Castalà
Escric aquestes ratlles a pocs dies de la diada de Sant Jordi. Un any més el tòpic es complirà i els informatius obriran amb tot allò que els carrers s’omplen de gent en una festa ciutadana, s’ha repetit milions de vegades… i amb raó. Poques dates trobarem arreu del món al voltant d’un fet tant, en principi, remarcable com regalar una rosa a les persones estimades, amb tot el seu significat, i un llibre, cultura per poder cultivar la ment en aquesta cada cop pitjor societat que ens envolta.
Els carrers s’omplen de gent sense més propòsit que fer aquests presents amb tota naturalitat. Òbviament que tot té la seva part comercial, els floristes es freguen les mans amb uns preus desorbitats de les roses ratllant la indecència i els llibreters amb les còpies venudes amb qualsevol excusa. Llibres que en molts casos passaran a ser una peça decorativa més a les estanteries de les cases. Sense anar més lluny el 2024 es van facturar 25,4 milions d’euros i aquest 2025 es preveu vendre més de set milions de roses.Però deixem de banda aquest extrem, no siguem mal pensats i centrem-nos en l’essència de la festa de Sant Jordi. És admirable que la cultura sigui la protagonista en un dia així però crec que un cop més cada 23 d’abril es demostra que hi ha cultura de primera i de segona sobretot pels que gaudim d’un altra cultura a més de la literària, la música.
Plantejo una simple pregunta, la música és cultura?. De ben segur que pràcticament tothom diria que si però no em sorprendria que alguns diguessin que no. Sigui com sigui la música és una manifestació cultural en majúscules com la literatura, això sí, vinguda a menys. Per què? Pel valor que se li dóna com a bé cultural i per com es consumeix. No sé si els mals hàbits van venir per la desídia de la indústria, els mateixos consumidors o tots dos factors combinats amb altres que donarien per discutir dies. El cert és que la música no ha resistit el cop del món digital. Avui dia només els més motivats, i els atrets per la moda imperant si parlem del vinil, comprem formats físics, ja sigui CD o vinil. Tot el consum es fa via streaming.
Això a casa nostra, en altres societats com a mínim la música és més valorada. Fruit d’aquest prestigi social que pugui tenir com a art, en altres indrets, però, sí que és cert que s’ensenya a l’escola, és tinguda en compte i els diferents sistemes educatius la tenen en consideració com les matemàtiques o les llengües. Aquí no, és tinguda com un mode de faràndula i poc més. Tot i això el món digital i de l’streaming també s’ha imposat.
Totes aquestes raons a què venen? Senzillament l’enveja sana que em provoca el món dels llibres i la literatura per saber mantenir ambdues opcions. L’alternativa electrònica als llibres hi és igual que amb la música. Són diverses les plataformes i marques que ofereixen dispositius per llegir, els anomenats llibres electrònics. Còmodes, pots tenir-hi infinitat de llibres, fàcils de transportar i no ocupen lloc. El mateix argument que es pot fer servir pels discos. En canvi, els llibres físics no han desaparegut. Hi ha llibreries quasi a cada poble i com a gran festa la diada de Sant Jordi on es compren/consumeixen com si no hi hagués un demà.
El passat 12 d’abril va ser el Record Store Day, el dia de les botigues de discos independents, vaja, per fer-ho fàcil. No ho vaig veure en cap mitjà de comunicació. La música està present en qualsevol celebració i en el pensament de tothom per evadir-se, passar-ho bé o en el marc de les millors memòries. Però no té la mateixa consideració cultural. El llibre físic resisteix al món digital i fins i tot hi conviu. El disc pràcticament ha mort. Sent un producte de major consum se’l menysté. Anys enrere a les llars l’equip de música era un més dels electrodomèstics. N’hi havia a la sala d’estar i cada adolescent com a mínim tenia o volia un petit equip encara que fos a la seva habitació. Avui només volen un mòbil i escolten als seus músics preferits amb auriculars minúsculs o de dubtosa qualitat des de plataformes on allotgen arxius comprimits i amb pèrdua de qualitat. Altres fins i tot escolten enmig del carrer mentre passa un camió en un context impossible de poder apreciar el que escoltes. Per qualitat, atenció, acústica i desenes de raons més que em venen al cap.
Els escriptors-editors o el món literari han sabut fer-se valorar, molts cops els músics l’únic que han sabut fer és el ridícul i això no ha ajudat. Cal autocrítica. Més enllà de tot això, de música i músics n’hi ha de tots tipus, bona o dolenta, especialitzada i de consum massiu… com de literatura. O és igual un assaig de Chomsky que una novel·la de Torrente Ballester o el típic llibre d’un personatge mediàtic que vol treure cullerada?
Sigui com sigui tenir prestatgeries de llibres sense llegir acumulant pols és molt decoratiu i fins i tot pot fer creure que el propietari és una persona amb cert nivell cultural. L’estrany és el que té molts discos en les mateixes prestatgeries. Des d’aquí proposo una idea. Per Sant Jordi comprem la rosa, el llibre i un disc. Tot és cultura no hem quedat?
