas redes sociales y reproduciendo esos mecanismos que son… de un nivel cultural bajo. Atractivos en el sentido de que atraen, pero que son vacíos. Todo desemboca en concursos y yo, en ese sentido, he tenido mucha discusión con esto porque la música es compartir, no competir. Entonces lo trasladamos a pura competición: un concurso que, para mí, no es un programa musical. Porque a veces me han dicho: “bueno, ya tenemos otro programa musical, Zenith, y además para todo tipo de públicos”. Y no, no: esto es un concurso en el que utilizáis la música. Pero, para mí, no es un programa musical. No es un programa musical. También me llama la atención: estos últimos años hay muchos espacios televisivos que han acabado ocupando estos concursos televisivos en todas partes… La Voz, Zenith, Operación Triunfo

Bueno, ¿y qué se potencia ahí? Básicamente. Me recuerda mucho… yo viví el franquismo en los últimos años, ¿no?

Cuando se murió el franquismo. Que eran aquellos concursos de Gente Joven, Canción Ligera, etc., y en los que se potenciaba era el intérprete. Y eso está pasando ahora mismo: hay grandes intérpretes. Pero ¿qué pasa cuando se hace esto, no? De alguna manera se controla la autoría, se controla lo que se dice. Hay una serie de compositores y de autores que hacen música para estos intérpretes, que controlan la industria, ¿no? Entonces el discurso musical y el discurso lírico de las canciones está súper controlado. Se pone por delante el intérprete que canta lo que le dicen, pero… uau!, lo que a mí me gustaría es recuperar la potencia de la autoría, ¿no?

Porque aquí está el efecto transformador del hecho musical, ¿no? Aquí es donde las cosas se pueden… digamos… donde se puede interpelar desde la música a la realidad social o a todo lo que sucede, ¿no? Se puede explicar la realidad mientras la estrella sea el intérprete y el autor sea aquel individuo sombra que, encima, en la industria… pocas sorpresas y pocas cosas buenas, para mí, pueden pasar, sino que lo que hay es más control, ¿no? Por eso veo este paralelismo entre aquel tardofranquismo y aquellos concursos de intérpretes con esta pátina actual en la que hay un montón de gente cantando en las televisiones que no elige lo que canta o que no dice lo que canta: canta lo que le dicen. Para mí, el hecho musical —y esto lo veo con mucha claridad— es: ¿cómo nos lo estamos tragando, no?. Por tanto, intento también estar muy atento a la escena y estar atento a un nivel seguramente más alternativo mayoritario que me da mucha esperanza.

Hay rock en la base. Otra vez decían que se había acabado, pero no, porque también vivimos un momento más visceral, más vivo, más nuevo. Aquí actualmente hay un grupo que me gusta mucho; hacen fusión de muchos estilos, pero también recuperan muchas esencias: son Remei de Ca La Fresca. Se nota que tienen mucha cultura musical, y se nota mucho también que hay cuatro escuelas de grado superior en Barcelona y que el nivel con el que empiezan las nuevas propuestas en muchos casos es estratosférico también; y que no solo salen propuestas en las que hay grandísimas voces que muchas se parecen, sino que hay propuestas muy personales.

Dejarlo antes o morir en el escenario

Hace poco nuestra directora fue a ver la despedida de Ozzy porque no lo había visto nunca, porque es muy joven, nunca había visto a Black Sabbath ni a Ozzy. Alucinó, todos lloraban; hace poco han estrenado el documental Ozzy: No Escape From Now, que se empezó a grabar hace 4 o 5 años. ¿Hay que morir en el escenario o es mejor dejarlo antes?

Sí, sí. Es una manera… Claro, hay puntos de vista diferentes, ¿no? Yo creo que mientras el cuerpo aguante y con… cierta dignidad, ¿no?… Justo antes de ayer veía una de las últimas actuaciones que hizo Johnny Cash, ¿no? Lo tuvieron que llevar entre dos hasta delante del micro; apenas se podía mover; se sentó en un sillón y empezó a coger la guitarra, empezó a cantar, y de repente me olvidé de que unos segundos antes no se podía mover. A Ozzy le pasó lo mismo. Lo mismo. O sea, el tío sale ahí… ves su fragilidad y de repente te olvidas de ella porque vuelves a ser… vuelves a ser tú. Es muy potente. Pasará con la historia de la música reciente y de la música moderna y de la música de las últimas décadas. Esta despedida que muchos otros artistas no han podido hacer, Ozzy la hizo.

