Nuestro sitio web utiliza cookies para mejorar y personalizar su experiencia y para mostrar anuncios (si los hubiera). Nuestro sitio web también puede incluir cookies de terceros como Google Adsense, Google Analytics, Youtube. Al utilizar el sitio web, usted acepta el uso de cookies.

Indar, ETJM y Darktemis: El talento emergente pide paso a gritos

Bandas: Indar + ETJM + Darktemis
Lugar: La Nau – Barcelona – 14 de junio de 2026
Promotor: Eimel Trejo
Fotos: Albert Perera

Castalà

Quan arriba el mes de juny tothom està pensant en festivals. L’escena de sales ja fa temps que agonitza des d’aquestes dates fins al setembre. Cadascú tindrà les seves preferències, però pels que tenim clar que la millor manera de gaudir de la música en directe és a les sales i no en un entorn massificat encara poden quedar opcions. Si a més d’aquesta manera pots recolzar bandes emergents de casa no pot haver dues millors raons per sortir de casa un calorós diumenge. Llàstima que això no sigui un pensament majoritari perquè la sala va arribar a la meitat de la seva capacitat, una capacitat reduïda a més. Tot plegat amb un preu inusualment reduït pel que estem acostumats avui dia.

Així doncs, La Nau acollia aquesta cita amb bandes barcelonines amb l’excusa de presentar els seus primers treballs, amb més o menys antiguitat, i ser una bona representació del que es cou a nivell de l’escena del país en diferents estils que van des del gothic simfònic al post black metal passant pel progressiu instrumental.

Darktemis van obrir, proposta de gòtic simfònic ben arrelada en els clàssics de primers dels 90. Alternança de veus femenines i guturals masculins de manual on les cadències lentes i els teclats prenen protagonisme. La rebuda va ser freda, obrir la vetllada mai és fàcil, i si li sumem que van patir el pitjor so de la nit amb unes guitarres perdudes en la mescla i una bateria sense “punch” no tenim els elements ideals per fer que la reacció fos molt eufòrica. Tot i això hi ha fusta i temes com per a què qualsevol seguidor del gènere es pugui sentir atret per la seva proposta. La vocalista Aida acapara protagonisme i ens va conduir pel seu primer treball Asylum des de la primera peça, “Land of Sorrow” passant per “Raise it to the Limit”, el tema del que han fet un videoclip “Asylum” o peces tranquil·les com “Heaven Can Wait”. Els seguirem.

No sabia ben bé què esperar amb ETJM però qualsevol cosa que m’hagués imaginat no hagués estat això. La banda de Eimel Trejo ofereix una proposta poc usual. Crec que encasillar-lo en l’etiqueta de metall progressiu instrumental no li fa justícia. Tenim progressiu sens dubte, però tenim blasts-beats, col·laboracions a les veus en gutural, melodia i, sobretot, un virtuosisme instrumental fora de discussió. La banda es presenta únicament amb dos membres. Eimel Trejo a la guitarra i Joel Marco a la bateria en tenen prou per omplir l’escenari. Això sí, recolzats per samples amb diferents ambientacions, veus en off i instruments per acabar de donar cos. Molts poden pensar que només amb dos instruments i la resta llençat ja no és un directe.. Això si, el vist a escena és d’altíssim nivell pel que fa a destresa instrumental. Estan presentan When Everyone Sleeps, EP de recent edició, que conjuntament amb l’editat el passat 2025, Roots, conformen el gruix del seu set. Fins i tot es van permetre el luxe de tenir a les veus la vocalista Nezer en un dels temes com a convidada en un concert que va deixar a tothom amb ganes de més.

En aquest punt ja no hem de descobrir a Indar als lectors de Metal Hammer. Per molts encara seran una banda desconeguda però els hem anat seguint la pista ja sigui quan van publicar el seu primer disc, Anlage, entrevistant-les. En diversos dels seus directes com al Mollerussa MetalFest o Castellhell on també vam poder conversar amb la totalitat del grup. El seu debut és una de les propostes més interessants i encisadores dels darrers temps. Tot plegat recolzat per un directe al nivell fa que només els calgui sort, la fusta i talent hi és.

Va ser la única banda que a nivell escènic no portava ni teló, roll-up o qualsevol altre element representatiu. La música i les llums, no cal més. I la veritat, així és. Es notava que la majoria dels presents les venia a veure a elles i quan van arrencar amb “Anlage” i “Swallow” es va confirmar. La banda segueix sólida comandada per Sara que més que interpretar viu els temes. Canta, es remou, incita, provoca… quasi encisa. Si li sumem la bona base de Martí i Marta a la secció rítmica i els efectius riffs de Carmen fan un pack que augura molts més bons moments tant en directe com en disc en un futur.

A les citades s’hi van afegir “Oxyde”, l’enorme “Thalassophobia” o la final “Udol” ja instaurada com l’himne del grup. Una peça en què molts no podem estar-nos de cridar el “ho tornaria a fer!!” i que s’està convertint en marca de la casa. Com a novetat han incorporat al seu repertori de directe una versió del “Running with the Wolves” de la cantant noruega Aurora inclòs al seu primer disc All My Demons Greeting Me as a Friend convenientment passada pel sedàs Indar.

Un cop més es demostra que si gratem una mica l’escena de bandes emergents té molt per oferir demostrant que tots aquells que es queixen d’entrades cares i poca renovació busquen allà on ja no n’hi ha. Segur que en altres èpoques els grans clàssics actuals i ens va omplir. Ells també van ser una bandacemergent. Mai cal renunciar-hi, però el que es demostra en nits com aquesta és que hi ha present… i quin present.