Castellano
Escribo estas líneas a pocos días de la festividad de Sant Jordi. Un año más se cumplirá el tópico y los informativos abrirán con aquello de que las calles se llenan de gente en una fiesta ciudadana, se ha repetido millones de veces… y con razón. Pocas fechas encontraremos en el mundo en torno a un hecho tan, en principio, destacable como regalar una rosa a las personas queridas, con todo su significado, y un libro, cultura para poder cultivar la mente en esta sociedad cada vez peor que nos rodea.
Las calles se llenan de gente sin otro propósito que hacer estos regalos con toda naturalidad. Obviamente todo tiene su parte comercial, los floristas se frotan las manos con unos precios desorbitados de las rosas, rozando la indecencia, y las librerías con las copias vendidas con cualquier excusa. Libros que en muchos casos acabarán siendo una pieza decorativa más en las estanterías de las casas. Sin ir más lejos, en 2024 se facturaron 25,4 millones de euros y este 2025 se prevé vender más de siete millones de rosas. Pero dejemos de lado este extremo, no seamos malpensados y centrémonos en la esencia de la fiesta de Sant Jordi. Es admirable que la cultura sea la protagonista en un día así, pero creo que una vez más, cada 23 de abril, se demuestra que hay cultura de primera y de segunda, sobre todo para los que disfrutamos de otra cultura además de la literaria: la música.
Planteo una simple pregunta, ¿la música es cultura? Seguramente casi todo el mundo diría que sí, pero no me sorprendería que algunos dijeran que no. Sea como sea, la música es una manifestación cultural en mayúsculas, como la literatura, eso sí, venida a menos. ¿Por qué? Por el valor que se le da como bien cultural y por cómo se consume. No sé si los malos hábitos llegaron por la desidia de la industria, los mismos consumidores o ambos factores combinados con otros que darían para discutir días. Lo cierto es que la música no ha resistido el golpe del mundo digital. Hoy en día solo los más motivados, y los atraídos por la moda imperante si hablamos del vinilo, compran formatos físicos, ya sea CD o vinilo. Todo el consumo se hace vía streaming.
Esto en nuestro país, en otras sociedades al menos la música es más valorada. Fruto de ese prestigio social que pueda tener como arte, en otros lugares sí que se enseña en la escuela, se tiene en cuenta y los diferentes sistemas educativos la consideran como las matemáticas o las lenguas. Aquí no, se la tiene como un modo de farándula y poco más. Aun así, el mundo digital y del streaming también se ha impuesto.
¿A qué vienen todas estas elucubraciones? Sencillamente a la sana envidia que me provoca el mundo de los libros y la literatura por saber mantener ambas opciones. La alternativa electrónica a los libros existe, igual que con la música. Son diversas las plataformas y marcas que ofrecen dispositivos para leer, los llamados libros electrónicos. Cómodos, puedes tener infinidad de libros, fáciles de transportar y no ocupan espacio. El mismo argumento que se puede usar para los discos. En cambio, los libros físicos no han desaparecido. Hay librerías casi en cada pueblo y como gran fiesta la Diada de Sant Jordi, donde se compran/se consumen como si no hubiera un mañana.
El pasado 12 de abril fue el Record Store Day, el día de las tiendas de discos independientes, por decirlo fácil. No lo vi en ningún gran medio de comunicación. La música está presente en cualquier celebración y en el pensamiento de todos para evadirse, pasarlo bien o en el marco de los mejores recuerdos. Pero no tiene la misma consideración cultural. El libro físico resiste al mundo digital e incluso convive con él. El disco prácticamente ha muerto. Siendo un producto de mayor consumo, se lo menosprecia. Años atrás, en los hogares el equipo de música era uno más de los electrodomésticos. Había en la sala de estar y cada adolescente al menos tenía o quería un pequeño equipo en su habitación. Hoy solo quieren un móvil y escuchan a sus músicos favoritos con auriculares diminutos o de dudosa calidad desde plataformas que alojan archivos comprimidos y con pérdida de calidad. Otros incluso escuchan en medio de la calle mientras pasa un camión en un contexto imposible para poder apreciar lo que escuchas. Por calidad, atención, acústica y decenas de razones más que me vienen a la cabeza.
Los escritores-editores o el mundo literario han sabido hacerse valorar, muchas veces los músicos lo único que han sabido hacer es el ridículo y eso no ha ayudado. Hace falta autocrítica. Más allá de todo eso, de música y músicos hay de todos los tipos, buenos o malos, especializados y de consumo masivo… como en la literatura. ¿O es lo mismo un ensayo de Chomsky que una novela de Torrente Ballester o el típico libro de un personaje mediático que quiere sacar tajada?
Sea como sea, tener estanterías llenas de libros sin leer acumulando polvo es muy decorativo e incluso puede hacer creer que el propietario es una persona con cierto nivel cultural. Lo extraño es el que tiene muchos discos en las mismas estanterías. Desde aquí propongo una idea. Por Sant Jordi compremos la rosa, el libro y un disco. Todo es cultura, ¿no habíamos quedado en eso?