Metal al país y tribu rock

Hablemos de Metal: ¿estás al corriente de lo que pasa en el país?

Sí, estoy al caso y tengo algunos amigos también… en las islas que me… siguen. Tengo aquellos amigos: uno de Formentera y otro de Eivissa, que son muy heavys. Hay muchas bandas que hacen metal en catalán, bastante bueno. Con estas nuevas propuestas, como Crim, por ejemplo, que es un poco lo que tengo más presente… bueno, veo que pasa eso con el metal y con esa mirada punzante sobre el rock: que hay como una fidelidad o una… vinculación con la tribu que está por encima de estas cosas, y me vuelve a conectar con aquella relación que podíamos tener con Trogloditas o con la gente de Tequila, que son Los Rodríguez; quedábamos para hacer jams en Madrid y todo eso. O sea, nuestro espacio, nuestro continente, nuestro país o nuestra tierra era el rock. Por encima de otras cosas, creo que esa energía es muy necesaria. O sea que… me da esperanza que haya esa energía…

Libertad, cancelación y  prejuicios 

KISS se hace fotos con Trump y aquí la culpa es que hay fondo de inversión israelí que aprovechan ciertos promotores…

La derecha se ha apropiado del concepto de libertad, y la izquierda es más moralista que nunca; entonces, las cancelaciones… que hubo una época en la que el mejor profesor de guitarra clásica era un sudafricano que no daba clases a los negros, por ejemplo. Y es absolutamente rechazable, pero eso no le quitaba su calidad como docente. Es decir, nos encontramos ante el concepto de cancelación. Por lo que comentabas tú un poco antes, que es asimilable, que es… Ahora me has hecho recordar otra vez a Loco. Montaron el concert per la llibertat en el Camp Nou, eso debía ser en 2016, e hice parte de la dirección artística y llamé a Loco para ver si quería venir a… a cantar. Muriel Casals de Òmnium era una de las entidades que estaba detrás de este proyecto; decía que el mundo era Catalunya independent, solo se vivía una lengua, y yo estaba intentando llenar la programación de lenguas diferentes: creo que se cantó en 13 lenguas diferentes. Y Loco me dijo: “¿pero qué dices?, si esto va a montar enemigo”, dijo Loco; y yo le digo: “hombre, tío, tú siempre has reivindicado y has luchado por un espíritu de libertad, ¿no?”. Entonces, tienes la puerta abierta para venir a defender tu punto de vista. Finalmente no vino, pero nos entendimos.

Yo recuerdo alguno de los primeros conciertos en los que nosotros hicimos una de las casernas de Girona con Loquillo y los Trogloditas. Lo recuerdo como un momentazo, como uno de esos días pletóricos, que acabas el concierto y tanto con Ricard Puig Domènech como con Vila, como toda la peña de los troglos, que eran todos de la Plana de Vic, éramos una sola cosa, éramos lo mismo. ¿Cómo podía entender que estábamos en sitios diferentes? Eso siempre me ha costado. Y ahora, estos no paran y son todos catalanes, pero ¿qué pasa? ¿que como cantan en inglés no pueden salir en TV3?