Castellano

Cuando llega junio, todo el mundo piensa en los festivales. La escena de salas afloja el ritmo desde esas fechas hasta septiembre. Cada uno tendrá sus propias preferencias, pero para aquellos de nosotros que tenemos claro que la mejor forma de disfrutar de la música en directo es en sala, en lugar de en un entorno masificado, puede que aún haya opciones. Si además puedes apoyar de esta forma a bandas emergentes locales, no podrías encontrar dos razones mejores para salir de casa un domingo sofocante. Es una pena que esta no sea la opinión mayoritaria, porque la sala solo llegó a la mitad de su aforo, que ya de por sí ser redujo con unas vallas. Todo ello a un precio inusualmente bajo en comparación con lo que estamos acostumbrados hoy en día.

Así pues, La Nau acogió este evento con bandas barcelonesas, con el pretexto de presentar sus primeros lanzamientos, editados en los últimos dos años, y que sirvió como una buena muestra de lo que se está gestando en la escena catalana en distintos estilos, desde el gótico sinfónico hasta el post-black metal, pasando por el progresivo instrumental.

Darktemis abrió el concierto, una propuesta de gótico sinfónico firmemente arraigada en los clásicos de principios de los 90. Una alternancia de libro entre voces femeninas y guturales masculinas, donde las cadencias lentas y los teclados ocupan un lugar central. La acogida fue fría; abrir la velada nunca es fácil, y si a eso le sumamos que sufrieron el peor sonido de la noche, con las guitarras perdidas en la mezcla y una batería sin garra, no se dan los ingredientes ideales para una reacción eufórica. No obstante, tienen el potencial y los temas que podrían atraer a cualquier aficionado al género. La vocalista Aida acapara el protagonismo y nos guió a través de su álbum debut, Asylum, desde el primer tema, «Land of Sorrow», pasando por «Raise it to the Limit», la canción que da título al disco y para la que han rodado un videoclip, «Asylum», hasta piezas más tranquilas como «Heaven Can Wait». Les seguiremos de cerca.

No estaba muy seguro de qué esperar de ETJM, pero lo que pudiera haber imaginado no era esto. La banda de Eimel Trejo ofrece una propuesta bastante inusual. Creo que encasillarla como metal progresivo instrumental no le hace justicia. Hay progresivo, sin duda, pero también hay blast-beats, colaboraciones con voces guturales, melodía y, sobre todo, un virtuosismo instrumental indiscutible. La banda está formada por solo dos miembros. Eimel Trejo a la guitarra y Joel Marco a la batería son suficientes para llenar el escenario. Sin embargo, cuentan con el apoyo de samples con diversas atmósferas, voces en off e instrumentos para incorporar elementos. Muchos podrían pensar que, con solo dos instrumentos y el resto pregrabado, ya no se trata de una actuación en directo. Puede haber discusión sobre ello. Dicho esto, lo que ofrecen sobre el escenario es de altísimo nivel en cuanto a destreza instrumental. Presentan *When Everyone Sleeps*, un EP recién publicado que, junto con *Roots* (de 2025), constituye la mayor parte de su repertorio. Incluso se permitieron el lujo de contar con la vocalista Nezer como artista invitada en uno de los temas en un concierto que dejó a todo el mundo con ganas de más.

A estas alturas, ya no hace falta presentar a Indar a los lectores de Metal Hammer. Para muchos puede que sigan siendo un grupo desconocido, pero en nuestro caso les hemos estado siguiendo de cerca, ya fuera cuando lanzaron su primer álbum, Anlage, o al entrevistarles. En diversos conciertos, como el Mollerussa MetalFest o el Castellhell, donde también tuvimos la oportunidad de hablar con toda la banda. Su debut es uno de los lanzamientos más interesantes y cautivadores de los últimos tiempos. Todo ello respaldado por un directo del mismo calibre, lo único que necesitan es un poco de suerte; el trabajo y el talento ya los tienen.

Eran la única banda en el escenario que no tenía telón, pancarta enrollable ni ningún otro elemento representativo. La música y las luces son todo lo que hace falta. Y la verdad es que eso es todo lo que necesitan. Se notaba que la mayoría del público había acudido a verlos, y eso se confirmó cuando se lanzaron a tocar «Anlage» y «Swallow». La banda sigue siendo sólida, liderada por Sara, quien, más que limitarse a interpretar las canciones, las vive. Canta, se mueve, incita, provoca… es casi hipnótica. Si a eso le sumamos la sólida base que aportan Martí y Marta en la sección rítmica y los efectivos riffs de Carmen, tenemos un conjunto que promete muchos más grandes momentos, tanto en directo como en disco, en el futuro.

A las mencionadas se sumaron «Oxyde», la imponente «Thalassophobia» o la final «Udol», ya consolidada como el himno del grupo. Una canción en la que muchos de nosotros no podemos evitar gritar «¡Ho tornaria a fer!», y que se está convirtiendo en el sello distintivo de la banda. Como novedad, han incorporado a su repertorio en directo una versión de «Running with the Wolves», de la cantante noruega Aurora, extraída de su álbum debut All My Demons Greeting Me as a Friend, que ha sido convenientemente filtrada al estilo de Indar.

Una vez más, queda demostrado que, si rascas un poco la superficie de la escena de bandas emergentes, hay mucho que ofrecer, lo que demuestra que todos aquellos que se quejan de las entradas caras y de la falta de sangre nueva están buscando en los sitios equivocados. Esos clásicos y bandas nunca deben olvidarse, pero lo que noches como esta demuestran que hay presente… y qué presente.


By Albert Perera

Live After Death tuvo la culpa de todo y tantos años después aquí seguimos. Si hay algo que me gusta más que escuchar música es hablar sobre ella y difundirla… y en ello estamos durante un cuarto de siglo.

Artículos relacionados