Yo recuerdo una discusión que tuve en una charla que hicimos en la Universitat Ramon Llull, aquí en Barcelona, y estaba Paco Ibáñez, entre otros, yo también. Recuerdo que cuando empecé a hablar, Paco empezó: ya está, los yanquis, el Imperio y tal, en este sentido de la influencia anglosajona. Nosotros, en nuestra generación, y yo le dije: “hombre, ya está, el Imperio francófono, que también fue Imperio, en Francia”. Pero reivindicaron… y su generación, igual que la Nova Cançó aquí, recibió la influencia de la música francesa: ¿por qué una era mejor que la otra? ¿O de qué nos teníamos que avergonzar por haber vivido el impacto de la revolución juvenil de finales de los 60 que se expresó musicalmente de una forma muy potente? Y yo creo que era en un momento de magia pura, a nivel creativo, del 67, sobre todo, hasta el 75. Aquel día acabamos tomando unas cervezas en Rambla Catalunya y discutiéndolo, pero con más entendimiento. Sí, curiosamente… pasaron una serie de cosas que para mí son anécdotas divertidas. En medio de la discusión vino una señora y me dijo “estiguis quiet, estiguis quiet”, con un periódico doblado, me metió un hostia aquí en la cabeza y tenía una araña enorme en la cabeza. Al día siguiente en Rambla Catalunya cerraron una zapatería porque encontraron una tarántula y era esa, que el día antes fue a parar a mi tofa, y el papel y el anís de la vivencia. Y yo de repente lo único que recordé fue el libro de Dylan, el primer libro que escribí, que se llamaba Taràntula.

Pensé: uau, cuántas simbologías… Pero sí, sí, con eso hay mucho prejuicio, es evidente. Entonces, también vivimos en un país que no ha resuelto muchas cosas y que a veces a la gente de la cultura y a la gente de la música, concretamente, se le pide un plus que no se le pide al resto de la sociedad. El otro día un tío me criticaba en redes por este tipo de discurso.

Y yo entré en su perfil de Instagram, vi que solo se expresaba en inglés y vendía coches de lujo. Entonces digo: mira, ¿ves? No se está aplicando lo que nos está diciendo a los demás. Y pasa muy a menudo: todo el esfuerzo o la presión en el sentido lingüístico se hace mucha presión en la cultura, en la música, en las artes, pero después SEAT, que recibe subvenciones enormes y hace sus coches con sus dispositivos y su asistente digitales, no habla en catalán.

Entonces dices… Sí, esto es un poco como los conciertos. Me estás pidiendo una cosa que después no le pides al otro, que en aquel sí que le das, y después acabas teniendo la pátina de los “grupos subvencionados”. Cosa que yo siempre quiero decirle a todo el mundo: las subvenciones son públicas y las puedes consultar. Consulta las dos últimas 40 años y te llevarás muchas sorpresas. Entonces, tampoco hay que perder mucho tiempo y energía en combatir a los haters. Evidentemente que no. Que cuantos más haters tienes, señal de que estás vivo y de que algo estás haciendo.

Macro festivales y fondos de inversión

Aquí la polémica reciente en el Estado español viene sobre todo por fondos de inversión que tienen participaciones en empresas propietarias/gestoras de Macrofestivales (el caso que ha generado boicots y cancelaciones de artistas en 2025 se ha vinculado a KKR en varias piezas).

Lo comparto absolutamente contigo. Ahora veía todo este cristo, con el PBO, el banco de Sabadell, etcétera, nuestro banco de Sabadell, y veía que el segundo inversor era BlackRock. Entonces dices: ¿qué me estás contando? Si estamos todos aquí con una cuerda al cuello, que no tenemos ni un puto duro… A ver qué es más puro, ¿no?

Libros, palabra y el proceso de escribir.

También queríamos hablar un poco de tus libros.

Yo entro en la música desde la palabra. Mi proyecto de vida iba muy ligado a la palabra. De hecho, era un refugio. Tuve la suerte de vivir muchos años encima de una librería que llevaba mi tío, en Girona, la librería Geli, que ya no existe ahora mismo, pero que hasta hace pocos años era la segunda más antigua que había en Catalunya. Él me alimentó un montón con los libros. La música fue una herramienta para mí, una aliada. Justo delante de la librería estaba la única tienda de discos del centro de Girona, Discos Coll. Por tanto, que no crean en el destino: en mi caso, encima de una librería y delante de la tienda de discos… estaba claro que acabaría haciendo música y letras para esas canciones.

Entonces, yo entré en la banda como letrista primero. Después me quedé como cantante. Pero, por decirlo de buena manera, a mí la música me había ayudado a quitarme la tartamudez de encima. La cabeza iba mil por hora y no conseguía seguirla. Y cerrado con los discos cantando encima, me daba cuenta de que podía ser normal: que cada sílaba tenía un lugar en el compás, tenía un tempo. Conseguí acompasarme con mi pensamiento. Y, por tanto, mi deuda con la música era brutal. Entro en la música a través de la palabra, a través de los textos: me dan una cinta de casete para que les haga letras y cuando un día los vi en el local, las acabo cantando. Mi proyecto de vida, de pequeño, era escribir.

Cuando cumplí 50, consideré que ya había vivido y podía escribir, y empecé a publicar. Primero me pidieron una autobiografía; encontré que ya había vivido y encontré una manera de hacerlo. Empecé a hacerlo con una editorial que estaba dentro de RBA, pero mientras escribía el libro la editorial cerró y se quedó en un cajón. Después ya vino Entre el cel i la terra (2019), L’home que va viure dues vegades — Premi Ramon Llull 2021, La puresa de l’engany (2024).

Para mí… Antes hablábamos, ¿no?, de hacer las cosas por dinero o con una intención de resultar lucrativo o por el éxito total: para mí hacer las cosas siempre ha sido un aprendizaje. Igual que he aprendido a cantar mientras hacía discos, yo no vengo de escuela, sino que me lancé como un espontáneo al ruedo y sí que intenté ir incorporando o ir aprendiendo técnica para poder cantar, aguantar los bolos, poder hacer 90 bolos en pocos meses y no quedarme sin voz, este tipo de cosas. Pero sí, con los libros también: cada libro era un aprendizaje. El primero, después, lo miro aplicándolo al siguiente. Cada libro podríamos etiquetarlo con un estilo literario diferente. El primero lo etiquetaron como novela histórica; algunos como novela romántica. El segundo, realismo mágico; o el tercero, más novela psicológica. Yo lo que quiero no es quedarme en un sitio. Si cojo un tren, quiero bajar en cada viaje en un libro diferente. Ese es un poco el espíritu que impregna todo lo que hago siempre.

No es tanto ir a buscar un resultado inmediato, sino enriquecerme. Si el proceso me aporta y me comporta unos “guantes”, perfecto. Y si no son tantos, comeré arroz cada día o si es grandes. El problema para mí no es ese, en absoluto. El problema es hacer algo en plenitud. Estoy preparando el cuarto libro y con este me he pedido más tiempo.

El proceso, generalmente, el trabajo intenso de escribir, estoy entre los 9 meses y el año. Para mí es muy importante tener un juego, que pasa por tener una estructura que me permita ese juego: un juego de cómo quiero explicar lo que quiero explicar. A partir de ahí, cuando lo tengo, ya no me paro. No soy una persona que escribe media hora al día, sino que me encanta hacer las cosas en el no-tiempo. No sé si son las 6 o las 10. Si ha pasado un día o dos: es esa sensación de no tener límites. Si sumamos todo, puede llevar un par de años y medio.

Dos canciones : ‘El Far del Sud‘ y ‘El Boig de la Ciutat

Quería preguntarte por dos canciones: El Far del Sud y El Boig de la Ciutat

Es muy curiosa la relación con las canciones. Cada canción, para mí, es explicarme algo potente o me ayuda a sacar algo que se me ha quedado clavado. Uno de los conciertos que más me ha gustado de los que he visto en toda mi vida fue Neil Young en el Palau d’Esports, 24 de abril de 1987: A Man Needs a Maid, del disco Harvest, que es un disco brutal. Yo me las sabía todas, cantaba aquello para dejar de ser tartamudo. “Fui al cine con un amigo, me senté y miré la película”, pensé: si Neil Young pudo hacer una canción, vivir una cosa así, cómo me gustaría a mí, ¿sabes?, hacer una canción en ese sentido. Y un día, que estaba en aquella fase de separación, me refugié en un cine, como hacía de pequeño, y tiré por la carretera; la película se llamaba El Faro del Sur, de Eduardo Mignona, un director argentino, y conecté de una manera brutal. Y al salir hice El Far del Sud, que explica la historia de una persona que se va al cine y se enamora de una imposible. Acabó siendo el sencillo del nuevo, del diseñador. Y recuerdo que cuando decidieron hacer el videoclip de la canción, en Polar Films, y aquella gente me decía: “¿de qué va esta canción?”, yo les expliqué esta historia. ¡Qué película, hostia, hostia!

Hablamos con la actriz de la película, ¿no? Para que salga en el vídeo. Y decía: “no, no! Si precisamente es una imposible; si sale… O sea, podemos hacerlo en un cine, pero el protagonista es él que está mirando aquello que no podrá conseguir nunca, aquello que está mirando. Por tanto, casi mejor que no lo vea, que se queden en el plano de lo imposible”. Y bueno, llamé a la actriz de la película para que, si la llamaban, dijera que no. La actriz era Ingrid Rubio. Y bueno, acabamos teniendo una relación extraordinaria durante casi un año con ella.

El Boig de la Ciutat, uau, tiene muchas lecturas. Es la primera letra que hice para los Sopa, en aquella cinta de casete que me dieron un día en las Ramblas mientras yo estaba estudiando interpretación en el Teatre Barcelona. En aquella cinta había dos canciones: una creo que era dolça o fes la maleta, y la otra, el Boig, la titulé así. Hay lecturas que he hecho más tarde sobre esa canción. Yo, en principio, lo que sí que es cierto es que en aquellos callejones, en aquel carrer dels Torrats que rebautizamos después, en aquella zona donde había los bares —El Friquis, La Salsitxa, El Potser, Los Padules, El Grifoll, El Palau, El Lleuger, El Tintint—, en que nos molaba y donde teníamos aquella unión, sobre todo alrededor de eso, de la música… algunas de las personas que había allí con nosotros eran gente que salía por las tardes del Psiquiátrico de Salt, que estaban bastante bien como para tener permiso para salir, para pasear. Todos esos personajes rondaban entre nosotros. Un día apareció en El Potser la carta del loco del tarot en forma de mural; los porros y la locura estaban muy presentes en el sentido de decir: marcamos, difuminamos el límite entre lo que es estar entero o no.

Recuerdo también que había una película que vi en aquellos días, Rumble Fish (1983), de Francis Ford Coppola, donde un hermano pequeño violento y perdido idealiza a su hermano mayor, un “loco” lúcido que ve que el mundo en el que viven es una jaula. Cuando intenta romperla, el sistema lo destruye. ¿Cómo se sabe si una persona está loca o no? Todo depende de la cantidad de gente que lo piense. Y me quedó esa idea dando vueltas, vueltas, vueltas, y de ahí sale esta idea del loco, que es algo que al principio tú puedes parecer que lo tienes todo controlado. Una de mis miedos de juventud era volverme loco. Supongo que experimentamos mucho con todo, con el LSD, con las setas… no sé si hay algo que no haya probado en mi vida. Por suerte no me he quedado enganchado a nada.

Pero ese punto de desafiar los límites, y también en el sentido mental… entonces esa idea estaba. Pasa que muchos años os he hablado antes de una casa ocupada. Os he hablado de unos grupos que había tocando en ese espacio que teníamos allí en el Barri Vell; al acabarse la casa ocupada y acabar en juicio, pasar un plano judicial… la mayoría de esas bandas se deshicieron y de los restos de esas bandas salió Sopa.

El Coco por un lado, Josep por el otro, que tenía un grupo que se llamaba Copacabana, cuyo cantante era mi compañero de pupitre en el instituto. Hizo letras como La Cordà, por ejemplo. Entonces, se acabó la banda, su padre murió, se puso a estudiar historia y se acabó la locura, se puso cordura. Y de alguna forma me di cuenta de que también era el relevo entre uno y otro: “me tendrás que sustituir”. Él abandonó aquel rol que no iba a ninguna parte y yo lo asumí. Entonces me vuelven a cambiar los roles y veo todas esas letras.

El mejor concierto esta por  llegar

Bueno, siempre se dice que el mejor concierto está por venir.

Eso es una frase. Ha habido muchos, ¿no? Y sí, seguramente, yo creo que ahora tocamos mejor que nunca. Por tanto, evidentemente, el componente de novedad o lo que representas a nivel social seguramente ya somos unos clásicos, en el sentido de que muchas de las canciones ya forman parte del cancionero popular. Por tanto, bueno, no es que haya otro espacio, pero hemos hecho algunos de estos grandes conciertos, pienso yo. De hecho, en el 88 hacíamos un concierto para separarnos, porque se acababa, porque no íbamos a ningún sitio, ¿no? Y en el 90 estábamos tocando el Estadi Olímpic con Tina Turner y Último de la Fila; recuerdo también el Sot del Migdia, cuando se hacía allí arriba, con 60-70.000 personas. Era brutal. Brutal. Los Ramones, Michael Phil, Ian Dury, Mick Oldfield, Willy de Bill… muchos, muy potentes.

A Willy lo vi en Nueva York en una sala donde éramos 30. No nos queríamos oír. Yo fui guapo en el 91. Los AC DC en el Coal Palace de San Francisco también. Y sí que no lo dejaban ver dentro y la gente entraba torradísima. Brutal. Primero tocaba un grupo que se llamaba Love and Hat y cuando empezó AC DC… increíble. De ser fuerte para aguantar la primera fila.

Y sí, ha habido grandes conciertos que a veces no es solo por el timing. Porque recuerdo las grabaciones del Ben Endins en febrero del 91, lo que aún era Celeste… algunos de los grandes conciertos. O allí mismo. Las matadas del 2001. Los conciertos de despedida. Que grabaron el Bona nit al Parits. A mí me gusta mucho este tipo de espacio. Por eso, de alguna forma, para estos 40 años pensamos muchos sitios. Y al final era como: no hay una sala más emblemática para nosotros que un Razz. O antes el Celeste. Y además, muy reivindicables. El terrat de Girona, claro. Yo también tengo una carga emocional muy potente, porque veníamos del 2011, de aquellos Sant Jordis, pero no se sabía muy bien qué pasaría; teníamos que esperar a que Josep acabara la carrera de Arquitectura. Y de repente fue un concierto sorpresa. Fue una sorpresa ver la respuesta. La gente en los balcones, la gente en el Pont de Pedra, Parc de plaça Catalunya. Y tan intergeneracional y participativo.

Macro festival o sala: què cambia

Conciertos macros, formato medio o pequeño.

Para poder ver a un artista con su concierto único, completo, sea de una hora y media, dos horas, el rato que dure, es muy diferente que verlo con un concepto de macro festival, en el que a veces acabas tocando 50 minutos o una hora, en el que hay mucha gente ocupando ese espacio a la que no le interesa ese artista, pero está haciendo sitio para el artista que toca después. En medio de un ruido y de una falta de atención, que también es una energía que echas de menos. Y después esa proximidad: yo recuerdo haber visto a Paul McCartney en el Razz, aquel concierto que hizo era Unplugged y lo limitó a 1.200 personas; recuerdo que estuve merodeando por la zona hasta que anunciaron la mañana en que se venderían las entradas y por los pelos conseguí entradas en Discos Gong. Seguramente es una de las experiencias más potentes que he vivido, con esa proximidad. El técnico de sonido empezó a trabajar con muy bajo volumen; Razz, que no es fácil por su estructura metálica sobre el techo; tocar con instrumentos sin colarse en los micros… funcionó de una forma brutal. Después pudimos ir a tomar algo con el técnico de sonido que venía precisamente de hacer todo el mes en Londres en el Albert Hall, o cuando Eric Clapton hizo un mes seguido y cada semana en un formato diferente, y nos explicaba toda la experiencia que había sido y el regalo también que le hizo Eric Clapton al final de aquel mes con una mesa de sonido y muchos detalles. Anécdotas aparte, es muy potente poder ver con tanta proximidad un concierto y un artista, un grupo que te remueve el alma. De todas maneras, yo qué sé, no me habría importado estar en el concierto de despedida de Ozzy.

Teníamos un fanzine que se llamaba No hi ha crisi, el que hi ha és molt de morro. Escribías allí. Y a partir de eso me quedé en la banda y el gusanillo de escribir largo siempre lo tengo. Pero todo era tan intenso, sobre todo esos primeros 15 años: disco cada año, gira cada año, todo iba aceleradísimo. A diferencia de lo que hemos estado haciendo ahora desde 2015, que cada disco se ha sacado cada 5 años, seguramente: Tants Cercles como La Gran Onada como el último Ànima. Y nada, pues eso. De repente me hacían alguna propuesta, en una editorial, y decía: antes de escribir tengo que vivir. Como tener material, tener bagaje, ¿no?, vivido. Un gran impacto que me produjo la literatura fue a través de la música: de las letras, de las canciones, pero también de la generación beat, movimiento literario y vital norteamericano de los años 50. Me lo mamé y me lo leí mil veces: Kerouac, Ginsberg, Corso, Roboules, Burroughs. El viaje a mí también me daba la oportunidad de superarme en una ciudad pequeña como Girona, en un Barri Vell también pequeño dentro de una ciudad pequeña, donde las cortinas de las ventanas se movían: sabían en todo momento qué estabas haciendo en casa y todo eso. Por tanto, la etiqueta de un chaval al que le costaba hablar seguido, que tenía sus limitaciones, me limitaba. Lo que pude, me lo puse a hacer y me escapaba por Europa con 17 años ya, a hacer autostop. Y eso me daba… alas, en el sentido de que yo me podía sorprender de mí mismo delante de gente que no me conocía y no esperaba nada de mí ni me tenía etiquetado con nada. Y de hecho empecé a cantar fuera de Girona. Fue… de alguna forma la manera en la que pude coger un micro. Si no, Girona y yo, la etiqueta seguramente no me lo habría permitido. No era la imagen de frente que podía tener una banda.

Nomadismo y mudanzas

Por eso también se entienden tus 27 mudanzas y una próxima…

Sí, es verdad. Dicen que es uno de los motivos de estrés junto con la separación y con la muerte cercana. Brutal. Pero yo sé que deseé algo cuando era joven y no sé si llegué a firmar con el diablo o no, porque dicen que te olvidas. Pero ya lo encontraréis al final del camino. Yo sí que deseé este nomadismo, esta especie de impermanencia, esta sensación que comporta un cierto desarraigo. Se acerca la 28 y, si hay suerte, superaré las 30. Eso es lo bonito, esta historia…. Me fui a vivir a las islas no porque fuera una decisión mía, sino porque conseguía lo que yo quería y en este caso es lo que me llamaba al corazón. Conocí a una persona, vivía allí y me dijo que no tenía intención de moverse. Fui para allá y si hubiera vivido en Kuala Lumpur, yo ahora estaría viviendo en Kuala Lumpur: pienso que me puedo adaptar a cualquier lugar donde voy. Y eso, ya te digo, seguramente es aquel deseo de juventud en el que mis compañeros en clase decían: “hostia, cuando sea mayor quiero ser el profe dando clase, quiero estar aquí, quiero estar allá” y yo solo pensaba en irme y en correr y en recorrer. Por eso me impactó tanto la generación beat a nivel literario, porque básicamente era este sentido de itinerancia, de nomadismo. Y por eso la música también, porque cada día se planta el escenario en un lugar diferente y por eso esta idea de nacer cada mañana en un sitio nuevo, incluso. A mí no me pesa; sí es cierto que una mudanza puede ser estresante, pero también puede ser desengrasante. Lo que no he conseguido filtrar son los vinilos, que sobre todo es lo que más pesa en las mudanzas, y he aprendido que no se pueden llenar las cajas de vinilos. Si las llenas son como una piedra de esas de los mascos…

Sopa de cabra – “Camins» (Efecte Collins, 2022)
By Ricard Altadill

Explota, explota, cabró !, que tot el que escups, torna en forma de cançó.

Artículos relacionados